Anys enrere, m’havia enamorat del seu nas, un nas
corbat com el bec d’una àliga; quan va tornar de la clínica, però, el tenia
arremangat i apuntant el cel. Vaig fingir entusiasme perquè la veia orgullosa
d’aquella nova nàpia de porquet, però dins meu alguna cosa començava a
esfondrar-se.
No en va tenir prou amb aquell retoc: un temps
després, els llavis –que tantes vegades jo havia besat, llepat i mossegat– es
tornaven gruixuts com xistorres. Mai no vaig acostumar-me a la seva
consistència pneumàtica quan em feia el petó de bona nit (de passada, el
cirurgià li havia arrodonit el mentó que solia pessigar-li afectuosament en els
moments d’intimitat).
Un dia es va fer tibar la pell de la cara i van
desaparèixer les arrugues al voltant dels ulls. Vaig haver d’admetre que
semblava rejovenida, sí, però havia perdut el pòsit de bellesa madura que jo
admirava tant. I un altre dia li van succionar el greix dels malucs –va perdre
l’atractiva silueta d’àmfora–, i van engrandir-li els pits: aquells pits petits
i tous que tan bé s’encabien dins els meus palmells, ara s’alçaven altius,
presoners d’una rigidesa permanent.
Tant havia canviat, que amb prou feines la vaig
reconèixer en veure-la un vespre en el parc, asseguda sobre els genolls d’un
jove que magrejava engrescat aquell conjunt de postissos i silicones. Així va
ser com jo també vaig ser extirpat de l’existència de la meva estimada.
Microrelat inclòs al recull Les mil i una (Témenos). La il·lustració és de Ramon Navarro
Bonet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada