A MISSES DITES (Un microrelat de Joan Pinyol)

Una tarda més, mossèn Llardons premé el botonet i s’activà la llum verda del confessionari. L’esperaven les tres feligreses de sempre, amb uns pecats tan innocents que es podrien absoldre gairebé conjuntament. A certes edats s’arriben a depurar tant les males accions que ja no són capaces ni d’intimidar el creador del cel i de la terra.

Després de dir que a la tercera que anés amb Pau i just en el moment en què el prevere estava a punt d’abaixar la cortineta, la Caterina va entrar a l’església com si la perseguís un coet i va frenar de genolls als peus de mossèn Llardons. Volia confessió. Instantània, immediata, exprés o com fos, però havia de treure’s del damunt un pes que feia un quart d’hora que no la deixava viure.

Mentre mossèn Llardons mirava d’entregar-s’hi amb cos i ànima per la via de l’oïda, les tres feligreses confessades també provaren de parar orella, però amb prou feines endevinaren quatre vocals.

Cinc minuts més tard van veure com s’obria la porta del confessionari i com, sense temps per absolucions miraculoses, mossèn Llardons s’arremangava la sotana fins l’alçada dels genolls i sortia corrents del temple.

No va arribar a temps a les vies. El comboi d’un quart de set de la tarda no va saber evitar la post de planxar que havia abandonat la Caterina i va descarrilar de manera tan aparatosa que es va haver de lamentar una bona colla de morts.

Microrelat finalista al Concurs de Microrelats “ARC a la radio” organitzat per l’Associació de Relataires en Català i Radio Argentona. La il·lustració és "La meditació" de Francesco Hayez, 1841.
Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net

UNA MELODIA PER A DOS (Un microrelat de Míriam Cendra)

Feia estona que plovia i, quan vaig arribar, l’espectacle ja havia començat. L’escenari estava dividit en dues meitats idèntiques, on dos ballarins d’esvelta silueta dibuixaven passos de dansa amb el compàs dels seus cossos: primer es replegaven al centre de l’escena on es fonien en una sola figura, per després allunyar-se, cadascun cap a un extrem..

La sincronia dels seus moviments, de tan perfecta com era, em permetia tancar els ulls, escoltar la música i endevinar, sense por d’equivocar-me, quin era, en cada instant, la figura que representaven de les dues siluetes, ara fonent-se, ara separant-se. Semblaven dos amants que es citaven clandestinament per viure un breu idil·li i tornar, després, a la monotonia de la seva quotidianitat.
.

Aquella dansa em seduïa de tal manera que em transportava a paratges idíl·lics on la naturalesa es manifestava amb una intensitat gairebé violenta per mostrar, amb tota la seva força, la impotència dels éssers humans malgrat el seu orgull desmesurat, com si els déus volguessin recordar als homes una lliçó d’humilitat molt repetida, però mai ben apresa.
.

L’orquestra, llavors, amb una percussió intensa i sobtada, em va allunyar dels meus pensaments i va recuperar el seu protagonisme per fer ostentació de la virtuositat dels seus instruments amb una solemne interpretació, a la qual els ballarins van respondre amb la intensificació del ritme dels seus moviments sense abandonar, però, la sincronia de la dansa. Aquest va ser l’instant sublim, efímer i fugaç, en què el públic va sentir una gran palpitació allà on cadascú refugia els sentiments més ocults..

A partir d’aquell moment, la melodia va començar a perdre intensitat i, al mateix temps, els passos dels ballarins, obedients, esdevenien cada vegada més lents.

.

La tempesta va començar a minvar fins que, de sobte, va deixar de ploure. Els eixugaparabrises van tornar a la seva posició original, cadascun a un extrem de la finestra frontal, esperant una nova pluja per retrobar-se i continuar la seva bella dansa allà on l’havien deixada.

Microrelat seleccionat al III Premi de Microrelats El Basar de Montcada Ràdio, 2007. Publicat al recull “Microveus” (Montcada Comunicació, 2007) i en castellà a “Dejad que os cuente algo” (El Recreo. Barcelona, 2009).

.

