Llances una mirada furtiva sobre l’espatlla: malgrat el barret de
gairell i el coll alçat de la gavardina, el reconeixes. És ell. S’acosta
exhalant núvols de baf glaçat, a penes il·luminat pels fanals pàl·lids d’aquest
carrer estret i pudent: un carrer ideal per deixar-hi la pell, penses. Però tu
no t’apresses i segueixes el teu camí. Procures no mostrar cap inquietud, però
l’esquena et crema. I et suen les mans i el cor et batega a les temples. Pel
repic dels seus tacons, saps que la distància que us separa s’escurça. Ell
avança confiat, amb gambades llargues i poderoses: no trigarà a atrapar-te.
Voldries allunyar-te’n, però no, no pots fer-ho. De fet, la seva ombra,
allargassada pels llums que deixa enrere, se li avança i ja es projecta damunt
de tu. Ja ensumes la seva olor, escampada per les ràfegues de vent (¿un perfum,
un aftershave, una loció capil·lar?).
I sents el carrisqueig de la seva respiració, la ranera del fumador empedreït.
Sí, ja és aquí, el tens al costat! És el moment: fas mitja volta i li enfonses
el puny a l’estómac. El puny i el punyal, per ser precisos, confosos els dos en
el mateix impuls, en el mateix gest coreogràfic. Primer cau el barret, que
l’embranzida projecta cap endavant; després es desploma la gavardina i el seu
contingut: carn, greixos, ossos i un manyoc d’òrgans que aviat deixaran de
complir les seves funcions vitals. Ho remates amb dues punyalades maldestres i
escapes corrent, desconfiat, com si ara et perseguís el fantasma de la teva
víctima. Però t’hi acabaràs acostumant: aquest és tot just el teu primer
encàrrec.
El dibuix és d’Edward Hopper
Tens el do de la concisió, Jordi! Una bona història amb un final molt encertat.
ResponElimina