divendres, 27 de febrer del 2015

L'ENCÀRREC (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Massa anys al cos de policia per veure, frustrat, com un jove sergent li passa davant. Té el telèfon de molts assassins; alguns, discrets.

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat  els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011) i "El noi del costat del padrí" (2014). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).


dilluns, 23 de febrer del 2015

L'AMANT (Un microrelat de Mercè Bagaria)

Ell és un amant persistent, incapaç de conformar-se amb un instant de repòs; un amant que necessita recórrer constantment el territori que sap que li pertany gràcies a algun contracte mai no escrit; un dèspota que no et deixa passar ni la pinta. Prova-ho i els seus dits t’escabellaran amb l’exaltació de qui desfà els rínxols i, de pas, els pensaments. Ai de tu si alimentes la idea d’allunyar-lo, a ell que tot ho sap! Ai de tu, perquè es revoltarà i t’esgarraparà fins que sentis com se t’esquinça la carn de mica en mica. Deixa’l fer i s’entretindrà a descordar-te el vestit, sigui llarg, curt, cenyit, escotat, això tant li fa. Les cremalleres el fascinen, les obre lentament i et ressegueix la columna, s’hi endinsa com si explorés un paratge inconegut, com si es volgués aixoplugar entre les costelles. Les cames han de ser al seu abast, per apamar-les i prémer-les amb força, per delectar-se amb la tibantor de les cuixes, amb el foc que traspuen. Llavors les separa i s’abriva, i tot d’una t’arramba a qualsevol lloc, que per això no té manies, i et clava la sageta i no permet cap mena d’oposició. Furga una estona. Et masega, et mossega amb delit... Panteixa. Tal vegada, espera una queixa que no ha d’arribar. Absurd seria provocar-lo. És llavors quan t’obliga que el miris cara a cara, quan et cerca a l’esguard un prec que et delati. El complauria tant trobar-lo! Aguanta un instant més i, després, estén per dins la metzina que et fa xisclar i que et porta a l’abisme. Sents la temptació de dir que s’aturi, que ja n’hi ha prou, que t’alliberi... Però alguna fibra de tu, que no saps on s’amaga, conserva un xic de dignitat i et jures que no defalliràs per més extenuada que estiguis, així et prengui la vida aquest amant implacable, aquest maleït dolor.


Il·lustra el microrelat "Les amants" (1928) de René Magritte.

Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia. Podeu seguir-la també al bloc La Vida Breu.

dijous, 19 de febrer del 2015

DESERTOR (Un microrelat de Violant Barquet)

L'home del poble m'ho explicà de viva veu i se li negaren els ulls de llàgrimes.
A la seva memòria.

Nano, d'aquesta nit no passa, vaig dir-me. Coneixeu el Montsant? Que n'és, de feréstec i hostil! Tot cingles i rocam. I vessants esqueixats. Vaig trescar tot sol fins a les muntanyes de Prades, però d'elles no en sabia sortir, ans caminava en cercle, esverat, atemorit. De ben segur que m'hagués engolit un barranc si no hagués estat pel xerric d'aquell carro. Aquell bon home deixà el seu camí i em guià fina a Rojals; mai no ho oblidaré. I quina joia, quan des del turó albiro la plana i el mar! Al poble, el meu pare cavava l'hort amb aquella parsimònia. Dempeus al tros, alça la testa i em clissa amb tristesa, sense dir res, i amb les dues mans m'ofereix uns tomacons del seu hort. Pare, si sóc jo, el vostre fill! Que no em reconeixeu?, li crido esgarrifat. Ell, que arranca a plorar i s'afanya a dur-me cap a casa. Muts i a la gàbia!... Jo, l'únic? I ca, xiqueta! Set, n'hi havia d'amagats! Set, en un poble tan menut!

Ah..., tenia disset anys i encara jugava a atrapar sargantanes! Disset anys! I jo que mai havia matat ni una perdiueta... Quin infern, l'Ebre!

Microrelat inclòs al recull La pell bruna i altres relats (Els llums, 2014). L'il·lustra la fotografia Serra de Montsant de Josep M. Toset.

Nascuda a Tarragona, Violant Barquet treballa com a professora de Filosofia en un institut de secundària. De petita volia ser escriptora, i com que no ha matat la nena que porta a dins, ara escriu petits relats per adults, dels quals n'acaba de publicar un primer llibre, La pell bruna i altres relats (Edicions Els Llums). 


diumenge, 15 de febrer del 2015

ÈTICA DE L'AUTOESTOPISTA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Mai no ens podem refiar dels autoestopistes. Jo sempre m’aturo quan en veig un que voreja la carretera, amb aquella expressió desemparada en la cara i el polze indefens que assenyala el destí. Però s’han explicat tantes històries terribles, que cal estar alerta. Un cop han pujat, sempre enceten una conversa distesa: volen guanyar-nos la confiança i que baixem la guàrdia (són astuts!). Comencen amb un comentari climatològic o un apunt innocent sobre la bellesa del paisatge. Quan la cordialitat s’ha obert camí, vénen les anècdotes, els acudits, les confessions (els més perversos fins i tot xiulen o taral·legen la cançó que està sonant a la radio). Són maniobres de distracció que volen desviar l’atenció del conductor, allunyar-la dels veritables propòsits tèrbols!

No, no cal gaire perspicàcia per endevinar-los les intencions. Per això jo sempre aturo el cotxe al voral i els faig baixar (si cal, els amenaço amb la navalla que amago a l’infern de l’americana). Busco un racó arrecerat (una fondalada, un clar del bosc, un mas abandonat); a ells els estomaco fins estabornir-los; a elles, si em ve de gust, les violo. Llavors els buido bosses i carteres, per escarmentar-los i perquè deixin d’anar pel món amb aquella insolència, aprofitant-se dels vehicles de la gent honrada i envaint la intimitat dels innocents. I és que mai no ens podem refiar dels autoestopistes.


Microrelat inclòs al recull Les mil i una (Témenos, 2015). L'il·lustra un fotograma del curtmetratge d'animació  "Hitchhiker", de Simon Reeves.

dimecres, 11 de febrer del 2015

LES ARRELS DE L'ACIDESA (Un microrelat de Joan Pinyol)

S'havien entaulat com en les millors ocasions. De fet, el motiu de la trobada bé prou que ho reclamava. Eren a punt de tastar els primers fruits del presseguer que havien plantat la primavera passada al jardí de la casa familiar. Després de tastar-ne el primer, tots plegats van arribar a la conclusió que, si bé eren sucosos, també era ben evident que tenien certa acidesa afegida al gust. El més petit de tots comentà que, cansat de mastegar gominoles, ja li estava bé. El pare, però, amenaçà de demandar el pagès que li havia venut les llavors del fruiter. La mare, mentre deixava que el suc del préssec li negués el carmí dels llavis, afegí que per a ella ja estaven bé, que a vegades n'havia comprat de pitjors i a uns preus per enfilar-se pels arbres. La que no digué ni piu fou l'àvia, i tenia les seves raons. Durant anys havia mantingut un secret molt ben guardat i no estava pas disposada a airejar-lo en aquells moments. L'avi, un gran aficionat als caramels de llimona àcida, contràriament al que pensaven tots, estava enterrat sota les arrels del presseguer. Per tal que el seu repòs fou veritablement etern, aquell dia l'àvia no volgué ni donar-ho a conèixer ni relacionar en veu alta els fets.

Microrelat inclòs a "Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna" (Set i mig 2001). El quadre és "Pêcher en fleurs" de Van Gogh

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol, Brosquil Edicions, 2007) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Els seus últims llibres són “Planeta Lluç” (Editorial Aire, 2012) i “Ningú no mor” (Onada edicions, 2013). Manté el bloc personal www.joanpinyol.net