diumenge, 13 de març de 2011

UNA MELODIA PER A DOS (Un microrelat de Míriam Cendra)

Feia estona que plovia i, quan vaig arribar, l’espectacle ja havia començat. L’escenari estava dividit en dues meitats idèntiques, on dos ballarins d’esvelta silueta dibuixaven passos de dansa amb el compàs dels seus cossos: primer es replegaven al centre de l’escena on es fonien en una sola figura, per després allunyar-se, cadascun cap a un extrem..
La sincronia dels seus moviments, de tan perfecta com era, em permetia tancar els ulls, escoltar la música i endevinar, sense por d’equivocar-me, quin era, en cada instant, la figura que representaven de les dues siluetes, ara fonent-se, ara separant-se. Semblaven dos amants que es citaven clandestinament per viure un breu idil·li i tornar, després, a la monotonia de la seva quotidianitat.
.
Aquella dansa em seduïa de tal manera que em transportava a paratges idíl·lics on la naturalesa es manifestava amb una intensitat gairebé violenta per mostrar, amb tota la seva força, la impotència dels éssers humans malgrat el seu orgull desmesurat, com si els déus volguessin recordar als homes una lliçó d’humilitat molt repetida, però mai ben apresa.
.
L’orquestra, llavors, amb una percussió intensa i sobtada, em va allunyar dels meus pensaments i va recuperar el seu protagonisme per fer ostentació de la virtuositat dels seus instruments amb una solemne interpretació, a la qual els ballarins van respondre amb la intensificació del ritme dels seus moviments sense abandonar, però, la sincronia de la dansa. Aquest va ser l’instant sublim, efímer i fugaç, en què el públic va sentir una gran palpitació allà on cadascú refugia els sentiments més ocults..
A partir d’aquell moment, la melodia va començar a perdre intensitat i, al mateix temps, els passos dels ballarins, obedients, esdevenien cada vegada més lents.
.
La tempesta va començar a minvar fins que, de sobte, va deixar de ploure. Els eixugaparabrises van tornar a la seva posició original, cadascun a un extrem de la finestra frontal, esperant una nova pluja per retrobar-se i continuar la seva bella dansa allà on l’havien deixada.

Microrelat seleccionat al III Premi de Microrelats El Basar de Montcada Ràdio, 2007. Publicat al recull “Microveus” (Montcada Comunicació, 2007) i en castellà a “Dejad que os cuente algo” (El Recreo. Barcelona, 2009).
.
Míriam Cendra és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i diplomada en Correcció i Qualitat Lingüística per la Universitat Autònoma de Barcelona. Després de participar en diversos tallers literaris, va cursar el Màster en Creació Literària a la Universitat Pompeu Fabra. Els seus microrelats “Una melodia per a dos” (2007) i “Desesperança” (2010) van quedar finalistes en el concurs “El Basar de Montcada Ràdio”. Va participar amb quatre contes en el llibre col·lectiu “Dejad que os cuente algo”, publicat l’any 2008. També ha escrit una novel·la, que mai no acaba de donar per enllestida i que, mentrestant, espera el seu moment en una carpeta de l’ordinador. Per a ella l’escriure és una conseqüència del llegir i, més que aficions, pensa que són una manera de viure. No pot imaginar la vida sense un llibre a les mans, un company i un còmplice alhora.

1 comentari: