El problema dels trens és que separen les persones. I això ho sap molt bé el Martí.
D’ençà que el van jubilar, ara fa un any i mig, l’estació de trens s’ha convertit en la seva segona casa. S’hi passa tantes hores com pot, faci sol, plogui, faci vent o hi hagi boira. El reconforta una barbaritat el moviment de gent carregada de maletes, d’estudiants carregats de llibres, de trens carregats de mercaderies i de dones carregades de manies.
Ell no espera ningú, ni tan sols observa. Simplement està allí, li agrada formar part del paisatge de l’estació, perquè s’hi troba a gust. Coneix tots els qui hi treballen; no personalment, perquè no en sap els noms, ni tan sols hi ha parlat mai. Però els ha vist tantes vegades que és com si fossin els seus fills, o els seus germans. Els ha vist a diari durant un any i mig, i sap com treballen i com actuen. Fins i tot està segur de saber –bastant aproximadament– com pensen.
D’ençà que el van jubilar, ara fa un any i mig, l’estació de trens s’ha convertit en la seva segona casa. S’hi passa tantes hores com pot, faci sol, plogui, faci vent o hi hagi boira. El reconforta una barbaritat el moviment de gent carregada de maletes, d’estudiants carregats de llibres, de trens carregats de mercaderies i de dones carregades de manies.
Ell no espera ningú, ni tan sols observa. Simplement està allí, li agrada formar part del paisatge de l’estació, perquè s’hi troba a gust. Coneix tots els qui hi treballen; no personalment, perquè no en sap els noms, ni tan sols hi ha parlat mai. Però els ha vist tantes vegades que és com si fossin els seus fills, o els seus germans. Els ha vist a diari durant un any i mig, i sap com treballen i com actuen. Fins i tot està segur de saber –bastant aproximadament– com pensen.
El Martí sap perfectament que el problema dels trens és que separen les persones, perquè ho veu sovint. I a ell ningú mai no li ha preguntat quin és el problema dels trens. Ho ha reflexionat llargament moltes vegades caminant al llarg de la via. Li agrada passejar en la direcció dels trens que se’n van, tot i que sap que està prohibit i li han cridat l’atenció més de quatre vegades. Ell hi torna. A un jubilat com ell ningú no li ha de prohibir que passegi per les vies, perquè és una de les poques coses que pot fer.
El drama –pensa– és que els trens separin les persones. Sobretot quan –com avui– veus que s’atansa la màquina i algú es llença a les seves rodes. I apareix l’ambulància, la policia, el jutge i feina rai a recollir els fragments dispersos, ordenar-los, identificar el cos i donar les instruccions perquè se l’emportin al dipòsit de cadàvers.
Microrelat inclòs al volum “Oficis específics” (1996). La fotografia és de l'estació de Balanyà (circa 1920).
Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions (“Les vacances de l’avi Sinofós”, COM Ràdio 1998; “La muntanya és font de vida”, Generalitat de Catalunya 2002; “Gags inanimats”, Lleida TV 2008). Ha participat en els volums col·lectius “Alt risc” (Laertes, 2000), “Fira, festa, festival” (Universitat de Lleida, 2003) i “La catosfera literària” (Cossetània, 2008). Des de març de 2005 manté “L’Escriptori”, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. També ha rebut el Premi Lleida de Narrativa 2009 pel projecte d’escriptura de “A que no! 99 exercicis d’estil”, un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.
El drama –pensa– és que els trens separin les persones. Sobretot quan –com avui– veus que s’atansa la màquina i algú es llença a les seves rodes. I apareix l’ambulància, la policia, el jutge i feina rai a recollir els fragments dispersos, ordenar-los, identificar el cos i donar les instruccions perquè se l’emportin al dipòsit de cadàvers.
Microrelat inclòs al volum “Oficis específics” (1996). La fotografia és de l'estació de Balanyà (circa 1920).
Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions (“Les vacances de l’avi Sinofós”, COM Ràdio 1998; “La muntanya és font de vida”, Generalitat de Catalunya 2002; “Gags inanimats”, Lleida TV 2008). Ha participat en els volums col·lectius “Alt risc” (Laertes, 2000), “Fira, festa, festival” (Universitat de Lleida, 2003) i “La catosfera literària” (Cossetània, 2008). Des de març de 2005 manté “L’Escriptori”, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. També ha rebut el Premi Lleida de Narrativa 2009 pel projecte d’escriptura de “A que no! 99 exercicis d’estil”, un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada