ARROGÀNCIA (Un microrelat de Lluís Servé Galan)

De nou, m’ha deixat amb la paraula a la boca. Però avui se’n penedirà. M’ho juro prement les mandíbules. Entro a la cuina i el primer cop, amb una brutalitat que no he exterioritzat abans, em sorprèn. El puny, en atènyer-la, emet un so sord, que em produeix un dolor intens. L’acompanya un insult gairebé escopit, de la boca oberta de bat a bat, les dents visibles, com si pogués mossegar-la en qualsevol moment. Descarrego contra ella tot l’odi que sento, tota la ràbia que em provoca amb la seva actitud arrogant. Ella, que és el sexe dèbil, hauria de demanar clemència i perdó. Però calla mentre l’estomaco, no gosa contestar al meu atac. I millor que sigui així, o rebria més del que es mereix. Una bufetada i dos cops de puny directes em martiritzen però no cedeixo gens. No m’acovardeixo. Ans al contrari, cada vegada sóc més fort i més cruel, m’imposo per damunt de tota arrogància seva, aniquilaré aquesta actitud de menyspreu quasi diari. I l’odi em cega. I ja no estic disposat a suportar ser trepitjat.

Quan m’adono que tinc els artells de les dues mans ensangonats, paro de picar. Les rajoles de la cuina també han quedat tenyides amb la sang. La marca del primer cop de puny comença a ser marronosa. La darrera, en canvi, té un to vermell ben viu. Caldrà que netegi la paret. Però abans millor guarir les mans com sigui. Ja inventaré una excusa, qualsevol que sigui prou versemblant. Una caiguda per les escales o una relliscada en entrar a la banyera. Alguna cosa trobaré... No hi ha rajoles trencades i això ja és important. Sempre podia haver quedat més malparat el panorama. M’atreveixo a aplicar-me desinfectant. Em couen les mans. Els talls són poc profunds i seran fàcils de dissimular.

Torno a la cuina i omplo d’aigua un gibrell. Amb una baieta humitejo les taques de sang de la paret i rumio l’excusa perfecta i el menú del sopar. Tinc poc temps per esborrar les petges de la lluita i per amagar l’odi que, en silenci, sento per ella. No voldria que s’enfadés tot just arribar...

Microrelat guanyador del 3er Premi al Concurs ARC a la Radio 2011-12. Il·lustra el microrelat "Separació" (1896) d'Edvard Munch.

Lluís Servé Galan (El Vendrell, 13/05/1978) és un aprenent de prosista i de poeta de forma autodidacta. Gràcies a les hores invertides en lectures tan eclèctiques com enriquidores, a costa de sacrificar son i descans. A aquestes alçades, la seva "obra" és tan inèdita com poc coneguda, amb mostres diverses i disperses en reculls col·lectius. Amb aquest relat, ha aconseguit l'únic premi de la seva vita literària. Si així pot anomenar-se aquesta dèria seva de cercar esdrúixoles per vestir els seus textos i per bastir les idees que, entre plat i plat i sense treva, li vénen mentre exerceix la seva professió de cambrer. També respon al nom de deòmises, per si una d'aquelles casualitats algú se'l troba pel carrer i arriba a relacionar-lo amb la seva faceta escriptora força secreta.