dissabte, 16 de març de 2013

MISTIFICACIÓ (Un microrelat d’Eduard Márquez)


Quan la Grette Bürnsten, seient a l’atrotinat sofà groc del meu estudi, em va dir el seu nom, no vaig ser capaç d’establir cap relació coherent entre la nouvinguda i la meva persona. Al cap d’una estona d’escoltar-la, però, el nom i la història de la Grette Bürnsten van emergir com lletrejats per una sonda. I una conjunció de palpitacions i de tibantor a l’escrot em va deixar sense parla. Perquè la Grette Bürnsten no existia. Si més no fins que vaig inventar la seva biografia tot redactant entrades per a un diccionari enciclopèdic (una manera com qualsevol altra de compensar l’avorriment característic de les feines editorials amb què m’havia de guanyar la vida). Llavors, però, no vaig pensar en ella en termes físics (tot i que m’hauria agradat il·lustrar la seva entrada amb una fotografia anònima d’una contorsionista qualsevol), i ara em sorprenia el seu cos esfilagarsat, del qual em van atreure, des del primer instant, els ulls, verds com un espadat molsós, i la veu, d’una tessitura similar a la del capvespre. “M’has condemnat a la més trista de les existències, la que depèn de l’atzar dels altres. Perquè mai ningú buscarà el meu nom”. I els ulls em van envoltar amb un silenci sense fissures. No vaig veure la pistola. Només la irisació d’un esclat d’espurnes. I el darrer que recordo és una coïssor insofrible entre la tercera i la quarta costella.

Microrelat inclòs al recull “Zugzwang” (Quaderns Crema, 1995). L'il·lustra un fotograma de "Laura" d'Otto Preminger (1944).

Eduard Márquez (Barcelona 1960) és escriptor de narativa per a adults i infants. Ha publicat dos reculls de narracions curtes, “Zugzwang” (Quaderns Crema, 1995) i “L’eloqüència del franctirador” (Quaderns Crema, 1998) i les novel·les “Cinc nits de febrer” (Quaderns Crema, 2000), “El silenci dels arbres” (Empúries 2003), “La decisió de Brandes” (Empúries 2005) –que va rebre el Premi Octavi Pellissa i el Premi de Narrativa de la Crítica Catalana– i “L'últim dia abans de demà” (Empúries, 2011).

3 comentaris:

  1. És genial. Realitat i ficció es barregen d'una manera superba. I la tragèdia del personatge femení, que, com que no existeix, està condemnat al fet que ningú no el busqui a la Enciclopèdia. Ostres, joc d'aparences, volta de rosca. Perfecte. El creador caçat per la seva pròpia creació.
    D'altra banda, volia afegir que aquesta pràctica d'inventar-se un personatge fictici per a les enciclopèdies, és certa. Conec personalment qui ho ha fet i sé el nom del personatge i tot (bé, el sabia, el tinc en algun lloc). Evidentment, els meus llavis estan segellats. No sigui que el personatge s'emprenyi i encara rebi jo.
    Enhorabona!

    ResponElimina
  2. Ah, per cert. Perfecta la imatge triada. Metàfora molt bona que lliga perfectament amb la trama de la pel·lícula, per a mi fantàstica.

    ResponElimina
  3. Magnífic, molt. Ara ja no sé com l'he trobat, però no importa, ara ja només importa el relat. Potser ha estat un enllaç dels relataries. Realitat i ficció, les dues cares de la mateixa moneda.

    M. Victòria Lovaina

    ResponElimina