Míriam Cendra és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i diplomada en Correcció i Qualitat Lingüística per la Universitat Autònoma de Barcelona. Després de participar en diversos tallers literaris, va cursar el Màster en Creació Literària a la Universitat Pompeu Fabra. Els seus microrelats “Una melodia per a dos” (2007) i “Desesperança” (2010) van quedar finalistes en el concurs “El Basar de Montcada Ràdio”. Va participar amb quatre contes en el llibre col·lectiu “Dejad que os cuente algo”, publicat l’any 2008. També ha escrit una novel·la, que mai no acaba de donar per enllestida i que, mentrestant, espera el seu moment en una carpeta de l’ordinador. Per a ella l’escriure és una conseqüència del llegir i, més que aficions, pensa que són una manera de viure. No pot imaginar la vida sense un llibre a les mans, un company i un còmplice alhora.

LA DESCONFIANÇA DE L’ESBUDELLADOR (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Havent confessat el crim esgarrifós i després que mossèn Jaume –molt a contracor– li donés l’absolució, va enfonsar el ganivet a la sotana amb una estocada precisa i experta, marca de la casa: una cosa era apaivagar la consciència, i una altra refiar-se de la discreció d’un capellà.

Microrelat finalista al Concurs de Microrelats “ARC a la radio” organitzat per l’Associació de Relataires en Català i Radio Argentona.

ELL MARXA, JO EM QUEDO (Un microrelat de Maria Cirera)

Ell ha marxat i jo m’he quedat aquí, sola, amb la roba que ell em va comprar i el perfum que em va regalar un dia, com si res. Totes aquestes capcetes plenes del maquillatge que m’aconsellava, ara pengen de la meva cara com una màscara desencaixada. El rímel, a les galtes, el pinta-llavis, arran de coll. Les sabates de taló amb agulla fina, una s’ha trencat.

Ell ha marxat i jo m’he quedat aquí, sola, amb els pits de mentida que em va regalar. El cabell sembla que vulgui fugir de mi, però encara es veu ben clar el seu cony de color caoba. Ni un renec, si us plau, ni una mala paraula. La roba interior, sobretot, sempre de color bordeus. Amb la boqueta tancada estàs més mona. T’he dit mil vegades que tot rapat!

A l’armari encara hi he trobat la meva antiga roba. Em miro al mirall tal i com era abans que ell arribés. No hi veig res més que un monstre estúpid i curt de principis.

Microrelat finalista del Premi Grau Miró de Vallcarca l’any 2009. La il·lustració és de Kendra Binney.
Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

JUDICI A LA CIGONYA (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

Al jutjat d’instrucció número trenta-tres de Nova York s’ha presentat una querella contra una cigonya, de nom Gina, pels delictes de prevaricació i d’incompliment de contracte. Segons sembla, el demandant en el seu escrit argumenta que l’ocell encarregat de portar-lo al món des de Roma, no el va lliurar a la família que havia pagat els seus serveis, sinó que, amb mala fe, el va abandonar en una de les cases més pobres de la ciutat. En les seves conclusions, el suplicant demana al tribunal que li sigui restituït el bon nom així com la pertinença a la família que li correspon per desig exprés. Senzillament, que, en endavant, pugui canviar la seva existència miserable per una vida plena de comoditats.

Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”.

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i “Versions profanes”. I dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

DAVANT LA CRISI (Un microrelat de Maite Crespo)

L’empresa redueix les set cabretes a cinc. Dels nans, només quatre resten en actiu. Els tres porquets temoregen futures retallades...

.

Maite Crespo és mestra, pedagoga i logopeda. Nascuda a València, viu a Reus i treballa en el camp de l’educació. Ha tingut filles, ha plantat algun arbre i ha sembrat llavors. Ha llegit i llegeix molt, viatja sempre que pot i somriu sense demanar permís. Alumna de l’Escola de Lletres de Tarragona, ha assistit a diferents tallers de creació literària. Autora de narrativa breu i experimentacions poètiques, participa activament en la pàgina relatsencatala.com amb el pseudònim Unaquimera. Fruit d’aquesta col·laboració, apareixen obres seves en publicacions col·lectives com “10x10 Microrelats” i “Erotisme som tu i jo”. L’any 2009 va publicar el recull de relats “Quimeres breus” a l’editorial Cossetània.

EL JUBILAT (Un microrelat d’Eduard Ribera)

El problema dels trens és que separen les persones. I això ho sap molt bé el Martí.

D’ençà que el van jubilar, ara fa un any i mig, l’estació de trens s’ha convertit en la seva segona casa. S’hi passa tantes hores com pot, faci sol, plogui, faci vent o hi hagi boira. El reconforta una barbaritat el moviment de gent carregada de maletes, d’estudiants carregats de llibres, de trens carregats de mercaderies i de dones carregades de manies.

Ell no espera ningú, ni tan sols observa. Simplement està allí, li agrada formar part del paisatge de l’estació, perquè s’hi troba a gust. Coneix tots els qui hi treballen; no personalment, perquè no en sap els noms, ni tan sols hi ha parlat mai. Però els ha vist tantes vegades que és com si fossin els seus fills, o els seus germans. Els ha vist a diari durant un any i mig, i sap com treballen i com actuen. Fins i tot està segur de saber –bastant aproximadament– com pensen.

El Martí sap perfectament que el problema dels trens és que separen les persones, perquè ho veu sovint. I a ell ningú mai no li ha preguntat quin és el problema dels trens. Ho ha reflexionat llargament moltes vegades caminant al llarg de la via. Li agrada passejar en la direcció dels trens que se’n van, tot i que sap que està prohibit i li han cridat l’atenció més de quatre vegades. Ell hi torna. A un jubilat com ell ningú no li ha de prohibir que passegi per les vies, perquè és una de les poques coses que pot fer.

El drama –pensa– és que els trens separin les persones. Sobretot quan –com avui– veus que s’atansa la màquina i algú es llença a les seves rodes. I apareix l’ambulància, la policia, el jutge i feina rai a recollir els fragments dispersos, ordenar-los, identificar el cos i donar les instruccions perquè se l’emportin al dipòsit de cadàvers.
Microrelat inclòs al volum “Oficis específics” (1996). La fotografia és de l'estació de Balanyà (circa 1920).

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions (“Les vacances de l’avi Sinofós”, COM Ràdio 1998; “La muntanya és font de vida”, Generalitat de Catalunya 2002; “Gags inanimats”, Lleida TV 2008). Ha participat en els volums col·lectius “Alt risc” (Laertes, 2000), “Fira, festa, festival” (Universitat de Lleida, 2003) i “La catosfera literària” (Cossetània, 2008). Des de març de 2005 manté “L’Escriptori”, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. També ha rebut el Premi Lleida de Narrativa 2009 pel projecte d’escriptura de “A que no! 99 exercicis d’estil”, un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.

LA SÍNDROME D’ESTOCOLM (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

A contracor, obligades gairebé a punta de pistola en virtut de vés a saber quina tradició familiar carrinclona, les bessones Marta i Carla Bartra es van haver de matricular en un curs de llatí. Ni l’una ni l’altra tenien el menor interès per una llengua morta. Les seves apetències, més aviat, corrien de la mà de la biologia fluvial o de la comptabilitat per partida doble, segons el cas, però la vida és dura. La primera declinació va passar factura aviat, massa aviat. Assistien a classe amb unes gracioses i ajustadetes samarretes vermelloses amb les inscripcions “rosa rosae” i “puella puellae” xerografiades, que causaven forta sensació. A mig trimestre ja es veien en la més absoluta incapacitat de fer servir, en idioma matern, cap paraula –cap ni una!– de gènere femení en nombre singular que no acabés en la lletra a.

No van cloure el programa ni de bon tros. L’equip docent agafà el bou per les banyes i promogué mesures profilàctiques, pensant en el benestar mental de les germanes.

Sembla, hores d’ara, que el progrés és adequat. L’altre dia, Carla ja va aconseguir redactar: “La mare de l’emperadriu perdé una dent en la foscor de la vall”.

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d'estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc “De res, massa”.

PARADÍS (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Aquell matí vaig intuir que alguna cosa no anava bé des del moment que la portera de l’escala va barrar-me el pas amb l’escombra i, picant-me l’ullet, va descordar-se el botó superior de la brusa, sota la qual s’insinuava un bust tou, maternal, solcat de delicades venes blavoses. Vaig aconseguir esmunyir-me entre la paret i la càlida ofrena, excusant-me –“faig tard a la feina”–, però al carrer no podia deixar de percebre les mirades estranyament lascives que em dirigien els vianants, i en el vagó del tren una noia de llavis molsuts s’entestava en amanyagar-me el sexe aprofitant els sotracs i l’amuntegament de viatgers. Mentre atenia als clients a l’oficina, van assetjar-me diverses secretàries: algunes es limitaven a xiuxiuejar-me obscenitats a cau d’orella, però una d’elles, durant la pausa del dinar, després d’acorralar-me contra una fotocopiadora i desempallegar-se dels sostenidors amb la destresa d’una estríper, va mostrar-me uns pits inflats, excessius, d’una fermesa inequívocament postissa: “¿Què li semblen?”, va gemegar amb una veu desmaiada. Abans de plegar, el cap de personal va pessigar-me una cuixa tot refregant-me l’erecció indissimulada que li bategava sota els pantalons.

Vaig sortir a la fresca de la tarda, alleugerit, exhaust. En el bar on havia anat a fer un cafè per refer-me, vaig rebutjar les abraçades d’un borratxo que em bavejava el coll i d’una meuca que pretenia oferir-me els seus serveis de franc. Mentre em dutxava a casa, va aparèixer la meva dona amb una combinació de fantasia, mitges negres i lligacames. “Vull practicar el sexe”, va dir polidament, però esbufegant d’anticipació. Sempre ha estat una persona assenyada, metòdica –només accedeix a mantenir una relació a la setmana–, però aquella nit, a banda d’alterar la mitjana setmanal, va exhibir una fogositat desconeguda (i això que va haver de maldar amb un membre estupefacte que, per portar la contrària, s’entossudia en una flaccidesa pertinaç). Abans d’adormir-se va preguntar-me si ja havia estrenat aquell perfum que m’havia regalat, “Eau du Paradis”.

–Sí –vaig admetre–. Aquest matí.

Microrelat guanyador del 7è Concurs de Microrelats “El Carmel eròtic” (2009) a la Biblioteca Juan Marsé de Barcelona, i publicat dins el recull “Els reptes de Vladimir” (Bubok, 2010) . El quadre és la taula central del tríptic "El jardí de les delícies" d'El Bosco.

PASSAREL·LA (Un microrelat de Mercè Bellfort)

S’acosta el gran dia en què podrà exhibir la seva figura. No se’n penedeix de ser grassa: sempre ha lluït el seu cos amb molta gràcia i orgull. Davant el mirall es va col·locant amb parsimònia la disfressa que ha confeccionat amb una il·lusió desmesurada. Creu que té tots els números per guanyar el concurs organitzat pel centre recreatiu del barri. Aquest cop deixarà a tothom sense alè. Comença a caminar elegantment amunt i avall de la cambra. Se sent cofoia amb el seu aspecte provocador: l’escot generós deixa al descobert l’exuberància dels pits, el vestit sedós permet endevinar unes cuixes arrodonides que poden provocar un efecte especial a més d’un espectador, els talons de pam ajuden a enlairar la menudesa de la Gigí, el maquillatge engrandeix la mida dels ulls i destaca els llavis rogencs, la perruca rossa fins a la cintura i una corona daurada donen el toc de gràcia.

–Espectacular, seré la perfecta Bella Dorment! –pensa la Gigí. Després d’aquest acte d’autoafirmació de les seves possibilitats es despulla per ficar-se al llit i esperar l’endemà.

L’endemà surt el sol però a ella l’ha visitat la nit. Els focus de la passarel·la no s’encendran, totes les amigues restaran al seu costat, disfressades d’elles mateixes amb unes generoses carns. No apareixerà aquell príncep màgic per alliberar-la del somni etern com espera tothom. L’espectacle d’enguany se suspendrà i les vídues jubilades hauran d’agafar el relleu de la Gigí, la companya de l’ànima que desprenia vida pels quatre costats. Fins avui.

Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa tres anys que publica els seus relats al web Relats en Català, tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009) amb el relat “L’entrevista” i va guanyar el tercer premi de la llibreria “El racó dels contes” pel microrelat “Un dia més”. Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència.

DESESPERANÇA (Un microrelat de Míriam Cendra)

Tota la vida havia esperat que arribés la seva oportunitat. Després, tot va tornar a ser com abans.

Microrelat seleccionat al “VI Premi de Microrelats El Basar de Montcada, 2010”. La fotografia que acompanya el microrelat és de Jordi Ribó.

Míriam Cendra és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i diplomada en Correcció i Qualitat Lingüística per la Universitat Autònoma de Barcelona. Després de participar en diversos tallers literaris, va cursar el Màster en Creació Literària a la Universitat Pompeu Fabra. Els seus microrelats “Una melodia per a dos” (2007) i “Desesperança” (2010) van quedar finalistes en el concurs “El Basar de Montcada Ràdio”. Va participar amb quatre contes en el llibre col·lectiu “Dejad que os cuente algo”, publicat l’any 2008. També ha escrit una novel·la, que mai no acaba de donar per enllestida i que, mentrestant, espera el seu moment en una carpeta de l’ordinador. Per a ella l’escriure és una conseqüència del llegir i, més que aficions, pensa que són una manera de viure. No pot imaginar la vida sense un llibre a les mans, un company i un còmplice alhora.

EL DOCENT VOCACIONAL (Un microrelat d’Eduard Ribera)

Sempre que beu unes copes de més, l’Enric agafa una cadira i li dóna algunes lliçons perquè aprengui a caminar. Això acostuma a passar als bars. I, és clar, sempre acaba tenint problemes.

Tot i el seu estat deplorable, l’Enric hi posa tota la paciència del món. Ara una pota, després l’altra. No dóna mostres, com ho fan alguns mestres sense vocació, de superioritat ni de menyspreu per la poca traça de les cadires a caminar. Ni tan sols les deixa en ridícul davant el nombrós públic que generalment s’aplega als bars en aquestes ocasions.

Els amos d’alguns bars ja coneixen la dèria de l’Enric de fa alguns anys i li permeten que realitzi les seves classes, perquè són comprensius i perquè saben que mentre duri l’espectacle els clients demanaran consumicions.

L’ensenyament és per a l’Enric un acte suprem de generositat. Realment creu que si alguna cosa de bo pot fer en aquesta vida és ensenyar. De vegades ha pensat a muntar una acadèmia, però la seva inconstància sempre l’ha fet tirar endarrere. Prefereix fer-ho in situ, quan realment en té ganes, i no per obligació ni per guanyar-s’hi la vida. Ho fa perquè creu que ensenyar una cadira a caminar és donar-li la llicència per a la seva llibertat, per a la seva independència, i aquests són principis que l’Enric té com a sagrats.

Quan l’Enric creu que per avui ja n’hi ha prou i que ja ha satisfet el seu propòsit, el públic comença a aplaudir, però ell, modestament, acota el cap i fa la intenció de marxar. Perquè sempre acaba tenint problemes: sovint la cadira que ha après a caminar, en mostra d’agraïment cap al seu mestre, inicia el pas amb satisfacció darrere de l’Enric.

És aleshores quan els amos dels bars salten de les barres i encalcen l’Enric perquè què s’ha pensat d’emportar-se una cadira que no és seva, que si aviso la policia, que si aquí no en volem de borratxos, que si tomba i que si gira...

Microrelat inclòs al volum “Oficis específics” (1996). El dibuix és el que apareix a la portada del llibre.
Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions (“Les vacances de l’avi Sinofós”, COM Ràdio 1998; “La muntanya és font de vida”, Generalitat de Catalunya 2002; “Gags inanimats”, Lleida TV 2008). Ha participat en els volums col·lectius “Alt risc” (Laertes, 2000), “Fira, festa, festival” (Universitat de Lleida, 2003) i “La catosfera literària” (Cossetània, 2008). Des de març de 2005 manté L’Escriptori, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. També ha rebut el Premi Lleida de Narrativa 2009 pel projecte d’escriptura de “A que no! 99 exercicis d’estil”, un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.