AMOR DE LLUNA PLENA (Un microrelat d’Anna Maria Villalonga)

Retruny el vent del nord i fa estremir les bigues, les portes, les finestres. La casa és un ens viu amb so de fusta vella. M’arriba amb nitidesa la crua remor dels arbres, però no hi ha veus d’ocells. Ni tan sols parla l’òliba. M’aboco dins la nit com qui mira l’abisme, indolent, extasiada, i veig els ratpenats retallats en la fosca contra el cercle de llum del fanal solitari. Elegants siluetes en vols vertiginosos, buscant insectes vius al bell mig de l’oratge. Puc mirar més enllà, però tan sols hi ha ombres. I aquells vampirs de nit, curulls d’indiferència

Quan ell pica la porta, ja fa temps que l’espero. Ens mirem sens parlar, ànima contra ànima. M’acullo lentament a l’escalf del seu pit. Amb tendresa, una ungla em recorre la cara.

El contemplo amb desig. Té ulls grocs de bèstia humana. I tremola la nit, i tremolen els arbres, i ressona un udol, avall la muntanya.

Il·lustració de Shoka, 1916.

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. Fa crítica de cinema a la revista “La lluna en un cove” i a “D’un roig encès”. Publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Edita tres blocs: “El fil d’Ariadna” (temes literaris, poètics, lingüístics), “El racó de l’Anna” (cinema) i “A l’ombra del crim” (novel·la negra, intriga, terror).

EL TRET DE GRÀCIA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Letícia Armadans el rep amb un “passa rei” acompanyat d’un voleiar de vels de seda. Com sempre, l’habitació és a la penombra i put a encens. Quan es troba en un mal pas, l’inspector Grané visita Letícia Armadans. Ho fa d’amagat: si els col·legues l’enxampessin amb una mèdium, haurien qüestionat les seves llegendàries habilitats deductives. L’inspector Grané s’asseu davant la taula amb espelmes enceses: l’escenografia per a la sessió és a punt.

La dona demana el nom del difunt –Tomàs Llabrés–, tanca els ulls (les parpelles de color verd pistatxo fan joc amb el mocador del coll) i estira els braços endavant. L’inspector, que coneix bé el ritual, li agafa les mans (unes mans aspres, escardalenques, plenes d’ossos) i les estreny (l’esmalt fosc de les ungles fa joc amb la taula de caoba). “Tomàs Llabrés: manifesta’t!”, diu la dona. Silenci. “Tomàs Llabrés: ets aquí?”, repeteix, amb la cara tibada (el coloret lluent dels pòmuls fa joc amb les cortines carmesí). Res de res. La senyora Armadans, però, és tossuda: “Si ets aquí, digue’ns qui et va matar”. Silenci de nou. “Qui va matar-te?”. Ni rastre del Llabrés.

S’estan així una bona estona, ella convocant inútilment l’esperit de Tomàs Llabrés, l’inspector aferrat a les mans de la mèdium, ara desagradablement suades. Fins que ell perd la paciència: “Doncs què hi farem!”. S’aixeca i deixa un parell de bitllets damunt la taula. Més que contrariat, sembla alleujat

Però quan és al rebedor, una veu l’atura: “En Grané!”. La veu rogallosa omple l’habitació. “L’inspector Grané va pelar-me!”. L’inspector torna a entrar. L’Armadans té encara els ulls clucs i brama: “Grané, fill de puta! Quin gust follar-me la teva dona! I com me la mamava, la porca!”. Sorprèn el repertori d’obscenitats que brollen dels llavis de la dona (uns llavis escarlates que ara fan joc amb el rostre congestionat de l’inspector).

–Mort i tot, segueixes sent un talòs, sergent Llabrés –diu l’inspector. Desenfunda el revòlver i l’acosta al cap de Letícia Armadans.

Microrelat guanyador del 1er Premi en el Concurs ARC a la Radio 2011-12, inclòs  al recull inèdit “Les mil i una”.

TEDI CREATIU (Un microrelat d’Eduard Márquez)

L’Eunomi Reisteiner, tip de repetir el mateix paper durant 1.164 representacions, ha canviat la pistola del calaix per una de debò.

Microrelat inclòs al recull “Zugzwang” (Quaderns Crema, 1995)

Eduard Márquez (Barcelona 1960) és escriptor de narativa per a adults i infants. Ha publicat dos reculls de narracions curtes, “Zugzwang” (Quaderns Crema, 1995) i “L’eloqüència del franctirador” (Quaderns Crema, 1998) i les novel·les “Cinc nits de febrer” (Quaderns Crema, 2000), “El silenci dels arbres” (Empúries 2003), “La decisió de Brandes” (Empúries 2005) –que va rebre el Premi Octavi Pellissa i el Premi de Narrativa de la Crítica Catalana– i “L'últim dia abans de demà” (Empúries, 2011).

DEFINICIÓ D’AMOR (Un microrelat d’Iván Teruel)

Fa ja dies que el cabell li cau com si es desfés. Així que finalment s’ha decidit. Quan arriba ell, ella l'està esperant davant del mirall amb a seva nova perruca T’agrada? Ell respon amb un somriure tendre i un apropament. Li treu la perruca amb delicadesa, agafa escuma d’afaitar de l’armari i l’estén pel seu cap. Pren una fulla i amb un amor inabastable recorre la pell rodona del crani. Quan acaba, li fa un petó a la calba i li diu: “Recorda, vida meva, que un dia vam prometre no tenir por als miralls”.

Microrelat guanyador del mes de febrer en el I Microconcurs 2012 de La Microbiblioteca “Esteve Paluzie” de Barberà del Vallès. El quadre és "The bald girl", 2008, d'Oleg Radvan.

Iván Teruel (Girona, 1980) és llicenciat en Filologia Hispànica i treballa de professor d’Ensenyament Secundari en un Institut públic. Com a investigador, és responsable d’una edició crítica de la “Historia oriental de las peregrinaciones” del viatger portuguès Mendes Pinto, publicada l’any 2009.  Amb el seu estudi “El Perú escindido: antagonismo estético e ideológico entre Vargas Llosa y Arguedas”, publicat l’any 2012, ha obtingut el Premi Rara Avis. És autor del bloc “La tijera de Lish”.

EL DIA DEL SENYOR (Un microrelat d’Eduard Ribera)

Li agrada comprar el diari els caps de setmana, bàsicament perquè col·lecciona els dominicals. Es diu Domènec però tothom el coneix per Domingo. Les amigues de la seva germana que estudiaven a les Dominiques li deien Mingo. Quan va estudiar al seminari el cridaven Dominicus i quan en va sortir va muntar un prostíbul que es deia “Las Domingas”. Als clients importants que hi van el diumenge els aplica descompte ja que, com tothom sap, aquest és el dia del senyor.

La il·lustració és "Sunday Morning Newspaper" de Johanna Bohoy

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions, i ha participat en volums col·lectius. Des de març de 2005 manté “L’Escriptori”, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. Recentment ha publicat “A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa 2009 i la novel·la breu “La vida assistida” (Premi “Ciutat de Mollerussa 2011”).

PRIMAVERA A CIUTAT NOD (Un microrelat de Maria Cirera)

Cada primavera, a Ciutat Nod, apareixen milers d’animals morts sobre l’asfalt brut i tacat. Petits rosegadors, ocells, gats... empesos pel bon temps, escapen de la feixuga letargia de l’hivern fins que... pam! Els vehicles rodats estaborneixen els seus cossos i els expulsen lluny, molt lluny, sobre el voral del carrer. També, a ciutat Nod, la llei del més fort sentencia: “tu te’n vas, tu et quedes” i, d’un impacte sec, els més dèbils queden exclosos del cabal del temps. Aquella primavera, en un dels carrers més transitats de la ciutat, va aparèixer el cos sense vida d’una cria d’hipopòtam.

Aquell tros de carn entumit, llefiscós i gros, va quedar estès a dos metres de distància d’una claveguera, al mig de la via pública. Ningú no es va demanar mai com havia arribat fins allà. Potser havia caigut del cel i s’havia estavellat contra el terra. Potser buscava la seva família, perdut a milers de quilòmetres de distància de la sabana. Potser havia germinat mort sobre l’asfalt, com una flor podrida. Aquestes són hipòtesis que mai ningú no es va plantejar. Van passar els dies, el cos putrefacte es va anar consumint a poc a poc, molt a poc a poc. Al cap d’uns quants mesos, la cria d’hipopòtam era poca cosa més que una taca de quitrà sobre l’asfalt del carrer més transitat de Ciutat Nod, una ciutat on ja res és possible i res està per fer.

La il·lustració és "Now we hunt hippopotamus" (2011) d'Aaron Johnson

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius. Aquest microrelat forma part d’un llibre de microrelats en preparació.

PIGMALIÓ (Un microrelat de Joaquim Carbó)

Es tracta d’una gitaneta preciosa que venia alls pels mercats. Si no obria la boca, calçada, neta i perfumada, podia passar per una senyoreta. La va conèixer un empleat de banca, lletraferit –àdhucs i quelcoms a desdir–, assidu al Palau i lector dels Nostres Clàssics. Des que se’n van al piltre junts, s’ha tornat un baranda que fa anar la mui per entarugar panolis amb el toco-motxo. Mou tan finament els dàtils, que arramba les carteres que vol. Quan no curra, es col·loca amb una mica de merda. Re no l’atxanta: la cangrí ja és casa seva.

Microrelat inclòs a “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és autor d’un centenar de llibres, entre obres per a nois i noies i per públic adult. Redactor de la revista “Cavall fort” i membre del col·lectiu “Ofèlia Dracs”. Va guanyar el premi Víctor Català per “Solucions provisionals” (1965) i va ser finalista del Sant Jordi amb “Els orangutans” (1966). Entre els seus llibres de microrelats cal destacar “Bonsais de paper” (Edi-Liber 1993) i “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

BAVA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Aquesta nit, al restaurant, el meu marit ha sopat caragols. Solemne, s’apropa la closca als llavis i xucla sorollosament el suc de l’interior abans d’introduir-hi l’escuradents. Una vegada enfilat, extreu el cos tou de l’animal i el suca en la salsa del plat. Quan obre la boca, la saliva amuntegada a les comissures forma uns fils prims que pengen del llavi superior, com estalactites en una cova. Mastega els caragols amb fruïció, i els seus ulls mig closos m’observen amb una mirada desafiadora. Jo detesto els caragols i no puc suportar veure a algú menjar-los. I sé que quan el meu marit els demana en un restaurant, ho fa per molestar-me.

Avui, quan hem anat a dormir, he pensat en els meus fills: viuen lluny de la nostra llar, i envejo les seves vides independents, la felicitat encara no adulterada. De matinada m’he despertat sola al llit. Pel passadís he descobert un rastre de bava enorme que em conduïa a la cuina: era allí, convertit en un caragol descomunal, movent lúbricament les banyes, mentre de l’orifici de la boca es gronxava com un pèndol una fulla humida d’enciam a mig empassar. I he reconegut aquella manera familiar de mirar-me, altivament, mentre gaudeix del menjar.

Microrelat inclòs al recull “Els reptes de Vladimir” (Bubok, 2010)

L’ESQUERDA (Un microrelat de Mercè Bagaria)

Abans d’apagar el llum de la tauleta de nit, el senyor Iu es fixà en la paret que tenia davant del llit i va percebre una esquerda incipient que avançava en diagonal del sostre cap al terra. Al matí següent, l’esquerda travessava la paret d’una punta a l’altra.

El senyor Iu era un home resolutiu. Així doncs, aquella mateixa tarda es va proveir del material necessari i va enguixar i emblanquinar la paret fins que no va quedar cap rastre de l’esquerda desconsiderada que havia gosat irrompre en la seva vida.

L’endemà el senyor Iu s’adonà que els problemes no es resolen emblanquinant-los, perquè allà, de punta a punta de la paret, tornava a ser-hi l’esquerda; ara, però, d’un dit d’amplada.

De res va servir la intervenció d’un especialista en rehabilitació d’edificis. L’esquerda anava creixent en amplària i profunditat. Un matí, la separació entre un tros de paret i l’altre era tan notable com la curiositat del senyor Iu. A penes va passar la mà per l’esquerda obstinada, la paret el va engolir sencer i, un cop engolit, l’esquerda es va tancar.

De seguida la consternació s’apoderà del senyor Iu en notar que al braç dret se li anava obrint una esquerda que, de mica en mica, se li estenia per tot el cos. Primer se li va aixecar la pell. Després la carn va començar a desencaixar-se amb celeritat. Enmig del no-res, d’una penombra instigadora, mentre un estilet invisible li escindia el rostre, li esquinçava els muscles, li seccionava les venes i li badava l’abdomen, d’on ben aviat emergirien les vísceres, el senyor Iu va clissar, amb l’ull sa, la rata que se li acostava amb pas decidit. Llavors, s’esglaià perquè va entendre que no es pot defugir el destí.

Microrelat guanyador del 2on Premi al Concurs ARC a la Radio 2011-12

Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia.

DETERMINISMES (Un microrelat de Gemma Pellicer)

Si hagués estudiat Art en lloc de Filosofia, en Pedro hauria acabat treballant com a restaurador d’obres artístiques per al museu d’El Prado. Si en lloc d’haver canviat de ciutat, s’hagués quedat a Madrid, un dia a la sortida de la feina, de camí a un conegut restaurant del centre, hauria ensopegat amb la María, circumstància que propiciaria l’ocasió de disculpar-se i, és clar, encetar una conversa, a més d’oferir-li el taxi que estava a punt d’agafar. Si, com diem, canviar la seva ciutat natal per València va impedir-li ensopegar amb qui de ben segur s’hauria acabat convertint en la seva esposa, havent pres la decisió de mudar-se va ensopegar de la mateixa manera –en fi, aquest accident era inevitable– però ho va fer amb la Sonia, a la sortida del teatre, una dona molt bonica però sense l’encant de la María.

D’acord amb aquesta capriciosa ruleta que és la vida, la Sonia, amb qui en efecte es casaria, no només amb el temps aprendria a cuinar unes paelles delicioses, per llepar-s’hi els dits, sinó que a més li donaria tres fills esplèndids: el Miguelito, la María (una pura coincidència) i la Mónica. I així, cada vegada que aquest esforçat professor de Filosofia d’un institut dels afores de València, invités els col·legues a dinar a casa seva, tots ells sense excepció es refugiarien de la falta generalitzada de disciplina en les aules, en els efluvis deliciosos de la paella que la seva dona els prepararia, normalment cada primer diumenge de mes.

Avui en dia, després d’estudiar Filosofia, haver-se casat amb la Sonia i dinar sovint amb la seva família i afins una paella d’allò més bona, no pot evitar sentir de tant en tant una fiblada de nostàlgia per un futur inexistent que mai no coneixerà.

Microrelat extret del recull "La danza de las horas" (Eclipsados, 2012). La traducció és de Jordi Masó Rahola. La il·lustració és "La gran marioneta" de Pablo Ciliberti

DETERMINISMOS

Si hubiera estudiado arte en vez de Filosofía, Pedro habría terminado trabajando como restaurador de obras artísticas para el museo de El Prado. Si en lugar de haber cambiado de ciudad, se hubiera quedado en Madrid, un día a la salida del trabajo, de camino a un conocido restaurante del centro, habría tropezado con María, lo que le habría dado pie a disculparse y, claro, entablar conversación, además de ofrecerle el taxi que estaba a punto de coger. Si, como decimos, el cambiar su ciudad natal por Valencia le impidió tropezarse con quien seguro habría terminado convirtiéndose en su esposa; tras la decisión de mudarse tropezó de igual modo –en fin, era inevitable dicho accidente- pero lo hizo con Sonia, a la salida del teatro, una mujer muy guapa aunque sin el encanto de María.

De acuerdo con esta caprichosa ruleta que es la vida, Sonia, con quien en efecto llegaría a casarse, no sólo aprendería a cocinar, andando el tiempo, unas paellas deliciosas, de chuparse los dedos, sino que además le daría tres hijos estupendos: Miguelito, María (pura coincidencia) y Mónica. Así las cosas, cada vez que este esforzado profesor de Filosofía en un instituto de las afueras de Valencia, invitara a comer en su casa a los colegas, todos ellos sin excepción se refugiarían de la falta generalizada de disciplina en las aulas, en los efluvios deliciosos de la paella que su mujer iba a prepararles, por lo común, cada primer domingo de mes.

Hoy en día, tras estudiar Filosofía, haberse casado con Sonia y comer a menudo, junto a su familia y allegados una paella de rechupete, no puede evitar sentir de vez en cuando una punzada de nostalgia por un futuro inexistente que jamás conocerá.

Gemma Pellicer (Barcelona, 1972) es llicenciada en Filologia Hispànica i en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i treballa com a editora i correctora per editorials i institucions. Ha conreat la crítica literària en diaris i revistes com Quimera, i en col·laboració amb Fernando Valls, ha publicat l’antologia Siglo XXI. Los nuevos nombres del cuento español actual (2010). Manté el bloc Sueños de la memoria i els seus microrelats han aparegut en diverses antologies. La danza de las horas és el seu primer llibre.

TAXIDÈRMIA (Un microrelat d’Eduard Márquez)

Algú havia fet les presentacions oportunes al començament de la vetllada i el crític i la model de l’artista es van buscar durant tot el vernissatge de l’exposició. La sala es va convertir en una mena de pantalla de radar gegant per a les seves mirades recíproques. El crític n’estava enamorat d’ençà que havia vist un retrat de la seva nuesa enigmàtica. La model només el coneixia de nom, però el que n’havia sentit a dir li havia encès la curiositat. Quan van aconseguir fugir del vernissatge, només els va trobar a faltar l’artista. Aquella nit, i molts altres cops després, el crític va poder confirmar com era de precís el retrat que se sabia de memòria. Aviat, però, es van començar a sentir vigilats. Una presència intrusa i arbitrària es deixava notar durant les seves trobades. Una silueta entrevista, una trucada inoportuna. Ombres i silencis. Fins que una nit cap dels dos va acudir al lloc de cita habitual. Uns mesos després de la inexplicable desaparició del crític i de la model, quan ja l’oblit havia representat la major part del seu paper, l’artista, amb motiu d’una mostra antològica de la seva obra, va presentar una de les seves creacions més reeixides: l’environament hiperrealista dels amants jacents, on dos cossos nus, acaronats per una aigua bruta d’algues, s’abracen damunt la sorra d’una platja artificial.

Microrelat inclòs al recull “Zugzwang” (Quaderns Crema, 1995). Il·lustra el microrelat "Nu dans un feuteuil" d'A. Renoir, 1890.

Eduard Márquez (Barcelona 1960) és escriptor de narativa per a adults i infants. Ha publicat dos reculls de narracions curtes, “Zugzwang” (Quaderns Crema, 1995) i “L’eloqüència del franctirador” (Quaderns Crema, 1998) i les novel·les “Cinc nits de febrer” (Quaderns Crema, 2000), “El silenci dels arbres” (Empúries 2003), “La decisió de Brandes” (Empúries 2005) -que va rebre el Premi Octavi Pellissa i el Premi de Narrativa de la Crítica Catalana- i “L'últim dia abans de demà” (Empúries, 2011).

ARROGÀNCIA (Un microrelat de Lluís Servé Galan)

De nou, m’ha deixat amb la paraula a la boca. Però avui se’n penedirà. M’ho juro prement les mandíbules. Entro a la cuina i el primer cop, amb una brutalitat que no he exterioritzat abans, em sorprèn. El puny, en atènyer-la, emet un so sord, que em produeix un dolor intens. L’acompanya un insult gairebé escopit, de la boca oberta de bat a bat, les dents visibles, com si pogués mossegar-la en qualsevol moment. Descarrego contra ella tot l’odi que sento, tota la ràbia que em provoca amb la seva actitud arrogant. Ella, que és el sexe dèbil, hauria de demanar clemència i perdó. Però calla mentre l’estomaco, no gosa contestar al meu atac. I millor que sigui així, o rebria més del que es mereix. Una bufetada i dos cops de puny directes em martiritzen però no cedeixo gens. No m’acovardeixo. Ans al contrari, cada vegada sóc més fort i més cruel, m’imposo per damunt de tota arrogància seva, aniquilaré aquesta actitud de menyspreu quasi diari. I l’odi em cega. I ja no estic disposat a suportar ser trepitjat.

Quan m’adono que tinc els artells de les dues mans ensangonats, paro de picar. Les rajoles de la cuina també han quedat tenyides amb la sang. La marca del primer cop de puny comença a ser marronosa. La darrera, en canvi, té un to vermell ben viu. Caldrà que netegi la paret. Però abans millor guarir les mans com sigui. Ja inventaré una excusa, qualsevol que sigui prou versemblant. Una caiguda per les escales o una relliscada en entrar a la banyera. Alguna cosa trobaré... No hi ha rajoles trencades i això ja és important. Sempre podia haver quedat més malparat el panorama. M’atreveixo a aplicar-me desinfectant. Em couen les mans. Els talls són poc profunds i seran fàcils de dissimular.

Torno a la cuina i omplo d’aigua un gibrell. Amb una baieta humitejo les taques de sang de la paret i rumio l’excusa perfecta i el menú del sopar. Tinc poc temps per esborrar les petges de la lluita i per amagar l’odi que, en silenci, sento per ella. No voldria que s’enfadés tot just arribar...

Microrelat guanyador del 3er Premi al Concurs ARC a la Radio 2011-12. Il·lustra el microrelat "Separació" (1896) d'Edvard Munch.

Lluís Servé Galan (El Vendrell, 13/05/1978) és un aprenent de prosista i de poeta de forma autodidacta. Gràcies a les hores invertides en lectures tan eclèctiques com enriquidores, a costa de sacrificar son i descans. A aquestes alçades, la seva "obra" és tan inèdita com poc coneguda, amb mostres diverses i disperses en reculls col·lectius. Amb aquest relat, ha aconseguit l'únic premi de la seva vita literària. Si així pot anomenar-se aquesta dèria seva de cercar esdrúixoles per vestir els seus textos i per bastir les idees que, entre plat i plat i sense treva, li vénen mentre exerceix la seva professió de cambrer. També respon al nom de deòmises, per si una d'aquelles casualitats algú se'l troba pel carrer i arriba a relacionar-lo amb la seva faceta escriptora força secreta.