Recordo que els primers dies només bevia sucs. De
poma, de taronja, de pinya. Però aquella dieta líquida no semblava amoïnar-la
gens, més aviat la divertia («Semblo una iaia», deia) i no era un impediment
per cuinar-nos receptes inusualment imaginatives: després d'anys de sotmetre'ns
a la rutina d'uns àpats preestablerts, de sobte se li havia desvetllat una
ànima de xef. Allò era molt estrany. A més, no ens castigava si deixàvem les
sabates fora del sabater, ni ens renyava si teníem l'habitació desendreçada. Tot
el dia la sentíem cantussejar cançons de moda i reia amb unes riallades
contagioses, eufòriques.
—El dentista no només li ha tret el queixal del
seny —ens deia el pare, desconcertat—. També se li ha endut el seny.
Semblava viure una segona joventut, la mare. Anava
al gimnàs cada dia i a l'esteticista una vegada per setmana. I cada tarda es
posava vestits elegants i sortia amb les amigues. Un dia ens va explicar que per
vacances practicaria el paracaigudisme i el descens en piragua. No sabem si va
fer-ho. Poc abans de l'estiu va abandonar-nos. Que el dentista tanqués la
consulta aquells mateixos dies ens va semblar, d'entrada, una coincidència.
Microrelat
guanyador del 8è Concurs de Narració Curta de Santa Coloma de Farners 2016.
És ben veritat, el dentista se li va endur el seny. Beneïda bogeria! Molt bo!
ResponEliminaMolt bon microrelat! Felicitats pel premi
ResponElimina