dimarts, 9 d’abril de 2013

REFUGI (Un microrelat de Mercè Bellfort)


El sofà l'espera a la mateixa hora de sempre. Damunt la tauleta ovalada de fusta hi reposa el llibre començat de fa temps. Un llibre que assaboreix mot a mot, frase a frase, paràgraf a paràgraf, capítol a capítol. Full a full. El rellotge de paret marca les set en punt. Tot seguit apareix ell amb la bata gruixuda de franel·la que el protegeix de la seva pròpia fredor. Està glaçat, els llavis blavencs assenyalen el mal estat en què es troba. No es cuida gens ni deixa que el cuidin. La porta de casa exerceix de ferma protecció: s'ha promès que no deixarà entrar ningú i ningú no entrarà. Mai més. El món roda a fora amb vehemència, cruelment. El seu món l'ha trobat en l'olor de resclosit de cada llibre que sosté amb unes mans cadavèriques. Comença la lectura i s'endinsa en una nebulosa que l'omple, que el deixa abstret. No té gana perquè menja a la taula dels personatges. Ells el nodreixen amb un munt d'històries. Històries! Ell també en té moltes per contar, per escriure, però ho ha deixat córrer perquè no se'n surt. Cada vegada menys. És la seva creu permanent. No la sap portar amb dignitat: se sent impotent, incapacitat, inútil. Reprèn la lectura i es deleix amb els encantaments amorosos de la protagonista. Ella somia amb un home dolç com la mel que la faci sentir viva. Ell, en llegir aquests paràgrafs excitants, atura la lectura i es recolza en el coixí que sempre es col·loca darrere el cap. Tanca els ulls, relaxa el rostre demacrat i viatja cap a terres japoneses on es troba la jove somiadora. Li apropa la mà per endur-se-la. Sap, però, que és massa vell i no l'acollirà. La imagina tal com diu cada mot: sensual, trista, bella. Paraules! Ell també té paraules boniques emmagatzemades en el seu cervell, paraules que no volen sortir i que el turmenten. Tampoc té set perquè s'emborratxa amb l'olor de "sake" que desprèn el personatge que ha caigut en el parany de l'alcoholisme. Tots dos, un des del seu país oriental i ell des de la seva llar europea entren en un son profund. Han passat dues hores i només ha llegit una sola pàgina. No s'immuta: té tot el temps del món. No el del món exterior, ni el del món fictici, sinó el del temps propi, aquell que llisca grotescament per les seves venes resseques. Tanca el llibre i desapareix de la sala esperant reprendre'l l'endemà, si és que el seu temps no s'ha engolit dins la misèria de la foscor.

Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa anys que publica els seus relats al web “Relats en Català”. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009 i 2011). Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència. 

1 comentari:

  1. Gràcies Vladimir per obrir la porta d'aquest "Refugi" magníficament il·lustrat.
    Una abraçada, company!
    M.B.

    ResponElimina