LA GUIA TURÍSTICA (Un microrelat de Josep Pastells)

Un ramat de turistes inunda els carrerons del barri vell de Girona. Molts d’ells, poc habituats a pujar llargs pendents, esbufeguen mentre intenten seguir el ritme de Clara Maldini. Com de costum, la guia turística llueix un dels seus impecables vestits jaqueta. Sabates a joc amb la bossa, figura envejable, mirada blava i una veu tan aguda, gairebé de soprano, que ningú pot romandre aliè a les seves paraules. Clara parla cinc idiomes, però ara mateix s’expressa en castellà. Els turistes, de Miranda de Ebro, escolten absorts les seves explicacions sobre la història de la ciutat.

La diàspora jueva i els setges de l’exèrcit napoleònic són els eixos centrals d’un discurs que des de fa algunes setmanes s’interromp abruptament per donar pas al mateix comentari: “Maleïts grafitters. Ara s’han avesat a les consignes nacionalistes”, lamenta en referència a l’Incandescencia española de color vermell sang que, superposat al dibuix de tres bombones de butà, embruta l’arc de pedra de l'entrada del Museu d’Art. Ja fa moltes setmanes que aquest lema apareix en punts emblemàtics del barri. “Les brigades municipals l’esborren una vegada rere l’altra, però sempre ressorgeix”, remuga Clara. Després del grup de Miranda en ve un altre. I un altre. I uns quants més. Clara, enfurismada, reprova el grafitti en italià, anglès, francès i català. En concloure la jornada laboral, torna a casa per iniciar la seva rutina nocturna. Dutxa, sopar, xat amb alguns amics i, passada la mitjanit, sortida en direcció al barri vell. Ara vesteix pantalons atrotinats de color inclassificable, una camisa ampla de color encara més inclassificable, vambes gastades, una gorra encasquetada fins als ulls i brackets dignes del mateix Hannibal Lecter. Camina ràpid, sense aturar-se ni mirar enrere. Quan arriba davant del Museu d’Art descobreix que ja han esborrat el grafitti. “Fills de puta!”, exclama. Recorre a gran velocitat la distància que la separa de l’església de Sant Pere de Galligants. Enfront de la façana de l’antiga abadia benedictina, es treu de les butxaques un parell d’esprais. En menys de tres minuts pinta les tres bombones taronges i escriu en vermell l’Incandescencia española –un motiu de diversió i, també, un homenatge al seu pare, que durant molts anys va treballar en l’empresa homònima– just a temps per evaporar-se abans que aparegui el cotxe patrulla de la Policia Local.

Josep Pastells Mascort. 45 anys fins d’aquí a dues setmanes. Gironí. Periodista. Escriptor. Pare. Maratonià de 92 quilos. Introvertit a estones. Despistat quasi sempre. Frugal. Voraç. Contradictori. Sinistre recent: m’he llescat el dit polze amb l’envàs de plàstic d’una pizza (quatre punts de sutura per no morir dessagnat). Objectius de futur: trobar feina, escriure algun llibre bo. Lema favorit: Nosce te ipsum.