dissabte, 3 d’agost de 2013

BOTXÍ (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Llances una mirada furtiva sobre l’espatlla: malgrat el barret de gairell i el coll alçat de la gavardina, el reconeixes. És ell. S’acosta exhalant núvols de baf glaçat, a penes il·luminat pels fanals pàl·lids d’aquest carrer estret i pudent: un carrer ideal per deixar-hi la pell, penses. Però tu no t’apresses i segueixes el teu camí. Procures no mostrar cap inquietud, però l’esquena et crema. I et suen les mans i el cor et batega a les temples. Pel repic dels seus tacons, saps que la distància que us separa s’escurça. Ell avança confiat, amb gambades llargues i poderoses: no trigarà a atrapar-te. Voldries allunyar-te’n, però no, no pots fer-ho. De fet, la seva ombra, allargassada pels llums que deixa enrere, se li avança i ja es projecta damunt de tu. Ja ensumes la seva olor, escampada per les ràfegues de vent (¿un perfum, un aftershave, una loció capil·lar?). I sents el carrisqueig de la seva respiració, la ranera del fumador empedreït. Sí, ja és aquí, el tens al costat! És el moment: fas mitja volta i li enfonses el puny a l’estómac. El puny i el punyal, per ser precisos, confosos els dos en el mateix impuls, en el mateix gest coreogràfic. Primer cau el barret, que l’embranzida projecta cap endavant; després es desploma la gavardina i el seu contingut: carn, greixos, ossos i un manyoc d’òrgans que aviat deixaran de complir les seves funcions vitals. Ho remates amb dues punyalades maldestres i escapes corrent, desconfiat, com si ara et perseguís el fantasma de la teva víctima. Però t’hi acabaràs acostumant: aquest és tot just el teu primer encàrrec.

El dibuix és d’Edward Hopper

1 comentari:

  1. Tens el do de la concisió, Jordi! Una bona història amb un final molt encertat.

    ResponElimina