MORT D’UN RETRATISTA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Christopher F. Whitmore, pintor infortunat a qui l’Encyclopaedia Britannica no dedica ni una entrada lacònica, sempre esgrimia que el què li passava era fruit de l’atzar.

Primer va ser una model que va posar nua en el seu estudi, Priscilla Bennet, víctima d’una pneumònia sobtada. Després Sir Bernard Ashcroft, militar jubilat a qui Whitmore acabava d’immortalitzar en un llenç, i que l’endemà de l’última sessió va caure mortalment ferit en un accident de caça. Sobre la tragèdia dels Gilbert-Turpin, la premsa va rabejar-se durant dies en els aspectes més morbosos, i també va saber-se que Whitmore havia enllestit un retrat de la família la setmana anterior a l’incendi que va cremar-ho tot (no se’n va salvar ni el Bugsy, el dòberman que apareix endormiscat en un racó de la tela). Alastair Ravenshaw, banquer octogenari, va sentir la fiblada fatal la mateixa nit que donava el vistiplau al retrat que havia de presidir les seves oficines de la City. Al crític teatral Francis Meadows va atropellar-lo un cabriolé quan sortia d’una estrena en l’Old Vic Theater (Mr. Meadows mai no veuria el quadre, que era un obsequi del seu amant secret, Nigel Banks).

Totes les obres s’amuntegaven en l’estudi de l’artista com làpides d’un cementiri: aquells retrats pòstums no interessaven a ningú. Les cròniques de l’època no es posen d’acord sobre si va ser un intent de provar la innocència dels seus pinzells (s’havia difós el rumor del perill de ser pintat per Whitmore) o un acte de desesperació (després d’anys de prosperitat, el pintor es trobava ara sense encàrrecs i vivia en la misèria), però el fet és que l’última obra que se li coneix a Christopher F. Whitmore és un autoretrat.

Il·lustra el microrelat "Self Portrait" de Sir George Clausen, 1882.