POSTALS (Un microrelat estiuenc de Jordi Masó Rahola)

A la primera postal hi havia l’Estàtua de la Llibertat. Al revers, amb una cal·ligrafia inequívocament femenina (arrodonida, amb uns anells perfectes, minúsculs, levitant sobre les “is”), dues frases: “Tinc moltes ganes de veure’t. T’estimo”. Cap signatura, cap remitent. Ell no coneixia ningú que estiuegés a Nova York; tampoc no sabia de ningú que l’estimés. Convençut de la confusió, va llençar la targeta a la paperera, i va oblidar-se’n fins que, tres setmanes després, en va rebre una altra amb un nou missatge: “Et trobo a faltar. Un petó”.

La postal –que mostrava una panoràmica aèria de Piccadilly Circus– portava la seva adreça i el seu nom, però enlloc no s’hi podia llegir el nom de la noia que l’enyorava. Aquesta vegada va decidir conservar-la –una anècdota per explicar als amics– i va penjar-la amb un imant a la nevera, pensant que ser estimat –encara que fos per una desconeguda– era sempre reconfortant.      

Inevitablement, a mitjan juliol va arribar la tercera postal –una magnífica vista de la Tour Eiffel–, al dors de la qual, amb aquella lletra que ja li era familiar, s’hi llegia: “Ens veurem aviat? Una abraçada”. Allò va inquietar-lo: ¿què havia passat entre Londres i París que justifiqués una nota tan lacònica? ¿I quin sentit tenia el signe d’interrogació? ¿Que potser en dubtava que es veurien properament? ¿I per què acomiadar-se només amb “una abraçada”? ¿On eren les promeses d’amor i els petons del passat? Incapaç d’esbrinar què havia provocat aquell distanciament, va sentir el fibló de la gelosia: sospites, recels i pressentiments tèrbols no el deixaven dormir. 

Però no havia passat ni una setmana que ja rebia una nova targeta postal, amb unes paraules francament alarmants: “Hauríem de parlar”. Al darrere, la imatge de la Sagrada Família indicava que la noia ja havia arribat a la ciutat, però la nota insinuava la voluntat d’un trencament i confirmava la seva temença: l’existència d’un altre home. Amb ràbia va esquinçar les postals que encara guardava –“¿Què t’has cregut?”– i mentre llençava els bocins a la bossa d’escombreries va cridar, ben digne: “Tu i jo hem acabat!”.

Microrelat inclòs al llibre “Catàleg de monstres” (Marcòlic, 2012)