L’ALTRE JARDÍ DE L’EDÈN (Un microrelat de Maurici Capdet)

S’estranya de veure un dragonet cavalcant sobre un tros de reixa rovellada i punxant com una espina. Si el seu cervell no el traeix una vegada més, creu recordar que és un animal esquiu al fred. És hivern, i tot i que la neu es va fondre dies enrere, el jardí continua igual de bonic.

Des de la seva càlida habitació, taciturn i endormiscat, observa les persones que passegen tranquil·lament pel jardí. D’altres estan assegudes als bancs mentre comparteixen una estona agradable amb aquells que estimen; fins i tot n’hi ha un parell que es petonegen. Més amunt, veu un company seu estirat al terra; està aprofitant els febles raigs de sol a la vegada que s’omple els pulmons d’aquest aire fred i purificador. A tots ells els mira amb melancolia i una petita dosi d’enveja.

Coneixia a la perfecció les sensacions que un sentia al jardí. Ell hi havia passat tardes molt reconfortants anys enrere. Ara és incapaç de recordar-les amb detall, però, malgrat la letargia en la que porta sumit tant temps, sap que el jardí dóna vida, obre camins d’esperança, fa créixer les il·lusions i, sobretot, et desperta. Ho veu cada dia en les cares dels seus amics quan tornen.

Esbossa un lent somriure sarcàstic quan pensa que ell ja fa molt temps que està hivernant. Desenganxa els dits de la reixa de l’habitació i se’n va cap al menjador. És l’hora del berenar i de la medicació. Els minuts de lleugera lucidesa s’han acabat.

Il·lustra el microrelat "Jardí de Giverny" de Claude Monet, 1895.

Maurici Capdet és un informàtic de lletres, apassionat pels bits i per la literatura al mateix temps. Ha publicat uns quants contes en diferents reculls d’autoria compartida (editorials Cossetània i La Quadriga), i també ha guanyat diversos premis literaris on destaquen el premi Marcel Sentís de Torroja del Priorat, el concurs de relats breus Sant Jordi de Valls i el concurs literari de narrativa curta Els cinc pins de Sant Pere de Ribes. Alguns dels seus contes es poden llegir a El Blog del Maurici.

L’AUTOESTIMA (Un microrelat de Joaquim Carbó)

Estava tip i cuit de no guanyar mai cap dels premis literaris als quals concursava frenèticament. En una ocasió que va ser jurat d’un concurs, hi va presentar una novel·la seva, amb pseudònim, naturalment, per saber en realitat què en pensaven els col·legues. Contra tot pronòstic, el llibre va tenir tant d’èxit que, per evitar de premiar-se ell mateix, va haver d’inventar, a contracor, inversemblances, faltes de ritme, incoherències, plagis, estil caduc i enfarfegat. Els altres jurats van creure que era obra del seu pitjor enemic.

Microrelat inclòs a “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és autor d’un centenar de llibres, entre obres per a nois i noies i per públic adult. Redactor de la revista “Cavall fort” i membre del col·lectiu “Ofèlia Dracs”. Va guanyar el premi Víctor Català per “Solucions provisionals” (1965) i va ser finalista del Sant Jordi amb “Els orangutans” (1966). Entre els seus llibres de microrelats cal destacar “Bonsais de paper” (Edi-Liber 1993) i “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

UN HOME A LA SEVA VIDA (Un microrelat d’Antoni Casals i Pascual)

La mateixa nit que es van conèixer, ella li va dir que no volia enganyar-lo. Que hi havia un home a la seva vida. Tot i així va accedir a pujar al seu pis. Quan es va despullar, ell va entendre, de sobte, la literalitat de les seves paraules.

L’Antoni Casals i Pascual va néixer a Barcelona el 1959. És metge, encara que la seva passió per la poesia l’ha portat a publicar més de mitja dotzena de reculls i participar en diverses iniciatives col·lectives (Relats en Català, Poems&Blogs, Versos.cat...). Recentment ha descobert que el microrrelat constitueix també una forma d’acostar-se amb ironia a aquells racons més obscurs de la pròpia personalitat i no descarta dedicar-s’hi amb més intensitat.

CONSPIRACIÓ (Un microrelat de Rosana Alonso)

El psiquiatre li va donar l’alta perquè ja no presentava trets paranoics. El pacient no va percebre la tensió a la seva mà quan es va acomiadar, ni el somriure fals de la infermera. Tampoc va escoltar la conversa que mantingueren tant bon punt va sortir de la consulta. A la feina no s’adonà dels murmuris dels companys darrere seu. De tornada a casa, no es va fixar en l’home que el seguia. Va besar la seva dona sense detectar la mirada ansiosa i esquiva.

Aquella nit, mentre ell dormia, van celebrar l’èxit del tractament.

Microrelat inclòs al recull “Los otros mundos” (Talentura, 2012). La traducció és de Víctor Lorenzo. La il·lustració és "Paranoia", obra de G. Martz-Schmidt, 1969.

Rosana Alonso. Com gairebé tothom, en realitat porto dues vides (n’hi ha que en porten tres o quatre amb la desimboltura d’un malabarista). Als matins treballo en el laboratori de biologia molecular d’un hospital de Madrid. A les tardes, a més d’afers més prosaics, llegeixo i escric (no necessàriament en aquest ordre). M’he format en diversos tallers literaris i he participat en concursos de microrelats (unes vegades guanyadora, altres finalista). La meva obra està inclosa en diverses antologies dedicades al gènere. Però el més apassionant és inventar ficcions, poder viure realitats alternatives a través de l’escriptura; el moment de la idea, el treball d’intentar reflectir-la (gairebé sempre és un reflex) i la tasca final (la més dura) de polir i retallar el que sobra. A l’Abril, l’editorial Talentura va publicar el meu primer llibre de microrelats titulat “Los otros mundos”.

JO SÉ (Un microrelat de Maria Cirera)

Per molt que t’hi esforcis, en el teu record sempre el veuràs a través d’un vidre brut. D’altres vegades, quan faci tres hores que camines, la seva imatge potser se’t presentarà a l’angle oposat d’una habitació o massa buida o massa plena. Trencadís i vulnerable.

Davant d’un mirall, la seva presència sempre es projectava cinc segons a l’avançada. Quan el mirall el reflectia, ell feia tard, quan en el mirall somreia, ell tot just arribava, quan en el mirall ja marxava, el seu somriure es quedava glaçat. Els petons sobre la seva pell són un tramat de fulles seques. Encara plora quan talla la ceba.

Val més que te’n vagis fent a la idea: no el tornaràs a veure. I si algun dia les vostres passes us tornen a dur cara a cara i se t’atura el món, no et confonguis, tan sols serà la imatge real del teu déu deformat.

La il·lustració és "Automat" d'Edward Hopper (1927)

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius. 

INTERIORS (Un microrelat de Josep Mª Sansalvador)

L’esclat de la bombolla immobiliària va fer-li l’efecte d’una caiguda del cavall camí de Damasc. Comprengué la buidor dels anys passats, viscuts entre plànols, escriptures de compra-venda, plusvàlues i taxes del registre de la propietat i s’adonà de la importància de gaudir d’una vida interior plena i rica. Decidí submergir-se en una etapa mística, d’una religiositat sense precedents. Anava a la recerca íntima d’una reactivació personal i d’un creixement vital reparadors.

Passava hores, dies, setmanes, a la cacera d’idees i valors que dotessin de contingut la seva existència i li fornissin la vida espiritual d’elements de bon gruix. Com que costava trobar una tendència definitiva que li acabés de fer el pes, espigolava d’ací i d’allà –com qui es fa un vestit a mida– i adoptava de cada corrent allò que més l’omplia. Si en el fons –aproximadament– totes les creences donaven voltes sobre un mateix eix, era en les formes on l’amalgama es feia més visible i la superposició de preceptes i litúrgies formava una barrija-barreja poc comprensible. Podia passar llargues temporades discernint sobre el dharma i el karma amb un rosari budista a la butxaca mentre seguia amb rigor una novena al Nen Jesús de Praga. Deixà de consumir alcohols i botifarres –i tota menja que no fos halal– i els dissabtes solia il·luminar la saleta d’estar amb un canelobre de set braços.

Fa un temps que no en sé res, però sembla que els negocis han viscut certa revifalla i ja hi torna a tenir el peu al coll. Es veu que les creences han passat a una posició de tercera o quarta fila i que la sola concessió que fa a aquella vida interior –plena i rica– és un consum exhaustiu i impenitent de llibres d’autoajuda.

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc De res, massa

UN CRIM (Un microrelat de Montserrat Morera)

Manresa, anys cinquanta. Un dels carrers principals de la ciutat. Dues cases senyorials, a banda i banda del carrer. En una, un metge d’èxit. Clientela rica, aparells moderns, estudis a França. L’esposa té totes les comoditats de la llar, a més d’una minyona. No tenen fills: ell sap que és estèril, a causa dels raigs X, però no li ho ha dit mai. Ella desitja molt tenir- ne. En l’altra, el fill d’una família de comerciants, jove, ben plantat i desvagat. El negoci encara el porta el seu pare, que l’ensenya al seu germà gran.

Es coneixen de sempre. Són famílies veïnes i del mateix nivell social. Quin mal hi ha en fer-li de tant en tant una visita a la senyora? El marit està sempre ocupat, però la minyona vetlla...

Al cap d’un temps, la dona del metge li diu amb il·lusió que està embarassada. Ell aparenta molta satisfacció. Li proposa un viatge a Andorra, de compres. Ara faran falta coses noves per a la criatura. Ella s’engresca amb aquella sortida. Allà es troba tot el que no hi ha a Manresa. Pel camí, en una recta que voreja el pantà de Sant Ponç, ell dóna un cop de volant i es llança a tota velocitat fins al fons de l’aigua.

Sempre he pensat què es devien dir en aquells darrers moments. L’esquela del diari parlava de “trágico accidente”...

Il·lustra el microrelat un fotograma de la pel·lícula "Angel Face" d'Otto Preminger, 1952.

Sóc una mestra d’anglès jubilada des de fa un any. Visc a Manresa amb el meu home i els gats. Tenim dues filles a Barcelona. M’agrada escriure i ja fa temps que formo part del grup Totlletres. Estudio Criminologia a la UOC i també vaig a clase d’italià. Sóc fan dels Beatles des dels 13 anys, i sempre que puc vaig a Anglaterra. M’hi sento com a casa…

TABULA RASA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El despatx encara conserva la fetidesa dels havans que el dictador fumava a tothora. Les parets i els mobles n’estan impregnats. “Haurem de desinfectar el palau presidencial”, pensa. Quina ironia: ha ordenat que afusellessin al dèspota i als seus acòlits i familiars, que enderroquessin estàtues i monuments commemoratius, que s’esborressin les petges d’anys de terror, però les olors del tirà, ves per on, l’han sobreviscut.

S’asseu davant la taula de caoba i acaricia la superfície amb les puntes dels dits. En el discurs d’investidura d’avui ha parlat de fer tabula rasa, d’una nova era, de justícia, de drets humans. De democràcia. En un dels calaixos de la taula, el sorprèn trobar una capsa d’havans que deu haver passat inadvertida als serveis de neteja. N’ensuma un. És un cigar d’aroma aspra, compacta. Mentre l’encén decideix que començarà a fumar. Troba que un cigar atorga a la seva imatge més personalitat. Que el fa semblar més autoritari.

Microrelat inclòs al llibre “Catàleg de monstres” (Marcòlic, 2012)

ESPIRAL (Un microrelat de Susana Camps)

Darrere de la voluta de fum de la pipa del capità, el grumet descobreix la cabriola d’una sirena. S’abalança sobre la pipa, la fa saltar pels aires i caça el fum entre les mans.

El capità remuga un improperi, però el noi obre la presó dels dits i li mostra la sirena de la mida d’un peixet que aleteja desesperadament en el seu palmell.

Llança aquesta morralla!, brama el capità, aterrit.

En el fons del calabós on purga la seva vida de pirata, avui passa les hores mortes mirant de rescatar el record d’aquell rostre ínfim de bellesa humana que, segons abans de ser llançat al mar, li va evocar l’únic amor que il·luminava els seus somnis de grumet.

Il·lustra el microrelat "A mermaid" de John William, 1900.

Susana Camps va néixer a Barcelona, va estudiar Filologia i es va doctorar en Traducció. Ha publicat relats, crítiques literàries, la novel·la “El sueño robado” (Montesinos), l’assaig “La literatura fantástica y la fantasía” (Mondadori) i un llibre sobre aspectes tipobibliogràfics del Tirant lo Blanch. Té inèdit un llibre de microrelats pel qual li agradaria trobar un bon editor.

EL RIGOR DE LA LLEI (Un microrelat de Joaquim Carbó)

Les paraules del representant de la llei en dictar la sentència que absol els violadors ressonen a les orelles de la noia a la sortida del jutjat. Uns amics seus, indignats, assalten la casa del jutge, el lliguen i el sodomitzen perquè sàpiga el pa que s’hi dóna. El magistrat, fidel als seus principis, no escarmenta i uns dies després n’absol un altre, de violador. Algú diu que ho fa per aplicar l’esperit de la llei. Altres, per si es repeteix la venjança. Però aquest cop no té sort, tot i que deixa uns dies la porta de casa ajustada.

Microrelat inclòs a “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és autor d’un centenar de llibres, entre obres per a nois i noies i per públic adult. Redactor de la revista “Cavall fort” i membre del col·lectiu “Ofèlia Dracs”. Va guanyar el premi Víctor Català per “Solucions provisionals” (1965) i va ser finalista del Sant Jordi amb “Els orangutans” (1966). Entre els seus llibres de microrelats cal destacar “Bonsais de paper” (Edi-Liber 1993) i “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

CASAMENT (Un microrelat de Núria Pujolàs)

Són dalt de l’altar.  Ella, la núvia, duu un vestit blanc que engavanya els saxons confeccionats amb la laboriositat de menjar un àpat rere un altre. Ell, el nuvi, és la primera vegada que es posa corbata. Li estreny lleugerament el coll; se sent, físicament i simbòlicament, ofegat.

Resten pocs segons pel moment de dir el SÍ etern, en l’amor i en la malaltia, fins que la mort -o un advocat matrimonialista- els separi. És el seu instant.

Fa dos anys que organitzen aquell dia. Dos anys per lligar-ho tot. Dos anys de mesurar cadascun dels detalls. Dos anys d’anar casa per casa, d’amics i familiars, per convidar-los personalment. Dos anys de voltar arreu per triar restaurant, música, fotògraf, etc; fins i tot, s’han atrevit a opinar sobre la marca de l’arròs que els tiraran a la sortida. Dos llarguíssims anys.

És una parella molt coneguda; els dos són del municipi de Vilajor, de tota la vida. Avui, les cases han quedat buides. Tots, petits i grans, han anat a veure el casori. Són dins de l’església romànica amb la màxima seriositat i felicitat que exigeix aquest joiós instant. Han arribat al punt de la cerimònia en què alguns segons de silenci precediran el SÍ que els ha d’unir davant de totes les mirades. 

Llavors, en aquell magnífic moment de la seva vida, se sent la melodia d’un mòbil. Els nuvis es giren. És del cosí segon de la tieta Dolors, en Quirze. És la tonada de la Champions League (versió coneguda de la composició Zadok the Priest de Händel).

En Quirze regira totes les butxaques i no el troba. La vergonya li tapa tot el rostre amb un vel vermell. Aquella música segueix sonant. Al capellà se li’n va el sant al cel. Agafa el calze per les dues nanses i l’aixeca amb aire triomfal.

Il·lustra el microrelat "Casament camperol" de Henri Rousseau (1904-05)

Sóc filla de Can Saulo de Cànoves: aprenent de mare, dona, amiga i escriptora. Diuen que dec ser gestora cultural tot i que circumstancialment estic a l’atur. Llicenciada en Economia a la Universitat de Barcelona he treballat 13 anys a la Generalitat de Catalunya i un parell a l’Associació Pas i la Fundació Lluís Maria Xirinacs. M’apassiona escriure, llegir, anar al teatre, escoltar poesia i música (o les dues alhora), organitzar activitats culturals i estimar als qui estimo. 

AFORAMENT LIMITAT (Un microrelat de Pau Álvarez)

Ja li està bé. Sempre hem hagut d’aguantar-la vantant-se d’anar la primera i, justament avui, que sols hi ha lloc per 150 a la festa de les lletres, va i es queda for

Microrelat participant al “II Concurs de Microcontes Bla Bla” (amb un màxim de 150 caràcters, títol inclòs). La il·lustració és d'Anastassia Elias.

Pau Alvarez és de Manresa, on va néixer el 1957. Nouvingut al mon de les lletres, ha aconseguit un premi de microrelats i ha escrit alguns contes. El seu seu somni literari és el teatre, format que creu ideal per comunicar mil idees que li volten pel cap. És soci fundador de l’associació d’escriptors Totlletres de Manresa. Professionalment, és impressor i dissenyador web.