dijous, 17 de febrer de 2011

LA SÍNDROME D’ESTOCOLM (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

A contracor, obligades gairebé a punta de pistola en virtut de vés a saber quina tradició familiar carrinclona, les bessones Marta i Carla Bartra es van haver de matricular en un curs de llatí. Ni l’una ni l’altra tenien el menor interès per una llengua morta. Les seves apetències, més aviat, corrien de la mà de la biologia fluvial o de la comptabilitat per partida doble, segons el cas, però la vida és dura. La primera declinació va passar factura aviat, massa aviat. Assistien a classe amb unes gracioses i ajustadetes samarretes vermelloses amb les inscripcions “rosa rosae” i “puella puellae” xerografiades, que causaven forta sensació. A mig trimestre ja es veien en la més absoluta incapacitat de fer servir, en idioma matern, cap paraula –cap ni una!– de gènere femení en nombre singular que no acabés en la lletra a.

No van cloure el programa ni de bon tros. L’equip docent agafà el bou per les banyes i promogué mesures profilàctiques, pensant en el benestar mental de les germanes.

Sembla, hores d’ara, que el progrés és adequat. L’altre dia, Carla ja va aconseguir redactar: “La mare de l’emperadriu perdé una dent en la foscor de la vall”.



Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d'estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc “De res, massa”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada