dilluns, 27 d’agost de 2018

EL NOU (Un microrelat de Carme Ballús)

—Fa molt temps que ets aquí?
—Jo em vaig presentar a mitjans de juny.
—I tu, fa molt? —pregunta mirant de cua d’ull cap a l’altra banda.
—Jo vaig entrar per Sant Joan.
—I vosaltres dos? —fa adreçant-se a una parella que xiuxiueja dues files més enrere.
—El quatre de juliol, vam venir junts.
—Fa dies, ja. I us han confirmat quan serà l’exposició?
—Del deu de setembre fins Nadal.
—Sort que ho paguen prou bé.
—Sí, sort —respon algú de tres fileres més enllà.
—Encara en falten molts —ressegueix amb els ulls les fileres i els cossos.
—Hem de ser mil, però ja vindran: la gent necessita feina.
—No els podien haver dut de la Xina, com l’altra vegada?.
—No —diu el xicot de davant seu, sense girar-se—. Ja no els deixen sortir d’allà.
—Em fan mal els peus.
—Doncs agafa-t’ho bé. Després vindrà el dolor a les lumbars. I va pujant. El pitjor és quan...—respon algú.
—Quan què?
—Tu, el nou, a veure si calles, que estàs esvalotant el galliner —és l’encarregat, que s’hi ha acostat per sorpresa.
—Deia que em fan mal els peus.
—Un bon guerrer de Xian no es queixa. Us vull quiets, callats i mirant endavant.

Nascuda al rovell de l'ou granollerí el 1955, Carme Ballús viu a Les Franqueses i fa de professora a l'Institut A. Cumella de Granollers. Vallesana com la mongeta del ganxet, no escriu -per ara- llibres de cuina, sinó contes i relats breus. Forma part del col·lectiu literari Pep Campei, amb el qual ha publicat la novel·la d'autoria conjunta "L'artefacte". Ha publicat contes en reculls amb d'altres autors i dos reculls propis, "Portes endins" (Marcòlic, 2013) i "Amor, deixa'm dormir" (Marcòlic, 2015), cuits a foc lent i de degustació pausada.

dijous, 23 d’agost de 2018

POLIGÀMIA (Un microrelat de Ramon Pardina)


Malauradament, eren dos polígams que estaven fets l'un per l'altre.

Ramon Pardina (Barcelona, 1977) ha treballat de guionista de televisió a programes com Buenafuente, Crackòvia, Polònia, El Gran Dictat o El foraster. Ha publicat els llibres de relats La novel·la que no he escrit mai, El jugador de futbolí que volia córrer la banda, L'home més feliç del món i El club dels homes amb bigoti.

diumenge, 19 d’agost de 2018

ANIVERSARI (Un microrelat de Mireia Companys)


La taula coixeja, però tothom fa veure que no se n’adona. Fins i tot tu, encara que avui estàs una mica més callada que altres dies, una mica més seriosa. La teva mare, els teus cosins, els teus oncles, la teva àvia i en Joan porten posat el seu millor somriure, el de les festes assenyalades, i un rere l’altre t’omplen de petons, felicitacions i regals. Tu intentes imitar els seus rostres d’alegria, però no ho aconsegueixes del tot. Dins els ulls de la teva mare et sembla detectar-hi l’ombra d’un retret, l’ombra d’un “amb tot el que fem per tu, i mai no estàs contenta”.

De sobte, una de les teves ties entra al menjador amb un pastís de xocolata i te’l col·loca al davant. El foc de les tretze espelmes resulta hipnòtic, i durant uns instants perds la consciència de tot i et sents estranyament feliç. Però en Joan passa darrere teu, “vinga, Marta, apaga-les!”, i el contacte dels seus dits, tan lleu, s’endinsa en la teva pell com la fulla d’una navalla. “Visca la Marta!”, criden tots, mentre uns solcs invisibles et cremen l’esquena. T’esforces a bufar amb energia, però després del primer intent encara queden cinc espelmes enceses. Bufes de nou, envoltada per una simfonia d’exclamacions i aplaudiments. En Joan ha tornat a seure al costat de la teva mare i li fa un petó llarg i viscós. Concentres l’atenció en el suc de taronja i en beus un glop. “No”, crida el teu oncle des del racó, “avui has de beure cava”. I et serveix una copa de l’ampolla que acaba de destapar, mentre en Joan, una mica borratxo, grapeja la teva mare sense cap mena de discreció. Ella riu, deixa anar una riallada sonora i potent que et colpeja la galta com una bufetada. En Joan et mira amb els ulls vidriosos. La teva mare es recolza sobre la taula. Coixeja, però ella fa veure que no se n’adona.

Mireia Companys Tena (Montcada i Reixac, 1975). Filòloga, docent i traductora. Ha publicat els poemaris Perfils de la inconsistència (Viena, Premi Octavio Paz de Poesia 2002) i Un brot de febre (Edicions Tremendes, 2016), i el llibre de relats Venècies. La incerta topografia dels somnis (Pagès, Premi 7lletres 2009). Va obtenir el Premi Ferran Canyameres de Narracions Curtes l'any 2000 i ha estat inclosa en l'antologia poètica Donzelles de l'any 2000 (Mediterrània, 2013).

dimarts, 14 d’agost de 2018

EXACTITUD (Un microrelat d'A. Munné-Jordà)


—A quina distància hi ha l'enemic? —pregunta el general.

—Exactament a un tret de fusell —respon l'assistent, just abans de caure amb la bala de fusell incrustada al front, només la punta l'ogiva: si l'enemic hagués estat més a prop, la bala li hauria travessat el cervell.

Microrelat inclòs al llibre A banda i banda del límit (El Cep i la Nansa, 2018).

Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948) és autor de més d'una quinzena de novel·les i llibres de narrativa. Els últims llibres que ha publicat són Dins el riu, entre els joncs (Males Herbes, 2018) i A banda i banda del límit (El Cep i la Nansa, 2018).

dimecres, 8 d’agost de 2018

EL POLZE DE MAREK JARKOWSKI (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

La carrera pianística de Marek Jarkowski va veure's truncada quan una serra elèctrica se li va emportar la meitat del dit petit de la mà esquerra. Mesos després de l'accident, però, va reaparèixer: «He reeducat la mà», declarava, somrient. Un anular excepcionalment àgil feia les funcions del dit escapçat. Ni l'orella més refinada percebia l'absència. Quan saludava des de l'escenari, Jarkowski procurava mostrar al públic, ostensiblement, la falange seccionada.

Els que comentaven que allò era un miracle ignoraven que el miracle encara havia de produir-se. Quan un any més tard va ser atropellat per un tramvia a Viena i li van haver d'amputar el braç dret, tothom va estar d'acord que —ara sí— la trajectòria artística del pianista polonès havia arribat a la seva fi. S'equivocaven de nou: un temps després, el debut del pianista manc a Nova York va omplir les portades de tots els diaris. «Sort que he perdut el dret!», afirmava amb el seu somriure indestructible. Tenia raó, perquè hi ha una tradició d'obres escrites només per a la mà esquerra. I ell les executava amb només quatre dits!

Era tan gran la capacitat d'adaptació de Jarkowski, que a ningú va estranyar veure'l als escenaris després de l'explosió domèstica que se li va endur la cama esquerra (una bombona de butà o una olla de pressió, no es va saber mai). Aquells que, amb més malícia que compassió, havien assegurat que Jarkowski estava acabat, van haver d'admetre que, un cop superada la dificultat d'avançar fins a la banqueta amb una crossa fent uns saltirons —més aviat poc elegants—, el mestratge de Jarkowski davant el teclat era incontestable. I on no arribaven els quatre dits, ho resolia un cop precís de monyó.

Els anys finals de Marek Jarkowski plantegen més ombres que certeses. ¿Es va seccionar ell mateix tres dels dits sans seguint la proclama del «més difícil encara»? En tot cas, sabem que allò tampoc va aturar la seva carrera imparable: només va haver de canviar els sumptuosos auditoris per la carpa d'un circ.

La fotografia és de Joan Sorolla.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018).