Era un home tranquil, treballador, educat. Els seus veïns el
consideraven una persona de confiança i un ciutadà exemplar. Ajudava les
velletes a creuar el carrer, reciclava la brossa i mai no aparcava en places
prohibides. Fins i tot feia de voluntari en una associació que tenia cura dels
jardins del barri.
Ningú no coneixia la seva transformació estiuenca, ni tampoc sabien
que guardava l’arma letal dins d’un armari de la cuina. En la intimitat de casa
seva, així que arrencava el mes de juliol, l’home es lliurava com un boig al
més gran dels plaers. Aconseguia ser allò que havia desitjat sempre. Un serial killer. Un despietat assassí en
sèrie.
Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia
Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de
Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la
literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica
a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació,
diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. Fa crítica de
cinema a la revista “La
lluna en un cove” i a “D’un roig encès”. Publica una columna setmanal al Diari
digital CatalunyaPress. Edita tres blocs: “El fil d’Ariadna” (temes literaris,
poètics, lingüístics), “El racó de l’Anna” (cinema) i “A l’ombra del crim”
(novel·la negra, intriga, terror).
Crec que aquesta dèria assassina ens agafa a tots !!!
ResponEliminaÉs dur però m'agrada.
ResponEliminaPotser nous ho creure-ho, prefereixo que ho faci un altre, la paleta no la soporto !!
ResponEliminaCarme Luis
Jo, que cada dia em tira més això de l'ecologia, ja no mato les mosques i els mosquits a raig d'esprai ni amb paleta: ho faig a cop de mà! És una manera de carregar amb les pròpies culpes i després rentar-me les mans dels meus assassinats.
ResponEliminaMolt bo !! Val més una paleta que aquelles cintes enganxossas penjades del sostre !! ecs, aquestes sí, que són assasines en sèrie, i a més fastigosses !! Tura.
ResponElimina!! Fabulós Anna !! jo també trobo que aquesta dèria assassina estiuenca la tenim tots, i suposo que els aparelles aquests de pastilles per als mosquits també són un arma letal
ResponEliminaUn microrelat molt escaient, sí senyora! Felicitats!
ResponEliminaHahahahahah! M´ha agradat molt. No ens negaràs que el protagonista és el teu alter ego, eh??
ResponEliminaHahahaha.
ResponEliminaGràcies a tothom.
Una mica, sí, Pilar. Una mica sí.
Hahaha! Molt bo! Hahaha! No m’esperava el final. Enhorabona, guapa. Espero que algun dia et puguis dedicar més a escriure relats, els teus lectors t’ho agrairem.
ResponEliminafelicitats, és molt bó
ResponEliminaen el fons, tots portem un serial killer a dins nostre ^O^
Genial! M'ha agradat molt. Serà que m'he sentit identificada amb el protagonista?
ResponEliminaTot un depredador sota la pell d'un xai, eh? La dualitat humana recollida en aquest petit micro. Les coses que més ens irriten sovint són molt petites. Molt bo. ^_^
ResponElimina