Per fi, la nit de cap d’any, després de sopar, vam pujar al meu pis. Aquella
dona em feia parar boig. Res de desodorants, perfums ni cremes. L’olor de la
pell, l’aroma del sexe rere les mitges, el suau efluvi de la seva suor. Podia
sentir-ne l’ovulació, la seva entera disposició, les ninetes dilatades, la
tibantor dels llavis, l’escalfor sota la faldilla. La vaig agafar per darrere,
una mica més amunt de la cintura, on naixien els tirants d’aquell vestit d’escot
llombriguer i, fent lliscar la mà pel costellam d’ossos grans, vaig acariciar
aquella mamella turgent, que queia lleument i agraïda per aquella sustentació
impensada. Mai no havia desitjat tant i tan físicament ningú. Durant un any
enter, en cada minut amb ella, amb cada gest d’aquell coll infinit, amb cada
prensió dels seus dits sobre la meva carn havia desitjat l’escalfor molla i l’abraçada
inflamada que em deixés sense alenar.
Uns mesos després, com cada any, tot allò va acabar passant.
Aquest any, però, he conegut una dona amb una olor especial. Mai no he
desitjat tant ni tan físicament ningú. Només somio en fer entrar la mà per
darrere d’aquells texans cenyits i acaronar-ne el cuixam. I, per la nit de cap
d’any, entrar-hi inflamat i no sortir-ne escaldat.
La il·lustració és de Tamara de Lempicka.
Vaig néixer a Barcelona el gener
del 1975 i fa 13 anys que visc a província de Girona, tot i que sembla que per
fi he trobat el meu lloc a l'Empordà. Sóc pedagoga i màster en psicopedagogia
clínica de formació, i comunicadora i formadora ambiental de professió. He
creat dues persones i uns quants personatges. M'agrada escriure sense presses
ni pretensions. Tinc un blog, Sac de sastre,
on esbargir el meu petit cervell escriptor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada