dimecres, 26 de febrer del 2014

VARIABLES (Un microrelat de Mercè Bagaria)

Després de calcular les monedes que desava la cambra del tresor, l’emperador va sol·licitar la presencia de l’entès en previsions i li va preguntar quants anys de vida li assegurava el tresor imperial. «Depèn», va contestar l’entès en previsions. L’emperador va demanar més detalls i, d’aquesta manera, s’inicià en el terreny de les variables: depenia del nombre de súbdits de l’imperi, dels tributs que recaptessin els exactors i de l’honradesa d’aquests homes, de les inversions que l’emperador volgués fer en el seu poble, de la quantitat que es reservés per a ell mateix, però fet i fet, podia estar tranquil, perquè la seva riquesa li assegurava la vida a ell, al seu fill, fins i tot al fill del seu fill. L’emperador va preguntar què passaria amb el seu besnét i com a tota resposta va obtenir un «depèn». No va voler ser marejat amb noves variables.

Després de pensar molt, va manar que l’entès en lleis anés a veure’l. I l’entès va confirmar-li la lleialtat de tots els súbdits. Doncs havia arribat el moment de ser magnànim. I per això li encarregava la creació de les dispenses imperials. Totes les lleis dictades podrien tenir-ne una. «La llei diu que un súbdit només pot tenir una dona, doncs si adquireix una dispensa en podrà tenir dues. La llei diu que un súbdit només pot tenir un fill, però si té dues dones podrà tenir dos fills. Això sí, li caldrà una dispensa. Ara la llei diu que un súbdit només pot tenir una casa, però amb les dispenses pertinents en podrà tenir tantes com vulgui», va dir l’emperador. L’entès en lleis escoltà en silenci i no s’atreví a discutir res. L’emperador va associar el silenci a l'aprovació i afegí que s’establís un preu per la dispensa que garantís prou riquesa perquè pogués viure amb comoditat tota la seva descendència.

L’emperador, però, no va tenir en compte totes les variables que la creació de les dispenses comportava, i la llei deia, explícitament, que els súbdits d’aquell imperi només en podien tenir un, d’emperador.



Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia. Podeu seguir-la també al bloc La Vida Breu.

dissabte, 22 de febrer del 2014

INVENTARI (Un microrelat de Carles Castell Puig)

En aquesta vida hauré escrit més de 75.000 pàgines de text, però ningú no em considera un escriptor. Entonat unes 60.000 cançons, però no puc passar per músic. Caminat, corregut o rodat en bicicleta uns 245.000 quilòmetres, però no em tenen per un atleta. Realitzat més de 25.000 dibuixos, sense cap reputació d'artista.

En canvi, 85.000 cigarretes ja em donen el títol de viciós, i 15.000 litres de vi i cervesa fan que la gent em jutgi com un borratxo.

Si més no, se'm valora alguna cosa.

Microrelat inclòs al recull "I..." (Premsa d'Osona, 2008)

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics “I...” va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El darrer de tots ha estat “Els cadells de Mas Palou”, guanyador del Premi Vent de Port, de Tremp (Pagès editors, 2013).

dimarts, 18 de febrer del 2014

TOPONÍMIA RECREATIVA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Una tarda, l’agrimensor Franz Schmeck va tornar a casa d’imprevist i va trobar la seva dona allitada amb el capità Hess. Li va venir el rampell de desafiar-lo a un duel, però va bandejar la idea perquè tenia les de perdre: l’altre estava tan avesat a les armes com ell als altímetres i a la cadena de Gunter, així que, prudent, va limitar-se a foragitar l’intrús, estomacar la dona –l’agrimensor era un home de caràcter–, i esperar que el temps anés esvaint el tràngol.

Però res no va aturar la cursa dels heroics espermatozous del capità Hess i, nou mesos després de l’incident, la senyora Schmeck donava a llum un nen que reproduïa en miniatura la fesomia del capità: els gens fins i tot havien proveït al nadó del clotet al bell mig de la barbeta, tan característic de Johann Hess.

Grübchenstadt (que aleshores encara no es deia Grübchenstadt) era una ciutat petita, i durant uns dies els Schmeck van ser el centre de les tertúlies. Just quan el safareig començava a minvar, la senyora Grass –la dona del sabater– va parir una bessonada. La notícia hauria passat desapercebuda si no hagués estat perquè les dues criatures lluïen també el clotet marca de la casa. La commoció va agreujar-se quan l’esposa de Hans Nöll, el carnisser, va portar al món una setmesona, malgirbada i a mig fer, però també amb aquell sot inconfusible al mentó.

Es va estendre el desconcert. La facilitat del capità Hess per fecundar les dones del poble era temuda pels marits, secretament admirada per les senyores, i condemnada pel reverend Bauer, qui en els sermons es referia a la vigorosa esperma del capità com a la “llavor del diable”. Però no s’hi podia fer res: inevitablement, cada nounat portava el clot a la barbeta incorporat i, amb el pas de les generacions, l’estigma va propagar-se. No és d’estranyar que a tota la comarca se’n mofessin i que acabessin batejant el poble amb un malnom: “Grübchenstadt”, literalment “la ciutat dels clotets”. El nom va fer fortuna i avui apareix en tots els mapes.


Microrelat inclòs al recull Les mil i una (Témenos)

divendres, 14 de febrer del 2014

EL VERITABLE HOME DE VITRUVI (Un microrelat de Maria Cirera)

L’aprenent li va allargar l’esborrany amb els dits tremolosos. Leonardo el va agafar amb fermesa i el va avaluar. El traçat era insegur i insistent però l’estudi d’aquell cos humà era del tot harmònic. Del peu fins al genoll, del genoll a l’engonal, de la cintura al coll, del canell al colze, d’un ull a l’altre ull... el veritable treball d’un geni!

Leonardo va guardar-se l’esborrany a la butxaca i va emetre el veredicte:

–Et falta seguretat en el traç. La línia és poc acurada. No has parat prou atenció en la simetria del cos. L’escala està equivocada. El resultat és confós i mediocre.
En resum, t’hauràs de dedicar a pasturar ovelles, com el teu pare.

Mentre el noi marxava escales avall, Leonardo va buscar un punt de fuga en l’impertorbable paisatge de la toscana. Des d’allà, emmarcat pel contrallum de la petita finestra, va reflexionar sobre quines eren les veritables proporcions de l’ésser i, més especialment, sobre quina era la distància que separa les vísceres del replec més obscur de la consciència humana.



Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

dilluns, 10 de febrer del 2014

SIS ANYS (Un microrelat de Judit Pujadó)


Quan tenia sis anys fer forats a la sorra de la platja resumia un dia feliç. Llepar un gelat de taronja, nedar per sota l'aigua, arrebossar-me i rodolar fins a les onades. Als sis anys volia ser astronauta, i amb uns binocles intentava localitzar mars i muntanyes en la superfície pàl·lida de la Lluna crepuscular i creia veure Mart, el planeta vermell, en cada estel que lluïa en la nit. Enredar la llengua en un núvol de sucre filat i giravoltar fins a emmalaltir en una nòria de fira, esperar atemorida el cop de l'escombra amagada en un vagó del tren de la bruixa i bufar amb totes les meves forces les espelmes del pastís d'aniversari. Quan tenia sis anys em delia per veure com creixien les llavors que plantava en testets diminuts i regava amb il·lusions de vidre i quan apareixien les primeres fulles les hauria volgut mimar com si fossin la meva nina preferida. Als sis anys la meva millor amiga es deia Diana. Jugàvem a professores i a perruqueres al pati de l'escola. Les seves galtones somrients, l'olor del guix i la pissarra, i el tacte greixós de les ceres formen el meu paisatge infantil.

Els sis anys són els darrers que va complir Muhammad a la ciutat de Betlem, Mariam a Jerusalem, Salam a Bagdad... en quin núvol de sucre filat s'han quedat els seus somnis interromputs prematurament per les bales?



Il·lustra el microrelat un fotograma de "El espítiru de la colmena" (1973) de Víctor Erice.

Judit Pujadó Puigdomènech, va néixer el 1968. És llicenciada en història per la UB. Ha publicat “Nit de Reis, les cavalcades a Barcelona” i “Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines”. Coautora de “Planeta ESO” (Premi Pere Quart d’Humor i Sàtira) i “30, 40 l’Edat Amarganta”. Ha publicat les novel·les: “Dones absents”, “El límit de Roche” i “Les edats perdudes” (Finalista del Premi Llibreter 2009). Cofundadora d’Edicions Sidillà, on ha publicat “Tombes i lletres". Com a periodista treballa per mitjans com la Revista de Girona, el Diari de Girona i La Vanguardia http://www.juditpujado.cat/