La nena es va fumar el darrer cigarret després d’enterrar el gat. Les
seves amigues la miraven estranyades i una mica sorpreses per la sang freda que
havia demostrat en recollir el gat del terra amb els seus bracets. Cap d’elles
gosava tocar-lo, potser alguna s’atrevia a donar-li copets, només una mica, amb
la punta del peu per comprovar que efectivament estava mort.
Eren les dotze del migdia i les quatre nenes passejaven els últims
dies de vacances pel camp. Feia calor i cap d’elles parlava gaire. “Anem fins
al riu a refrescar-nos”, va suggerir una; quan ja hi arribaven van veure una
taca fosca arrambada a un arbre. Les quatre es van apropar lentament i de
seguida van advertir que era un animalet. Fins que no van estar al seu costat
no es van adonar que estava mort.
“Està mort?”, va preguntar una. I la nena que amagava un últim
cigarret robat a la butxaca del vestit blanc es va ajupir, li va posar una mà
sobre el ventre inflat i va dir que sí. “Què li haurà passat?”, va preguntar
una altra. “Segurament haurà caigut de l’arbre”, va pensar una en veu alta. Les
quatre van mirar a la vegada cap amunt, era un arbre molt alt. Es van quedar
pensant uns minuts, no sabien què fer amb ell. Llavors, la nena del cigarret va
dir “Hem d’enterrar-lo, no es pot quedar aquí podrint-se”. Totes van fer cara
de fàstic perquè el gat estava rígid i alguns insectes molt menuts recorrien el
seu cos. Però ella el va agafar i el va estrènyer contra el seu pit sense
importar-li gens ni mica el tacte de pedra.
Van seguir fins al riu i a prop de la riba es van posar a cavar vuit
mans petites. Van deixar-hi el gat a dins amb unes flors grogues que acabaven
d’arrencar al costat del cap. I van començar a llançar-hi terra. Quan van
acabar, van clavar dos pals lligats amb herbes en forma de creu sobre la terra
remoguda i van deixar una pedra grisa al damunt dels palets perquè no
s’escapessin amb el vent. Amb el vestit suat i les mans brutes de terra, la
nena va treure el cigarret i els llumins. No era la primera vegada que la veien
fumar. El va encendre i va dir “Ja està”.
Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és
Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s.
XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de
Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll,
Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no
torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa
Curta 2007) i “La dona bilingüe”
(Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu
consultar el seu bloc personal: http://llenguadegat.blogspot.com/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada