BAVA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Aquesta nit, al restaurant, el meu marit ha sopat caragols. Solemne, s’apropa la closca als llavis i xucla sorollosament el suc de l’interior abans d’introduir-hi l’escuradents. Una vegada enfilat, extreu el cos tou de l’animal i el suca en la salsa del plat. Quan obre la boca, la saliva amuntegada a les comissures forma uns fils prims que pengen del llavi superior, com estalactites en una cova. Mastega els caragols amb fruïció, i els seus ulls mig closos m’observen amb una mirada desafiadora. Jo detesto els caragols i no puc suportar veure a algú menjar-los. I sé que quan el meu marit els demana en un restaurant, ho fa per molestar-me.

Avui, quan hem anat a dormir, he pensat en els meus fills: viuen lluny de la nostra llar, i envejo les seves vides independents, la felicitat encara no adulterada. De matinada m’he despertat sola al llit. Pel passadís he descobert un rastre de bava enorme que em conduïa a la cuina: era allí, convertit en un caragol descomunal, movent lúbricament les banyes, mentre de l’orifici de la boca es gronxava com un pèndol una fulla humida d’enciam a mig empassar. I he reconegut aquella manera familiar de mirar-me, altivament, mentre gaudeix del menjar.

Microrelat inclòs al recull “Els reptes de Vladimir” (Bubok, 2010)