La dona demana el nom del difunt
–Tomàs Llabrés–, tanca els ulls (les parpelles de color verd pistatxo fan joc
amb el mocador del coll) i estira els braços endavant. L’inspector, que coneix
bé el ritual, li agafa les mans (unes mans aspres, escardalenques, plenes
d’ossos) i les estreny (l’esmalt fosc de les ungles fa joc amb la taula de
caoba). “Tomàs Llabrés: manifesta’t!”, diu la dona. Silenci. “Tomàs Llabrés:
ets aquí?”, repeteix, amb la cara tibada (el coloret lluent dels pòmuls fa joc
amb les cortines carmesí). Res de res. La senyora Armadans, però, és tossuda:
“Si ets aquí, digue’ns qui et va matar”. Silenci de nou. “Qui va matar-te?”. Ni
rastre del Llabrés.
S’estan així una bona estona,
ella convocant inútilment l’esperit de Tomàs Llabrés, l’inspector aferrat a les
mans de la mèdium, ara desagradablement suades. Fins que ell perd la paciència:
“Doncs què hi farem!”. S’aixeca i deixa un parell de bitllets damunt la taula.
Més que contrariat, sembla alleujat
Però quan és al rebedor, una veu
l’atura: “En Grané!”. La veu rogallosa omple l’habitació. “L’inspector Grané va
pelar-me!”. L’inspector torna a entrar. L’Armadans té encara els ulls clucs i
brama: “Grané, fill de puta! Quin gust follar-me la teva dona! I com me la
mamava, la porca!”. Sorprèn el repertori d’obscenitats que brollen dels llavis
de la dona (uns llavis escarlates que ara fan joc amb el rostre congestionat de
l’inspector).
–Mort i tot, segueixes sent un
talòs, sergent Llabrés –diu l’inspector. Desenfunda el revòlver i l’acosta al
cap de Letícia Armadans.
Microrelat guanyador del 1er
Premi en el Concurs ARC a la Radio 2011-12, inclòs al recull inèdit “Les mil i
una”.
Quin ritme! Boníssim, i amb un gir final espectacular.
ResponEliminaUna abraçada.
És una composició molt ben armada. Com diu la Susana, té un molt bon ritme, una gran ambientació, els personatges estan molt ben perfilats amb quatre traços i el pas de rosca final redefineix tota la peça, perquè desvetlla el vertader motiu de la visita de l'inspector Grané i explica alguns elements com el sentiment d'alleujament que experimenta el protagonista quan la mèdium no és capaç de contactar amb l'ànima del difunt. Tot això adobat amb una prosa d'altura. L' única cosa que em genera algun dubte és el títol: no sé si potser funciona com un indici massa explícit i pot perjudicar l'efecte de sorpresa final. Però vaja, és una impressió molt personal. Així que, enhorabona, pel premi i per la composició del micro.
ResponEliminaUn plaer tornar a llegir-lo. M'agrada especialment com jugues amb els colors adaptant-los a la tensió entre els protagonistes i com van definint l'escenari del relat.
ResponElimina