dimarts, 31 de maig del 2016

PERFECCIONISME (Un microrelat de Ramon Pardina)

Sempre havia pensat que ser perfeccionista era una virtut. Fins que li van demanar que fes el mort a la platja.

Microrelat inclòs al llibre El club dels homes amb bigoti (El Petit Editor, 2016)

Ramon Pardina (Barcelona, 1977) ha treballat de guionista de televisió a programes com Buenafuente, Crackòvia, Polònia, El Gran Dictat o El foraster. Ha publicat els llibres de relats La novel·la que no he escrit mai, El jugador de futbolí que volia córrer la banda i L'home més feliç del món.

divendres, 27 de maig del 2016

MAL TRAGO (Un microrelat de Josep Sampere)

Una aranya el segueix dia i nit. És grossa com un puny, tota negra. El mira amb un somriure burleta. Per deixar de veure-la, ha de beure. Si beu prou, se’n va. Però avui té por. La tempesta de neu l’ha aïllat al cul del món. S’ha fet fosc i l’ampolla és buida. Una taca negra avança per la neu, s’enfila al cotxe i en traspassa el parabrisa amb un fibló transparent com un broc de vidre. De la punta comencen a rajar milers d’aranyes minúscules, que li entren a raig fet per la boca. “Quin mal trago”, pensa. I perd el seny.

Microrelat guanyador del concurs de microrelats de terror Uuh! 2015 a Igualada.

Josep Sampere i Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani. L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit novel·les juvenils força atípiques, com ara 32 d’octubre, El dimoni de la tarda (finalista del Gran Angular 2007) La nit dels ocells transparents i Sis cors a l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i nombroses sèries infantils celebèrrimes com El Capità Calçotets i Molly Moon. La seva última novel·la publicada és Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).

dilluns, 23 de maig del 2016

LLUNA DE GENER (Un microrelat de Josep Maria Casals)

En acabar la guerra, Hò Nông va tornar al seu poble, a Hue. Havia matat desenes de porcs invasors yankees en els túnels de Cu Xi i per això, per recompensar el seu heroisme, l’estat i el partit li van atorgar el càrrec de guarda del pas a nivell de Ngur Bïnh. També li van confiar la custodia del rifle, que havia de mantenir en perfecte estat de revista.


Entre les 3:46 i les 18:03, havia d'abaixar les barreres, esperar que passés el tren de Hanoi i aixecar-les un total de dotze vegades Era un pas a nivell singular perquè no hi havia camí ni carretera a banda i banda. En vint anys, mai no havia vist ningú que s’hi esperés o que el creués. Però en Hò Nông no es feia preguntes ni plantejava hipòtesis. Ell complia escrupolosament el protocol del seu lloc de treball. Tanmateix, cada nit treia el vell rifle rus de la funda de roba, el desmuntava, netejava sobre net i el tornava a muntar.

Aquell dinou de gener, en Hò Nông estava trist i murri. Seria la primera lluna de gener que celebraria sense la mare, morta feia poc. Es va posar a beure, fins a entumir-se, glops d’aquell licor que li enviava el seu cosí del delta del Mekong. A les 3:30 –havia de tancar el pas a les 3:40– l’instint i el costum el van despertar, però tornà a endormiscar-se. El va eixorivir més tard el terrabastall del tren. Sobresaltat, s'incorporà d'un salt i sortí esverat. Quan el comboi es va allunyar, va deixar un silenci pesant com la tapa d'una tomba. Res de diferent no havia passat, llevat que les barreres no s'havien abaixat.

El matí del vint de gener era tebi. Una pluja molt fina, gairebé imperceptible, conferia una atmosfera melangiosa als paisatges paradisíacs del riu dels Perfums. Sota el pont de Dâ Viën, però, una gentada observava en silenci com dues llanxes de la policia fluvial s’ocupaven d’extreure un cos del fons del riu. La notícia s’havia estès com una taca d’oli: a la matinada, en Hò Nông havia anat al pont, s’havia lligat una pedra grossa als peus i s’havia llençat a les aigües fosques.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web "Relats en Català".

dijous, 19 de maig del 2016

RANCÚNIA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Van entregar-me l’urna amb les cendres del pare. Ell volia descansar al cim nevat d’una muntanya. Vaig buidar-la al mar.


Microrelat inclòs al recull Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010) i elaborat com a conte llarg a Polpa (Males Herbes, 2016).

diumenge, 15 de maig del 2016

LA PRIMERA PEDRA, UN SEMÀFOR (Un microrelat de Maria Cirera)

Al mig del bosc, un semàfor. Els excursionistes es van mirar i es van arronsar d’espatlles. Del verd al vermell i del vermell al verd entre mig de la molsa, de les pedres i dels caragols. Respectar l’ordenança? Quina estupidesa!

A partir d’aquell dia, els excursionistes van veure desplegar-se tot un tramat de carrers, cases i carreteres al voltant d’aquell semàfor. Tota una senyora ciutat on no hi faltava de res. Al llarg dels anys i sobre plànol, l’aparell va deixar de ser l’epicentre i va quedar relegat a un barri vell que mai no va arribar a ser antic.

Els rumors diuen que el semàfor encara existeix, que només quatre persones grans, els antics excursionistes, saben localitzar-lo. Només ells recorden que els fonaments d’aquella ciutat es van construir al voltant d’un semàfor, on, ara sí, els vianants avancen quan és verd i s’aturen quan es vermell.

Maria Cirera (Manresa, 1979) és traductora de formació. Ha treballat i treballa al voltant dels llibres: bibliotecària, dinamitzadora de clubs de lectura, lectora, redactora, correctora i, sobretot, traductora literària. Ha publicat contes i microrelats en diferents reculls col·lectius i actualment forma part del grup literari Cornèlia Abril.

dimecres, 11 de maig del 2016

HIPOPÒTAMS (Un microrelat de Damià Bardera)

S'han endut un dels dos maniquins i l'altre se sent sol i malament, culpable de seguir viu, tirat al bell mig de l'estança, apàtic com els hipopòtams i un munt de records que se li apilonen i fan pudor, com les bosses d'escombraries que guarda sota l’aigüera, incapaç d'estrafer un somriure, immobilitzat sota la llosa d'un immens fracàs, sense forces per alçar-se, engrapar el mòbil i trucar-li, i dir-li que sempre més la trobarà a faltar.

Microrelat inclòs al recull contes de propina (El Cep i la Nansa, 2014)

Damià Bardera Poch (Girona, 1982) és doctor en Filosofia per la Universitat de Girona. És autor d'"el penúltim vòmit" (Viena Edicions, 2008), Premi Marià Manent de Poesia, i dels reculls "i alguns contes per llegir-los d'amagat", "fauna animal", "els homes del sac", "els nens del sac", "contes de propina" i "viladelsac", tots a l'editorial "El Cep i la Nansa". En col·laboració amb Eudald Espluga, ha escrit l'assaig "Mediterròniament. La Catalanitat emocional" (Biblioteca del Núvol, 2013).