SOMMELIER (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

Alça la copa i n’observa el contingut, d’un groc intens, brillant, amb tons daurats, semblant als cabells de la Clara sota el sol de migdia. La remena lleugerament i s’adona que gairebé no es perceben les llàgrimes al fi cristall. Millor així. Hi acosta el nas i nota l’aroma de fruites blanques, com la pera, l’albercoc o aquella pell tot sortint de la dutxa. També hi troba uns tocs florals, molt tènues, rosa potser. Se’n posa una mica a la boca i ho paladeja. Dolç, com els seus petons; àcid, com el seu humor; fresc, com la seva rialla. Un cop engolit, descobreix que el sabor és persistent, com el record de l’última discussió, i amb un punt agre, talment com un comiat inesperat. Llença la copa a terra i s’acaba l’ampolla de vi bevent-hi a broc.

Microrelat guanyador del Concurs de Microrelat Lletres i Vins, organitzat per la Biblioteca Pública de Lleida.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Cofundador i membre del comitè editorial de “Internacional Microcuentista”, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Publica els seus microrelats al bloc “Realidades para lelos”.

NO MENJAREM ANISSOS (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Tota la vida ha esperat el petó del príncep que la despertaria, però ara que per fi obre els ulls, al costat del coixí només hi troba un gripau.

Microrelat inclòs al recull “Catàleg de monstres” (Marcòlic, 2012)

L’AUTÈNTIC MINOTAURE (Un microrelat de Víctor Sabaté)

Allò que Teseu ignora abans d’endinsar-se en el laberint és que, aquesta vegada, l’autèntic minotaure no és el monstre que l’espera a l’interior, sinó la dona que s’estima i que l’espera fora, Ariadna; i l’autèntic laberint no és el de murs de pedra, sinó el fil que el conduirà, inevitablement, vers ella.

Víctor Sabaté. Com és costum entre els seus contemporanis, ha nascut, ha estudiat, ha viscut en alguns llocs i ha treballat. Prefereix llegir abans que escriure. Les coses que li agraden acostumen a passar de moda: el conte fantàstic de finals del XIX i principis del XX, els videojocs de l’època dels 16 bits, el suïcidi, el Noveau Roman i el rock progressiu dels setanta. Acaba de publicar la seva primera novel·la, “El jove Nathaniel Hathorne” (Raig Verd, 2012), i manté el blog iaireland.wordpress.com

CITA A CEGUES (Un microrelat de Pere Herrero)

La dona va arribar abans del que estava previst. Se la veia absent, dubtosa, espantadissa. Però hi era, al capdavall, fent realitat un somni audaç i eixelebrat alhora. L’home la va abordar de seguida amb una veu tremolosa, però agafant forces dels contactes previs que havien tingut per telèfon, quan ambdós miraven de sintonitzar les seves pretensions i especulaven amb l’aspecte que tindria cadascú. Hi va haver un moment de tensa vacil·lació per part d’ella, un intent comprensible de tornar-se enrera i engegar-ho tot en orris. Pero la veu d’ell, cada cop més serè i confiat, va teixir un núvol ple de fantasia, que esperonà el desig i les ganes de deixar-se endur a qualsevol lloc. I tots dos van sortir al carrer i van aturar un taxi.

Mitja hora més tard, l’altra dona, la que de veritat havia quedat amb aquell home, va fer cap al lloc de la trobada.

Imatge extreta de www.chatelaine.com

Pere Herrero (Badalona, 1953) viu a Castellar del Vallès. El 2008 va guanyar el concurs de microrelats "El Basar" de Montcada i Reixac. Forma part de la selecció d’autors inclosa dins del recull "Velas al viento - Los microrrelatos de La nave de los locos", de Fernando Valls. A internet manté la seva bitàcora Humor Mío i coordina l’edició de microrelats de la revista En sentido figurado. Acaba d’enllestir el seu primer llibre de microrelats "Els dies hàbils", per al qual cerca editor.

NOMÉS TU (Un microrelat de Josep Pastells)

No és tan difícil. Només cal voluntat, determinació. Al principi pot semblar que et sacrifiques, però a mesura que la llista creix t’embales i ningú no pot aturar-te. Nevera, rentadora, rentaplats, ràdio,  televisor, facebook, twitter, ipod, iphone, ordinador, llibres, revistes, cedés, devedés... Res d’això és realment necessari. Ni tampoc la roba que guardes a l’armari: camises, sabates, jerseis, pantalons, samarretes, calçotets, jaquetes, mitjons... Ni els objectes que acumules des de fa anys sense saber ben bé per què: quadres, figures escultòriques, retrats, llapis, bolígrafs, plats, gots, vaixelles, coberts, joguines, pilotes, fotos, postals, miralls... Pots viure perfectament, sense tot això. No ets tan diferent dels animals o, per posar un exemple més concret, dels rosegadors. D’acord, no tens pèl i t’has d’abrigar quan fa fred, però pots aprendre moltes coses de les rates. N’has vist cap de desgraciada, llevat de les que torturen als laboratoris? Per què no pots ser com elles, que només es preocupen de menjar i follar? Val, ets racional i d’alguna cosa t’hauria de servir la ment. I et serveix, i tant que sí. Per decidir que tens dret a ser tan feliç com la rata més feliç, que no et cal res més que cos i ment, una mica de menjar i, de tant en tant, bona companyia. Prou d’amuntegar possessions, prou de quantificar-ho tot. Fora, fora. Tot fora. Només tu. 

El quadre és "Jeune homme nu assis abord de la mer" d'Hipolytte Flandrin, 1855.

Josep Pastells Mascort. De la collita del 1966. Gironí. Periodista. Escriptor. El meu desè llibre, “Vides lascives”, Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida 2012, serà publicat aquest any per l’editorial Bromera. Lema favorit: Nosce te ipsum.

REFUGI (Un microrelat de Mercè Bellfort)

El sofà l'espera a la mateixa hora de sempre. Damunt la tauleta ovalada de fusta hi reposa el llibre començat de fa temps. Un llibre que assaboreix mot a mot, frase a frase, paràgraf a paràgraf, capítol a capítol. Full a full. El rellotge de paret marca les set en punt. Tot seguit apareix ell amb la bata gruixuda de franel·la que el protegeix de la seva pròpia fredor. Està glaçat, els llavis blavencs assenyalen el mal estat en què es troba. No es cuida gens ni deixa que el cuidin. La porta de casa exerceix de ferma protecció: s'ha promès que no deixarà entrar ningú i ningú no entrarà. Mai més. El món roda a fora amb vehemència, cruelment. El seu món l'ha trobat en l'olor de resclosit de cada llibre que sosté amb unes mans cadavèriques. Comença la lectura i s'endinsa en una nebulosa que l'omple, que el deixa abstret. No té gana perquè menja a la taula dels personatges. Ells el nodreixen amb un munt d'històries. Històries! Ell també en té moltes per contar, per escriure, però ho ha deixat córrer perquè no se'n surt. Cada vegada menys. És la seva creu permanent. No la sap portar amb dignitat: se sent impotent, incapacitat, inútil. Reprèn la lectura i es deleix amb els encantaments amorosos de la protagonista. Ella somia amb un home dolç com la mel que la faci sentir viva. Ell, en llegir aquests paràgrafs excitants, atura la lectura i es recolza en el coixí que sempre es col·loca darrere el cap. Tanca els ulls, relaxa el rostre demacrat i viatja cap a terres japoneses on es troba la jove somiadora. Li apropa la mà per endur-se-la. Sap, però, que és massa vell i no l'acollirà. La imagina tal com diu cada mot: sensual, trista, bella. Paraules! Ell també té paraules boniques emmagatzemades en el seu cervell, paraules que no volen sortir i que el turmenten. Tampoc té set perquè s'emborratxa amb l'olor de "sake" que desprèn el personatge que ha caigut en el parany de l'alcoholisme. Tots dos, un des del seu país oriental i ell des de la seva llar europea entren en un son profund. Han passat dues hores i només ha llegit una sola pàgina. No s'immuta: té tot el temps del món. No el del món exterior, ni el del món fictici, sinó el del temps propi, aquell que llisca grotescament per les seves venes resseques. Tanca el llibre i desapareix de la sala esperant reprendre'l l'endemà, si és que el seu temps no s'ha engolit dins la misèria de la foscor.

Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa anys que publica els seus relats al web “Relats en Català”. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009 i 2011). Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència. 

LA NIT DE CAP D’ANY (Un microrelat de Carme Dolz)

Per fi, la nit de cap d’any, després de sopar, vam pujar al meu pis. Aquella dona em feia parar boig. Res de desodorants, perfums ni cremes. L’olor de la pell, l’aroma del sexe rere les mitges, el suau efluvi de la seva suor. Podia sentir-ne l’ovulació, la seva entera disposició, les ninetes dilatades, la tibantor dels llavis, l’escalfor sota la faldilla. La vaig agafar per darrere, una mica més amunt de la cintura, on naixien els tirants d’aquell vestit d’escot llombriguer i, fent lliscar la mà pel costellam d’ossos grans, vaig acariciar aquella mamella turgent, que queia lleument i agraïda per aquella sustentació impensada. Mai no havia desitjat tant i tan físicament ningú. Durant un any enter, en cada minut amb ella, amb cada gest d’aquell coll infinit, amb cada prensió dels seus dits sobre la meva carn havia desitjat l’escalfor molla i l’abraçada inflamada que em deixés sense alenar.

Uns mesos després, com cada any, tot allò va acabar passant.

Aquest any, però, he conegut una dona amb una olor especial. Mai no he desitjat tant ni tan físicament ningú. Només somio en fer entrar la mà per darrere d’aquells texans cenyits i acaronar-ne el cuixam. I, per la nit de cap d’any, entrar-hi inflamat i no sortir-ne escaldat.

La il·lustració és de Tamara de Lempicka.

Vaig néixer a Barcelona el gener del 1975 i fa 13 anys que visc a província de Girona, tot i que sembla que per fi he trobat el meu lloc a l'Empordà. Sóc pedagoga i màster en psicopedagogia clínica de formació, i comunicadora i formadora ambiental de professió. He creat dues persones i uns quants personatges. M'agrada escriure sense presses ni pretensions. Tinc un blog, Sac de sastre, on esbargir el meu petit cervell escriptor.

SEMBLANÇA (Un microrelat de Josep Maria Casals)

És el seu ídol. Pare i amic, mestre, confident, parella de jocs i molt més. Avui que en fa divuit l’ha trucat de bon matí des de la seva clínica.

Mira el calaix de la teva tauleta, li ha dit. Hi ha trobat unes claus de cotxe noves de trinca. Ara aguaita per la finestra, ha continuat el pare. Davant del garatge hi ha un cotxe vermell, llampant. No oblidis de donar les gràcies a la mare, el regal te’l fem tots dos, ha conclòs abans de penjar.

Ha anat cap a l’habitació de la mare (dormen en cambres separades a causa dels horaris del pare, li havien explicat), ha trucat i ha entrat. Se sent el soroll d’aigua a la dutxa; esperarà. A sobre del buró hi veu una carpeta amb una etiqueta. Alfred. Qui és Alfred? Sobresurt un fragment de fotografia. Encuriosit l’estira. I somriu: és ell quan va fer la primera comunió! Però hi ha alguna cosa que no quadra... El vestit. Duu un vestit blau fosc de mariner. Baixa corrents al saló, a l’aparador on hi ha diverses fotografies emmarcades: ell amb el cotxe a pedals, ell amb els primers esquís..., ell el dia de la primera comunió amb el vestit malva i la corbata blanca.

Microrelat seleccionat en el II Microconcurs 2012 de La Microbiblioteca “Esteve Paluzie” de Barberà del Vallès.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Hores d'ara, porta escrits més de 1.600 títols de tirada curta i contingut tècnic precís i pràctic. En l'aspecte literari, encara no té biografia rellevant; a vegades aporta relats al web relatsencatala.cat amb el pseudònim SenyorTu.

CELEDONI GISPERT: UNA REIVINDICACIÓ (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Som molts els que reclamem que hi hagi a la nostra ciutat un monument dedicat a Celedoni Gispert. Us preguntareu qui era Celedoni Gispert. No us ha d’estranyar que la gent del carrer us respongui amb mirades de desconcert: queda tanta feina de divulgació per fer! Lamentablement, si ho demaneu a alguna autoritat municipal, us balbucejarà una resposta similar, l’idèntic arronsament d’espatlles. Fins i tot entre els intel·lectuals de la ciutat topareu amb el mateix desconeixement.

Que ingrata pot ser la posteritat! ¿Com s’explica aquesta ignorància entre els conciutadans? En una ciutat tan mancada de símbols d’identitat, el fet que Celedoni Gispert no hagi existit mai, no pot servir d’excusa. No: des de la nostra plataforma hem maldat per assignar-li les virtuts que distingeixen un líder (iniciativa, perseverança, honestedat) i per atribuir-li uns ideals i una biografia escaients (amb avantpassats il·lustres, una infància exemplar, un ascens professional meteòric), sense oblidar-nos d’atorgar-li un parell de gestes ciutadanes que l’honoren.

Però ara, tot plegat ho hauríem de coronar amb una estàtua –banyada en bronze– que mostrés el nostre home en una postura heroica, victoriosa. Una estàtua, senyors! Així, quan algú ens pregunti qui va ser Celedoni Gispert, podrem assenyalar el monument, amb un índex orgullós. El salvarem de l’oblit, restaurarem el seu prestigi  I és que si no vetllem nosaltres per les glòries locals, ¿qui ho farà?

Microrelat guanyadorde l’accèssit en el III Concurs de Microrelats de Gavà 2012.

A CADASCÚ EL QUE SIGUI SEU (Un microrelat de Joaquim Carbó)

El pacient ja feia vida normal quan el van informar de la necessitat d’una nova intervenció del tot imprescindible per poder recuperar un petit instrument que la infermera, un pèl despistada, havia oblidat en algun racó del budellam. L’eina era un obsequi d’un famós Nobel a l’hospital. L’home s’hi negà, però el jutge, que era un fanàtic del dret de propietat, va actuar en conseqüència. L’anècdota pot semblar trista perquè l’ex-malalt va tenir la pega de deixar-hi la pell. Però, en canvi, li va correspondre la glòria de fer jurisprudència.

Microrelat inclòs al llibre “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és autor d’un centenar de llibres, entre obres per a nois i noies i per públic adult. Redactor de la revista “Cavall fort” i membre del col·lectiu “Ofèlia Dracs”. Va guanyar el premi Víctor Català per “Solucions provisionals” (1965) i va ser finalista del Sant Jordi amb “Els orangutans” (1966). Entre els seus llibres de microrelats cal destacar “Bonsais de paper” (Edi-Liber 1993) i “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

FI DE PARTIDA (Un microrelat de Maria Cirera)

Amb certa il·lusió romàntica, et refugiares dins de la teva torre d’ivori de 65m². No volies trobar-me. Quan no et quedava cap més remei, sorties a comprar a les hores més intempestives, després de seleccionar els carrers més amagats. Tornaves a casa amb l’emoció d’haver corregut un gran perill, d’haver superat una prova arriscada. Una vegada més, et meravellaves de la teva traça per aconseguir esquivar-me.

Amb els mesos, però, et vas començar a impacientar. Fins i tot et vas atrevir a sortir a la llum del dia, a escrutar entre la gent. Més d’una tarda passares per davant de Chez Gertrude a l’hora en què sabies que hi anava a llegir el diari. Res a fer.

Aquella primavera, xafogosa i humida, des de la teva torre d’ivori vas dedicar una mirada decebuda al carrer. Cada vianant anònim que veies passar duia una gran certesa estampada a l’esquena: que jo ja no hi era, que feia molt de temps que havia abandonat la ciutat.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius. Aquest microrelat forma part d'un recull en preparació.

MISTIFICACIÓ (Un microrelat d’Eduard Márquez)

Quan la Grette Bürnsten, seient a l’atrotinat sofà groc del meu estudi, em va dir el seu nom, no vaig ser capaç d’establir cap relació coherent entre la nouvinguda i la meva persona. Al cap d’una estona d’escoltar-la, però, el nom i la història de la Grette Bürnsten van emergir com lletrejats per una sonda. I una conjunció de palpitacions i de tibantor a l’escrot em va deixar sense parla. Perquè la Grette Bürnsten no existia. Si més no fins que vaig inventar la seva biografia tot redactant entrades per a un diccionari enciclopèdic (una manera com qualsevol altra de compensar l’avorriment característic de les feines editorials amb què m’havia de guanyar la vida). Llavors, però, no vaig pensar en ella en termes físics (tot i que m’hauria agradat il·lustrar la seva entrada amb una fotografia anònima d’una contorsionista qualsevol), i ara em sorprenia el seu cos esfilagarsat, del qual em van atreure, des del primer instant, els ulls, verds com un espadat molsós, i la veu, d’una tessitura similar a la del capvespre. “M’has condemnat a la més trista de les existències, la que depèn de l’atzar dels altres. Perquè mai ningú buscarà el meu nom”. I els ulls em van envoltar amb un silenci sense fissures. No vaig veure la pistola. Només la irisació d’un esclat d’espurnes. I el darrer que recordo és una coïssor insofrible entre la tercera i la quarta costella.

Microrelat inclòs al recull “Zugzwang” (Quaderns Crema, 1995). L'il·lustra un fotograma de "Laura" d'Otto Preminger (1944).

Eduard Márquez (Barcelona 1960) és escriptor de narativa per a adults i infants. Ha publicat dos reculls de narracions curtes, “Zugzwang” (Quaderns Crema, 1995) i “L’eloqüència del franctirador” (Quaderns Crema, 1998) i les novel·les “Cinc nits de febrer” (Quaderns Crema, 2000), “El silenci dels arbres” (Empúries 2003), “La decisió de Brandes” (Empúries 2005) –que va rebre el Premi Octavi Pellissa i el Premi de Narrativa de la Crítica Catalana– i “L'últim dia abans de demà” (Empúries, 2011).