CARAMELS DELÍCIES (Un microrelat de Carme Dolz)

La senyora Delícies passeja pel carrer Major del poble, s’atura a la fleca i compra un tall d’aquella coca ensucrada de l’aparador. I ofereix al forner, gras i rialler, un dolç casolà, extret amb cura de la seva negra bossa de mà. Du sabates de pell i les mitgetes de color moca l’abracen per sobre del tou d’unes cames amb ja mala circulació, diu el cardiòleg, però encara prou fortes, insisteix el traumatòleg.

La senyora Delícies enfila la rambla i s’asseu en aquell banc de la placeta, el de la catifa de clofolles de pipa, aquell enllardissat encara amb secrets adolescents de vespres passats. Veu el venedor dels cecs, esprimatxat i atent. “Aquesta vegada segur que tindré sort”, pensa la senyora Delícies mentre s’aixeca fent espetegar els genolls. Desa el número prometedor i convida el venedor a una de les llaminadures artesanes que amaga a la negra bossa de mà.

La senyora Delícies arriba al seu destí i la llibretera, experta en psicologia després de tants anys despatxant, la veu a venir, la retrata radiogràficament i li aconsella un llibre de relats breus per fer passar les hores de les seves vacances d’hivern. Agraïda, la senyora Delícies obre la negríssima bossa de mà i en treu la capseta de caramels casolans: “Prengui’n només un, que són una mica forts”, adverteix.

Aquell vespre, a l’habitació de l’hotel, la senyora Delícies regira la negra, negríssima, bossa de mà, d’una pell tan tibant com la del seu rostre quan tenia vint-i-cinc anys i es feia dir Deli, mossega la coca, fulleja el llibre, mira el número capicua i somriu, feliç d’haver repartit tres cendres caramel·litzades més del seu difunt viatger marit entre els habitants d’un poble tan acollidor. 

Microrelat guanyador del V Premi “El Càlam” de Narració Breu Sant Jordi 2012 de Torroella de Montgrí. Il·lustra el text "Sweets for my sweet" (2008) de Sarah Graham.

Vaig néixer a Barcelona el gener del 1975 i fa 13 anys que visc a província de Girona, tot i que sembla que per fi he trobat el meu lloc a l'Empordà. Sóc pedagoga i màster en psicopedagogia clínica de formació, i comunicadora i formadora ambiental de professió. He creat dues persones i uns quants personatges. M'agrada escriure sense presses ni pretensions. Tinc un blog, Sac de sastre, on esbargir el meu petit cervell escriptor.

NANOCONTE DE LES SET DIFERÈNCIES (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Troba una foto de quan era jove i, per a distraure’s, es mira al mirall i juga a les set diferències. Espantat, en troba moltes més.

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat  els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011). També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc Tens un racó dalt del món va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

LLEI (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)

Primer cal separar ambdós extrems amb una mà per treballar amb més comoditat i eficiència. És important haver recolzat abans la cama en qüestió en una superfície elevada per accedir a les parts de forma més còmoda, encara que sempre és possible ajupir-se enmig de la vorera al mateix temps que s’esquiven els nombrosos obstacles escampats pels carrers. Cal mantenir durant uns segons l’equilibri abans de començar l’exercici. Llavors s’agafa una de les puntes, l’esquerra generalment, es realitza una paràbola de quinze graus aproximadament i es passa l’altra punta, envoltant la primera, amb una força proporcional a la pressió desitjada. Després, introduïm l’extrem que subjecta la mà dreta, és a dir, el que ha donat les voltes, per sota de l’extrem esquerre al mateix temps que formem un arc perfecte de longitud indeterminada (segons el desig de l’individu). Per finalitzar, s’han d’estirar els dos llaços formats fins a l’estrangulació, d’ells, evidentment, i no del peu ja que es produiria una desagradable saturació sanguínia. La funció de desplaçament un-dos, un-dos, estarà llavors llesta per a la seva completa i correcta represa. No obstant això, hem de recordar que qualsevol cos introduït en un fluid experimenta una força ascensional, vertical i cap amunt, igual al pes del fluid que desallotja.

Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: http://llenguadegat.blogspot.com/

PRÊT-À-PORTER (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

Per raons de compromís, el mes de maig hauré d’assistir a una festeta. Res, una cosa d’aquelles que fan de mal excusar-se. He de menester una jaqueta que lligui amb els pantalons blaus i he pensat que avui era el dia. A meitat de gener, amb les rebaixes en dansa, una passejada plàcida i m’he plantat davant del centre comercial. A la secció de confecció per a home i després de molt remenar he trobat el que em convenia. Una ganga. Una americana –bona i feta!– de costura italiana que em queia (almenys, jo ho hauria jurat) que ni pintada. No se m’esbotxaven les solapes, com em sol passar; ni em curtejaven les mànigues ni m’hi havia de fer cap retoc. Cinquanta-cinc euros. Un regal.

Llavors ha aparegut ella. L’he reconeguda a l’instant. La van entrevistar l’altre dia per la tele. Fa vint-i-cinc anys que és la primera en entrar als grans magatzems el dia que comencen les rebaixes. Coneix totes les seccions de venda com si fossin el menjador de casa seva. A les dependentes les ha vist fer-se grans. M’esguardava de cua d’ull.

–Una jaqueta baldera, jove. Provi’s aquella altra. Aquesta no fa pas per vostè, home.

Mentre m’ha ajudat a treure-me-la m’ha fet un petó maternal. Ha cridat el seu fill, que se l’emprovés. I molt errat hauria d’anar però diria que –si fa no fa– ell i jo som clavats d’hechures.

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Té cura del bloc De res,massa

VINYES VERDES VORA EL MAR (Un microrelat de Joaquim Carbó)

Ningú no l’havia vist caminar mai tort. No hi havia motiu. De petit, la mare el va acostumar a prendre en dejú un ou batut amb moscatell. I d’adult, una cervesa, només, per fer anar avall l’esmorzar rematat amb un cafè esquitxat d’anís; un porronet de vi negre com la sang d’un brau per dinar i les aromes amb el cafè; mig whisky en sortir de la feina,al club i, ja a casa, un xerès per fer venir gana, abans de regar la verdura i el peix amb un got de vi blanc i el cigaló mirant la tele. ¿Com havia pogut morir tan jove, i de cirrosi?

Microrelat inclòs al llibre “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994). El quadre és "Bouteille de Pernod et Verre" de Picasso, 1912.

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és autor d’un centenar de llibres, entre obres per a nois i noies i per públic adult. Redactor de la revista “Cavall fort” i membre del col·lectiu “Ofèlia Dracs”. Va guanyar el premi Víctor Català per “Solucions provisionals” (1965) i va ser finalista del Sant Jordi amb “Els orangutans” (1966). Entre els seus llibres de microrelats cal destacar “Bonsais de paper” (Edi-Liber 1993) i “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

UNA NOVEL•LA RUSSA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Tenim l’estepa, nevada, d’un blanc feridor. I tenim Anna Nicolaievna, que espera Fiodor Alexandrov. A l’horitzó es retalla el perfil d’un soldat a cavall que s’apropa al galop. Anna Nicolaievna reconeix, de lluny, l’estimat Fiodor: l’ushanka al cap, la barba congelada, encarcarada per la ronya. El sabre embeinat colpeja els flancs del corser. Tants anys d’espera! Tantes cartes amb promeses ardents! I avui, per fi, el retorn. La carta de governació deia que l’havien ferit en combat, però Anna Nicolaievna sap que Fiodor Alexandrov és valent (i tossut), i que, orgullós, haurà volgut tornar al poble muntat dalt del cavall, tal com va marxar-ne set anys enrere. Ara s’acosta al trot. Ja arriba, ja arriba! Li sembla sentir l’alè de vodka, l’aroma dels cigars que fumava, l’agror de la seva pell suada. El genet tiba les brides i el cavall s’atura davant la dona. Anna Nicolaievna mig acluca els ulls (és curta de vista) i estudia el nouvingut: ha canviat molt, Fiodor Alexandrov. Ha canviat molt, sí. Anna Nicolaievna llança una mirada interrogativa a l’impostor. És un missatger.

Microrelat finalista del II Concurs de Microrelats 2012-13 “La microbiblioteca” de Barberà del Vallès. El quadre és "Hivern" d'Arkhip Kuindzhi, 1895.

LA VIDENT (Un microrelat de David Valle)

Tot i que no sóc gaire avesat en temes que ultrapassen la raó, aquella tarda vaig anar a veure a una vident perquè em predís el futur. La pitonissa, de rinxols despentinats i amb mocador lila al cap, em va comunicar consternada –després d’haver-ho provat per diferents mètodes– que no podia veure gaires coses del meu futur. “Deu ser que avui falla la connexió amb el més enllà”, em va dir seriosa. El que sí que em va poder assegurar –perquè ho havia llegit en la seva bola màgica–, va ser que jo moriria atropellat per un cotxe de color vermell a l’edat de vuitanta-tres anys.

                                         

Li vaig pagar un preu rebaixat per la consulta i vaig sortir al carrer decebut per la improductiva visita, però alhora content perquè em quedaven molts anys de vida per endavant. Sumit com estava en els meus pensaments, no vaig veure el vehicle vermell que se’m va emportar per endavant. Vaig morir als trenta-vuit anys sense saber que la vident era dislèxica.

David Valle García (Blanes, 1977) és Llicenciat en Geologia i actualment treballa d’administratiu. Ha assolit diersos premis literaris com l’Ateneu Domingo Fins de Montcada, el de Microliteratura Joaquim Carbo de Caldes de Malavella, o el Puigmartí de Maçanet de la Selva (poble on ara resideix), entre altres. Recentment els ha publicat al llibre: “VIURE. Premis literaris 2008-2011” amb l’editorial electrònica lulu.com. Escriu a “Relats en Català” sota pseudònim dvallegar.

LA TARDA (Un microrelat de Montse Piquer)

El nen caminava fent saltirons al costat de la mare. Ella li agafà la maneta quan travessaren el reixat de l’entrada. El nen saludà els guardians alts i solemnes que vorejaven el camí. Observà les floretes blanques i minúscules que s’escampaven arreu i escoltà els ocells que, damunt les branques dels xiprers o les ales d’aquells àngels blanquíssims, cantaven baixet per no destorbar cap son. La mare i el nen s’aturaren davant d’un quadradet de ciment guarnit amb dos grans gerros de cristall que contenien unes flors pansides.

–Ara canviarem les flors –digué la mare mentre treia dos poms de flor fresca d’aquella bossa gran que sempre portava quan anaven a visitar el germanet.

I mentre la mare es capbussava en aquell ritual de neteja i guarniment quotidià, el nen buscava els amics per passar la tarda. Els còdols de mides diverses ja l’esperaven per ser col·locats en altres posicions. Les manetes del nen els treien d’aquella rutina immòbil o de ser trepitjats sense cap mirament. Un, dos, tres. Tres còdols aquí, quatre còdols allà. Ara arrenglerats, ara fent un cercle. Ara dos còdols feien un saltiró.

–Vigila –digué la mare al sentir el cop de les pedretes

El nen les removia, les barrejava, les col·locava per mides, per colors. El còdols més emblanquinats al costat de les floretes minúscules. Els més enfosquits col·locats dos fileres més enllà, com torretes de guaita, per avisar de passes inoportunes. Un, dos, tres. Tres pomets de floretes blanques aquí, quatre pomets allà. Ara arrenglerats, ara fent un cercle. Ara els còdols al mig, ara les floretes vorejant els branquillons caiguts. La juguesca començava. I entre un brogit de sospirs el nen, embadalit, passava la tarda.

Vaig néixer a Poblenou i visc a Sant Boi de Llobregat. Treballo de professora de secundària en l'especialitat de Ciències Socials. Estic seguint cursos d'escriptura creativa a l'Ateneu Barcelonès. Entre altres m'agrada l'estil de la Rodoreda i en Perejaume, potser perquè aquests autors evoquen el món de la natura que a mi tant m'omple.

EL JOC (Un microrelat de Rosana Alonso)

La nena col·loca les nines assegudes a terra al seu davant. Sa mare treu el cap amb el nadó en braços i li recorda que és hora de berenar. La nena parla amb les nines, els pregunta si han fet bondat i si ja han acabat els deures. Calla i observa amb deteniment la nina petita i flonja dels ulls blaus, la que duu la pipa als llavis. L’agafa i la llença a terra amb totes les seves forces. S’empassa el crit que li puja a la boca i deixa anar un gruny animal. L’emprèn a mastegots amb la resta de les nines, esbufega i es mira al mirall: té els ulls molt negres i la cara vermella. Sent la mare que la crida per berenar. Recull les nines i les desa al llit; els endreça la roba i les pentina. “Porteu-vos bé”, murmura abans de sortir. Després s’acosta a la cuina, acarona el cap del nadó i pren el pa amb xocolata amb el seu millor somriure.

Microrelat inclòs al llibre “Los otros mundos” (Talentura, 2012). La traducció és de Pere Herrero.

Rosana Alonso. Com gairebé tothom, en realitat porto dues vides (n’hi ha que en porten tres o quatre amb la desimboltura d’un malabarista). Als matins treballo en el laboratori de biologia molecular d’un hospital de Madrid. A les tardes, a més d’afers més prosaics, llegeixo i escric (no necessàriament en aquest ordre). M’he format en diversos tallers literaris i he participat en concursos de microrelats (unes vegades guanyadora, altres finalista). La meva obra està inclosa en diverses antologies dedicades al gènere. Però el més apassionant és inventar ficcions, poder viure realitats alternatives a través de l’escriptura; el moment de la idea, el treball d’intentar reflectir-la (gairebé sempre és un reflex) i la tasca final (la més dura) de polir i retallar el que sobra. A l’Abril de 2012, l’editorial Talentura va publicar el meu primer llibre de microrelats titulat “Los otros mundos”.

PRINCESA (Un microrelat de Marina Martori)

Princesa,

M’han dit que t’ha vist plorar, tancada dins la teva torre, esperant que ell torni a buscar-te. M’ha dit que plores sovint i que les llàgrimes, en una imatge poètica, omplen de boira la vall que s’estén als peus de la teva torre dia si dia també, creant un país melancòlic, gris, humit, fred. M’han dit que ell et va prometre que tornaria i que tu te’l vas creure. I ho entenc. Quan un estima s’ho creu tot. Fins i tot es creu les veritats. Però que ja hauria d’haver tornat perquè allò que et va dir que havia de fer era una gestió més curta, un pimpam, un vaig i torno, que, no se sap perquè s’està allargant. N’estic segura, princesa, que quan et va prometre que tornaria, ho va dir de debò. Els homes no menteixen mai. I que, simplement, alguna cosa ha passat que l’ha fet oblidar-se del que prometia. No crec que tingui res a veure el fet que visiti sovint una altra torre, en un reialme veí, on se’l veu feliç.

Princesa,
M’han dit que ets massa bonica per plorar. Per plorar i per perdre el temps. Per plorar, per perdre el temps i per emboirar la vall. M’han dit que ets tan bonica que qualsevol altre príncep estaria encantat de rescatar-te, baixar-te de la torre, fer-te tocar de peus a terra, dur-te al teatre i follar-te com cal.

Princesa,
No et diré que saltis per la finestra i et busquis la vida. Qui sóc jo per dir-te que el teu príncep no tornarà. La vida és inconstant, voluble i cruel i, per tant, qui sap si, quan es cansi de l’altre torre on és feliç, tornarà a tu. Això no se sap mai. Ni et diré tampoc que l’esperis. Esperar és avorrit. Només et diré, princesa, que, triïs el que triïs... paris de plorar. N’estem fins els ous de la boira.

Marina Martori va néixer a Barcelona l’any 1979 però viu a Llinars del Vallès des que tenia dos anys. És llicenciada en comunicació audiovisual i treballa com a freelance en el món de la comunicació, Internet i les lletres. Ha publicat set novel·les, un llibre biogràfic, articles periodístics i d’opinió i un munt de contes per a nens i nenes. El seu últim llibre és “Dones salvatges” (Marcòlic, 2012).

ACOMBOIAT (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

En té la certesa, ho sap: algú o alguna cosa invisible camina al seu costat. Especula què o qui pot ser. Un fantasma o esperit del més enllà? Un àngel benefactor? Un dimoni malèvol? ¿O potser es tracta d'un ésser d'una altra dimensió de naturalesa material al seu món però immaterial en aquest?

De fa mesos que l'acompanya. Primer va ser una sensació imprecisa, una sospita, un mirar cap al costat esperant veure alguna cosa; després, de mica en mica, va ser una convicció, una presència sinó tangible sí que indefugible. I des de llavors que camina amb ell: quan va a la feina, quan recull les criatures a l'escola, quan passeja amb la dona. A tothora, sempre, quan camina la presència és constant al seu costat.

Què vol? Pretén alguna cosa? L'acompanyarà per sempre més? Arribarà a comunicar-se amb ell? Li demanarà que faci alguna cosa? L'atacarà? Es fa totes aquestes preguntes i encara unes quantes més: algú més s'adona que no camina sol? Si ho explica, el creuran? Demanarn proves? El prendran per boig?

Des que el té (o la té, o ho té) al costat ha sentit tota mena d'emocions: sorpresa, curiositat, neguit, excitació, por, aprensió, inseguretat, desànim... Però han passat molts mesos i encara que les preguntes persisteixen les emocions i les expectatives s'han esmorteït. Ara, després de tant de temps, la invisible companyia que a tothora l'acompanya només li provoca cansament, tedi i avorriment.

Lluís Julián Barrachina, barceloní de 52 anys,  és metge, està casat i té dues filles. L’any 2010 va publicar el seu primer llibre “Tretze històries entre insòlites i fantàstiques” (Publicacions Abadia de Montserrat) premi Armand Quintana 2009 de Calldetenes. 

FI DEL MÓN (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El profeta va anunciar la fi del mon amb la grandiloqüència habitual. Va descriure el col·lapse, l’hecatombe, l’agonia, l’extinció. Va concretar una data, una hora.

El vaticini va ser rebut amb burles i suspicàcies, retrets i amenaces. Malgrat tot, per una vegada, el pronòstic va complir-se: en el dia i hora augurats, el ventricle dret del profeta es va col·lapsar, va produir-se l’hecatombe del sistema cardiovascular i, després d’una agonia fulminant, la seva vida es va extingir.

El món del profeta arribava així a la seva fi.

Microrelat finalista del II Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès. L'il·lustra un fotograma de la pel·lícula “Doctor Strangelove” (1964) de S. Kubrick.