Abans d’apagar el llum de la tauleta de
nit, el senyor Iu es fixà en la paret que tenia davant del llit i va percebre
una esquerda incipient que avançava en diagonal del sostre cap al terra. Al
matí següent, l’esquerda travessava la paret d’una punta a l’altra.
El senyor Iu era un home resolutiu. Així
doncs, aquella mateixa tarda es va proveir del material necessari i va enguixar
i emblanquinar la paret fins que no va quedar cap rastre de l’esquerda
desconsiderada que havia gosat irrompre en la seva vida.
L’endemà el senyor Iu s’adonà que els
problemes no es resolen emblanquinant-los, perquè allà, de punta a punta de la
paret, tornava a ser-hi l’esquerda; ara, però, d’un dit d’amplada.
De res va servir la intervenció d’un
especialista en rehabilitació d’edificis. L’esquerda anava creixent en amplària
i profunditat. Un matí, la separació entre un tros de paret i l’altre era tan
notable com la curiositat del senyor Iu. A penes va passar la mà per l’esquerda
obstinada, la paret el va engolir sencer i, un cop engolit, l’esquerda es va
tancar.
De seguida la consternació s’apoderà del
senyor Iu en notar que al braç dret se li anava obrint una esquerda que, de
mica en mica, se li estenia per tot el cos. Primer se li va aixecar la pell.
Després la carn va començar a desencaixar-se amb celeritat. Enmig del no-res,
d’una penombra instigadora, mentre un estilet invisible li escindia el rostre,
li esquinçava els muscles, li seccionava les venes i li badava l’abdomen, d’on
ben aviat emergirien les vísceres, el senyor Iu va clissar, amb l’ull sa, la
rata que se li acostava amb pas decidit. Llavors, s’esglaià perquè va entendre
que no es pot defugir el destí.
Microrelat guanyador del 2on
Premi al Concurs ARC a la Radio 2011-12
Mercè Bagaria (Barcelona,
1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i
correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir
als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions
col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de
Frèdia.
L'enhorabona, Mercè pel premi atorgat. Molt i molt merescut. Penso que has escrit un relat on el vessant terrorífic engoleix el lector de tal manera que va més enllà d'unes imatges concretes, esfereïdores. Es tracta d'un text que et fa pensar molt, sobretot, de la fotesa de la vida,de la debilitat de l'ésser humà, però, per damunt de tot, de la caricatura d'ell mateix.
ResponEliminaUna forta abraçada, Frèdia,
Mercè B.
Notable efecte el de l'escletxa capaç d'esquinçar el món i el mateix “jo” del protagonista del relat.
ResponEliminaUn relat sense fissures, consistent i ben fonamentat. Un plaer llegir-te Mercè.
Un premi que és mereixen molts dels teus relats.
moltes felicitats de nou Mercè!!!
ResponEliminainquietant i dur, m'encanta ;)
Fa temps que segueixo els teus relats Mercè, me'ls conec tots i crec que són fantàstics. Avui per primera vegada m’he animat a felicitar-te tant pel relat com pel premi. Enhorabona.
ResponEliminaM’ha agradat molt "L'esquerda". Cap el final, on diu “mentre un estilet invisible li escindia el rostre, li esquinçava els muscles, li seccionava les venes i li badava l’abdomen...” m’ha fet esgarrifar.
Juli
Gran relat. Directe, amb una prosa tan clara com dura, a mesura que avança el conte. Tota una esquerda (reversible, aquesta sí) en la nostra ment. Enhorabona.
ResponEliminaVicent Terol