diumenge, 13 de febrer de 2011

PARADÍS (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Aquell matí vaig intuir que alguna cosa no anava bé des del moment que la portera de l’escala va barrar-me el pas amb l’escombra i, picant-me l’ullet, va descordar-se el botó superior de la brusa, sota la qual s’insinuava un bust tou, maternal, solcat de delicades venes blavoses. Vaig aconseguir esmunyir-me entre la paret i la càlida ofrena, excusant-me –“faig tard a la feina”–, però al carrer no podia deixar de percebre les mirades estranyament lascives que em dirigien els vianants, i en el vagó del tren una noia de llavis molsuts s’entestava en amanyagar-me el sexe aprofitant els sotracs i l’amuntegament de viatgers. Mentre atenia als clients a l’oficina, van assetjar-me diverses secretàries: algunes es limitaven a xiuxiuejar-me obscenitats a cau d’orella, però una d’elles, durant la pausa del dinar, després d’acorralar-me contra una fotocopiadora i desempallegar-se dels sostenidors amb la destresa d’una estríper, va mostrar-me uns pits inflats, excessius, d’una fermesa inequívocament postissa: “¿Què li semblen?”, va gemegar amb una veu desmaiada. Abans de plegar, el cap de personal va pessigar-me una cuixa tot refregant-me l’erecció indissimulada que li bategava sota els pantalons.

Vaig sortir a la fresca de la tarda, alleugerit, exhaust. En el bar on havia anat a fer un cafè per refer-me, vaig rebutjar les abraçades d’un borratxo que em bavejava el coll i d’una meuca que pretenia oferir-me els seus serveis de franc. Mentre em dutxava a casa, va aparèixer la meva dona amb una combinació de fantasia, mitges negres i lligacames. “Vull practicar el sexe”, va dir polidament, però esbufegant d’anticipació. Sempre ha estat una persona assenyada, metòdica –només accedeix a mantenir una relació a la setmana–, però aquella nit, a banda d’alterar la mitjana setmanal, va exhibir una fogositat desconeguda (i això que va haver de maldar amb un membre estupefacte que, per portar la contrària, s’entossudia en una flaccidesa pertinaç). Abans d’adormir-se va preguntar-me si ja havia estrenat aquell perfum que m’havia regalat, “Eau du Paradis”.

–Sí –vaig admetre–. Aquest matí.


Microrelat guanyador del 7è Concurs de Microrelats “El Carmel eròtic” (2009) a la Biblioteca Juan Marsé de Barcelona, i publicat dins el recull “Els reptes de Vladimir” (Bubok, 2010) . El quadre és la taula central del tríptic "El jardí de les delícies" d'El Bosco.

2 comentaris:

  1. Erotisme a flor de pell. Molt ben trobat l'origen de tanta disbauxa corporal.M'ha fet riure d'allò més!
    Una altra perleta de les teves que deuria arribar directe als narius del jurat. Era fàcil ensumar-se que hi hauria premi.
    La meva enhorabona, Vladimir!
    Una abraçada,
    Mercè

    ResponElimina
  2. un conte amb ressonàncies publicitàries, oi?

    ResponElimina