«És cert que hi ha una tradició de fantasmes que es dediquen a aterrir els inquilins d'una casa per foragitar-los», ens va explicar el doctor Hartley remenant les brases de la llar de foc amb un atiador. «Però la majoria dels fantasmes són sociables, inofensius, apareixen amb un somriure afable als llavis i us saluden amb un déu-vos-guard d'allò més civilitzat. Jo, vagant per aquests mons de Déu, n'he conegut alguns. Són espectres que no volen espantar ningú, només busquen companyia, el caliu d'una conversa. Són discrets i prudents: es deixen veure a la llum del dia perquè saben que la foscor pot fer-los semblar tètrics. Mai no els sentireu arrossegar cadenes, ni fer grinyolar portes, ni gemir o lamentar-se en una psicofonia. Tampoc no els veureu travessar parets ni fer altres malabarismes. Això a molts de vostès els sabrà greu: ja va dir Borges que als homes no els uneix l'amor, sinó l'horror. Sí, la truculència té molts adeptes: els pocs fantasmes buscabregues, gemegaires i ploramiques han acabat eclipsant els cordials i cavallerosos. Una desgràcia!». El doctor Hartley va deixar l'atiador. «Moltes gràcies per escoltar-me, senyors», va dir. I va desaparèixer.
Microrelat finalista del primer
Concurs de Microrelats de Terror, convocat pel Festival de Cinema de Terror de
Sabadel 2015.
Jaaaja!! Ai que bo!! M'encanten les históries del mes enllà! I més quan venen brodads com aquesta;-) muacs.
ResponEliminaBoníssim! M'ha agradat molt. A més quan he vist la imatge he tingut una mena de dejà vu, però resulta que no, que no és exactament la mateixa casa "encantada", el que sí tenen en comú són els "fantasmes amables" (http://lavidabreu.blogspot.com.es/2013/12/el-casalot.html).
ResponElimina