dimarts, 1 de febrer de 2011

EL DOCENT VOCACIONAL (Un microrelat d’Eduard Ribera)

Sempre que beu unes copes de més, l’Enric agafa una cadira i li dóna algunes lliçons perquè aprengui a caminar. Això acostuma a passar als bars. I, és clar, sempre acaba tenint problemes.

Tot i el seu estat deplorable, l’Enric hi posa tota la paciència del món. Ara una pota, després l’altra. No dóna mostres, com ho fan alguns mestres sense vocació, de superioritat ni de menyspreu per la poca traça de les cadires a caminar. Ni tan sols les deixa en ridícul davant el nombrós públic que generalment s’aplega als bars en aquestes ocasions.

Els amos d’alguns bars ja coneixen la dèria de l’Enric de fa alguns anys i li permeten que realitzi les seves classes, perquè són comprensius i perquè saben que mentre duri l’espectacle els clients demanaran consumicions.

L’ensenyament és per a l’Enric un acte suprem de generositat. Realment creu que si alguna cosa de bo pot fer en aquesta vida és ensenyar. De vegades ha pensat a muntar una acadèmia, però la seva inconstància sempre l’ha fet tirar endarrere. Prefereix fer-ho in situ, quan realment en té ganes, i no per obligació ni per guanyar-s’hi la vida. Ho fa perquè creu que ensenyar una cadira a caminar és donar-li la llicència per a la seva llibertat, per a la seva independència, i aquests són principis que l’Enric té com a sagrats.

Quan l’Enric creu que per avui ja n’hi ha prou i que ja ha satisfet el seu propòsit, el públic comença a aplaudir, però ell, modestament, acota el cap i fa la intenció de marxar. Perquè sempre acaba tenint problemes: sovint la cadira que ha après a caminar, en mostra d’agraïment cap al seu mestre, inicia el pas amb satisfacció darrere de l’Enric.

És aleshores quan els amos dels bars salten de les barres i encalcen l’Enric perquè què s’ha pensat d’emportar-se una cadira que no és seva, que si aviso la policia, que si aquí no en volem de borratxos, que si tomba i que si gira...


Microrelat inclòs al volum “Oficis específics” (1996). El dibuix és el que apareix a la portada del llibre.
Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions (“Les vacances de l’avi Sinofós”, COM Ràdio 1998; “La muntanya és font de vida”, Generalitat de Catalunya 2002; “Gags inanimats”, Lleida TV 2008). Ha participat en els volums col·lectius “Alt risc” (Laertes, 2000), “Fira, festa, festival” (Universitat de Lleida, 2003) i “La catosfera literària” (Cossetània, 2008). Des de març de 2005 manté L’Escriptori, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. També ha rebut el Premi Lleida de Narrativa 2009 pel projecte d’escriptura de “A que no! 99 exercicis d’estil”, un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.

2 comentaris:

  1. Molt bo! Un relat ben divertit, amb un estil clar i net.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Jordi, per rescatar aquest conte. Només un matís sobre l'adreça actual del meu blog, que és http://eribera.blogspot.com

    Un bon blog, per cert. Enhorabona!

    ResponElimina