dijous, 28 de juny del 2012

ESPIRAL (Un microrelat de Susana Camps)


Darrere de la voluta de fum de la pipa del capità, el grumet descobreix la cabriola d’una sirena. S’abalança sobre la pipa, la fa saltar pels aires i caça el fum entre les mans.

El capità remuga un improperi, però el noi obre la presó dels dits i li mostra la sirena de la mida d’un peixet que aleteja desesperadament en el seu palmell.

Llança aquesta morralla!, brama el capità, aterrit.

En el fons del calabós on purga la seva vida de pirata, avui passa les hores mortes mirant de rescatar el record d’aquell rostre ínfim de bellesa humana que, segons abans de ser llançat al mar, li va evocar l’únic amor que il·luminava els seus somnis de grumet.


Il·lustra el microrelat "A mermaid" de John William, 1900.

Susana Camps va néixer a Barcelona, va estudiar Filologia i es va doctorar en Traducció. Ha publicat relats, crítiques literàries, la novel·la “El sueño robado” (Montesinos), l’assaig “La literatura fantástica y la fantasía” (Mondadori) i un llibre sobre aspectes tipobibliogràfics del Tirant lo Blanch. Té inèdit un llibre de microrelats pel qual li agradaria trobar un bon editor.

diumenge, 24 de juny del 2012

EL RIGOR DE LA LLEI (Un microrelat de Joaquim Carbó)


Les paraules del representant de la llei en dictar la sentència que absol els violadors ressonen a les orelles de la noia a la sortida del jutjat. Uns amics seus, indignats, assalten la casa del jutge, el lliguen i el sodomitzen perquè sàpiga el pa que s’hi dóna. El magistrat, fidel als seus principis, no escarmenta i uns dies després n’absol un altre, de violador. Algú diu que ho fa per aplicar l’esperit de la llei. Altres, per si es repeteix la venjança. Però aquest cop no té sort, tot i que deixa uns dies la porta de casa ajustada.

Microrelat inclòs a “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és autor d’un centenar de llibres, entre obres per a nois i noies i per públic adult. Redactor de la revista “Cavall fort” i membre del col·lectiu “Ofèlia Dracs”. Va guanyar el premi Víctor Català per “Solucions provisionals” (1965) i va ser finalista del Sant Jordi amb “Els orangutans” (1966). Entre els seus llibres de microrelats cal destacar “Bonsais de paper” (Edi-Liber 1993) i “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

dimecres, 20 de juny del 2012

CASAMENT (Un microrelat de Núria Pujolàs)


Són dalt de l’altar.  Ella, la núvia, duu un vestit blanc que engavanya els saxons confeccionats amb la laboriositat de menjar un àpat rere un altre. Ell, el nuvi, és la primera vegada que es posa corbata. Li estreny lleugerament el coll; se sent, físicament i simbòlicament, ofegat.

Resten pocs segons pel moment de dir el SÍ etern, en l’amor i en la malaltia, fins que la mort -o un advocat matrimonialista- els separi. És el seu instant.

Fa dos anys que organitzen aquell dia. Dos anys per lligar-ho tot. Dos anys de mesurar cadascun dels detalls. Dos anys d’anar casa per casa, d’amics i familiars, per convidar-los personalment. Dos anys de voltar arreu per triar restaurant, música, fotògraf, etc; fins i tot, s’han atrevit a opinar sobre la marca de l’arròs que els tiraran a la sortida. Dos llarguíssims anys.

És una parella molt coneguda; els dos són del municipi de Vilajor, de tota la vida. Avui, les cases han quedat buides. Tots, petits i grans, han anat a veure el casori. Són dins de l’església romànica amb la màxima seriositat i felicitat que exigeix aquest joiós instant. Han arribat al punt de la cerimònia en què alguns segons de silenci precediran el SÍ que els ha d’unir davant de totes les mirades. 

Llavors, en aquell magnífic moment de la seva vida, se sent la melodia d’un mòbil. Els nuvis es giren. És del cosí segon de la tieta Dolors, en Quirze. És la tonada de la Champions League (versió coneguda de la composició Zadok the Priest de Händel).

En Quirze regira totes les butxaques i no el troba. La vergonya li tapa tot el rostre amb un vel vermell. Aquella música segueix sonant. Al capellà se li’n va el sant al cel. Agafa el calze per les dues nanses i l’aixeca amb aire triomfal.


Il·lustra el microrelat "Casament camperol" de Henri Rousseau (1904-05)

Sóc filla de Can Saulo de Cànoves: aprenent de mare, dona, amiga i escriptora. Diuen que dec ser gestora cultural tot i que circumstancialment estic a l’atur. Llicenciada en Economia a la Universitat de Barcelona he treballat 13 anys a la Generalitat de Catalunya i un parell a l’Associació Pas i la Fundació Lluís Maria Xirinacs. M’apassiona escriure, llegir, anar al teatre, escoltar poesia i música (o les dues alhora), organitzar activitats culturals i estimar als qui estimo. 

dissabte, 16 de juny del 2012

AFORAMENT LIMITAT (Un microrelat de Pau Álvarez)


Ja li està bé. Sempre hem hagut d’aguantar-la vantant-se d’anar la primera i, justament avui, que sols hi ha lloc per 150 a la festa de les lletres, va i es queda for


Microrelat participant al “II Concurs de Microcontes Bla Bla” (amb un màxim de 150 caràcters, títol inclòs). La il·lustració és d'Anastassia Elias.

Pau Alvarez és de Manresa, on va néixer el 1957. Nouvingut al mon de les lletres, ha aconseguit un premi de microrelats i ha escrit alguns contes. El seu seu somni literari és el teatre, format que creu ideal per comunicar mil idees que li volten pel cap. És soci fundador de l’associació d’escriptors Totlletres de Manresa. Professionalment, és impressor i dissenyador web.

dimarts, 12 de juny del 2012

REVENJA (Un microrelat de Josep Pastells)


No m’agrada córrer, ni crec que tingui massa sentit fer-ho per plaer. Admeto, això sí, que més d'una vegada m'he embalat fins a perdre l'alè, però sempre per causes de força major, quan tot semblava indicar que qualsevol altra opció era massa arriscada. Diuen que ser polonès, pertànyer a un poble que s'ha vist obligat a defensar la seva llibertat i sobirania al llarg de més de mil anys d'història turbulenta, confereix un cert caràcter, un orgull tan gran com el poder agressiu de Rússia i Alemanya, però jo tinc la impressió que el lloc de naixement no té tanta importància. Vull dir que, més enllà dels teus orígens, la vida és plena de situacions dramàtiques, de moments angoixants i caòtics que retroalimenten l'esdevenir, entre irrellevant i tràgic, d'una òrbita que sembla moure's al compàs del llibertinatge.

Més d'un cop he intentar oblidar-me dels companys i de les atrocitats que he presenciat o m'han explicat, tancar-me en mi mateix i crear al meu voltant tanta indiferència que tothom acabés oblidant-me o, si més no, pensés que sóc una mostra molt clara de la imperfecció del planeta. Potser ho aconseguiria amb els que són com jo, que per raons òbvies poden arribar a entendre les causes de la meva desmoralització, però no amb els altres, criminals despietats que es delecten amb la mort i la destrucció. I emigrar o amagar-me no serviria de res: sembla que olorin la nostra sang, que gaudeixin amb la mort d'éssers innocents que hem tingut la desgràcia de ser diferents.

És per això que vaig començar a córrer i, poc a poc, vaig mobilitzar un grapat de companys que també covaven a les entranyes un impuls de revenja. Es tractava de posar fre a tantes injustícies i desgavells, lluitar pels nostres drets i combatre les infàmies dels opressors. Per què hem de viure pendents dels atacs d'uns individus que no respecten res ni ningú? Per què hem de permetre que s'endinsin a la nostra terra, als nostres boscos, i en surtin victoriosos, amb els nostres cadàvers com a trofeu, sense experimentar el més mínim remordiment?

Ja m'agradaria, ja, no haver de tornar sempre a la concreció d'una matèria que, guiada pels meus batecs, em fa pujar, baixar, accelerar o alentir-me en funció dels moviments dels enemics, eternament condemnat al regust de les victòries efímeres, a una sèrie de fugides que no tenen res de sublim. I encara m'agradaria més no haver de córrer a la velocitat d'una sageta cada cop que fem les nostres pròpies batudes i estomaquem algun d'aquests malparits, però he d'admetre que la nostra organització, que ja fa dos anys que reivindica el dret a l'autodeterminació de la serralada de Karkonosze, té pocs mitjans i, al cap i a la fi, no passem de ser un grupet de porcs senglars.

Microrelat inclòs a “L’últim alè de Fidípides” (Adhara, 2009). L'il·lustra una fotografia d'Emil Zátopek entrenant.

Josep Pastells Mascort. De la collita del 1966. Gironí. Periodista. Escriptor. Pare d’en Pol. Autor de nou llibres, com ara “Vida i miracles d’Odell Kraus”, “Temps de neguit” i “L’últim alè de Fidípides”. Corredor amb aspecte de boxador. Introvertit a estones. Despistat quasi sempre. Frugal. Voraç. Contradictori. Sinistre recent: m’he fracturat el colze mentre feia dominades a la Devesa. Objectiu de futur: escriure millor. Lema favorit: Nosce te ipsum


divendres, 8 de juny del 2012

PEIXOS DE COLORS (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)


A mitja tarda dues noies deixen caure les manetes dins una peixera, intentant atrapar els peixos de colors que hi neden tranquils. Els dits fan de cuquets, però els peixos, que no tenen una gran memòria, continuen nedant perquè només recorden el silenci. El temps i el silenci fugen dels dits menuts i es queden enganxats a les escates exactament igual que en les fotografies de les noies, quan eren nenes, que pengen davant la peixera. Elles juguen, riuen i encara pensen que el temps passa lentament i que els dies estan fets de peixos de colors.

Microrelat guanyador del “Premi Grau Miró de relats Hiperbreus” 2011. L'il·lustra una obra de Jacques Henry Lartigue (1929)

Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: Llengua de gat

dilluns, 4 de juny del 2012

LA RENTADORA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


Aquella bugadera inepta va confondre el pare amb un vulgar llençol brut. Des de llavors, sóc un fantasma orfe.

Microrelat inclòs al llibre Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010)