AFORAMENT LIMITAT (Un microrelat de Pau Álvarez)

Ja li està bé. Sempre hem hagut d’aguantar-la vantant-se d’anar la primera i, justament avui, que sols hi ha lloc per 150 a la festa de les lletres, va i es queda for

Microrelat participant al “II Concurs de Microcontes Bla Bla” (amb un màxim de 150 caràcters, títol inclòs). La il·lustració és d'Anastassia Elias.

Pau Alvarez és de Manresa, on va néixer el 1957. Nouvingut al mon de les lletres, ha aconseguit un premi de microrelats i ha escrit alguns contes. El seu seu somni literari és el teatre, format que creu ideal per comunicar mil idees que li volten pel cap. És soci fundador de l’associació d’escriptors Totlletres de Manresa. Professionalment, és impressor i dissenyador web.

REVENJA (Un microrelat de Josep Pastells)

No m’agrada córrer, ni crec que tingui massa sentit fer-ho per plaer. Admeto, això sí, que més d'una vegada m'he embalat fins a perdre l'alè, però sempre per causes de força major, quan tot semblava indicar que qualsevol altra opció era massa arriscada. Diuen que ser polonès, pertànyer a un poble que s'ha vist obligat a defensar la seva llibertat i sobirania al llarg de més de mil anys d'història turbulenta, confereix un cert caràcter, un orgull tan gran com el poder agressiu de Rússia i Alemanya, però jo tinc la impressió que el lloc de naixement no té tanta importància. Vull dir que, més enllà dels teus orígens, la vida és plena de situacions dramàtiques, de moments angoixants i caòtics que retroalimenten l'esdevenir, entre irrellevant i tràgic, d'una òrbita que sembla moure's al compàs del llibertinatge.

Més d'un cop he intentar oblidar-me dels companys i de les atrocitats que he presenciat o m'han explicat, tancar-me en mi mateix i crear al meu voltant tanta indiferència que tothom acabés oblidant-me o, si més no, pensés que sóc una mostra molt clara de la imperfecció del planeta. Potser ho aconseguiria amb els que són com jo, que per raons òbvies poden arribar a entendre les causes de la meva desmoralització, però no amb els altres, criminals despietats que es delecten amb la mort i la destrucció. I emigrar o amagar-me no serviria de res: sembla que olorin la nostra sang, que gaudeixin amb la mort d'éssers innocents que hem tingut la desgràcia de ser diferents.

És per això que vaig començar a córrer i, poc a poc, vaig mobilitzar un grapat de companys que també covaven a les entranyes un impuls de revenja. Es tractava de posar fre a tantes injustícies i desgavells, lluitar pels nostres drets i combatre les infàmies dels opressors. Per què hem de viure pendents dels atacs d'uns individus que no respecten res ni ningú? Per què hem de permetre que s'endinsin a la nostra terra, als nostres boscos, i en surtin victoriosos, amb els nostres cadàvers com a trofeu, sense experimentar el més mínim remordiment?

Ja m'agradaria, ja, no haver de tornar sempre a la concreció d'una matèria que, guiada pels meus batecs, em fa pujar, baixar, accelerar o alentir-me en funció dels moviments dels enemics, eternament condemnat al regust de les victòries efímeres, a una sèrie de fugides que no tenen res de sublim. I encara m'agradaria més no haver de córrer a la velocitat d'una sageta cada cop que fem les nostres pròpies batudes i estomaquem algun d'aquests malparits, però he d'admetre que la nostra organització, que ja fa dos anys que reivindica el dret a l'autodeterminació de la serralada de Karkonosze, té pocs mitjans i, al cap i a la fi, no passem de ser un grupet de porcs senglars.

Microrelat inclòs a “L’últim alè de Fidípides” (Adhara, 2009). L'il·lustra una fotografia d'Emil Zátopek entrenant.

Josep Pastells Mascort. De la collita del 1966. Gironí. Periodista. Escriptor. Pare d’en Pol. Autor de nou llibres, com ara “Vida i miracles d’Odell Kraus”, “Temps de neguit” i “L’últim alè de Fidípides”. Corredor amb aspecte de boxador. Introvertit a estones. Despistat quasi sempre. Frugal. Voraç. Contradictori. Sinistre recent: m’he fracturat el colze mentre feia dominades a la Devesa. Objectiu de futur: escriure millor. Lema favorit: Nosce te ipsum

PEIXOS DE COLORS (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)

A mitja tarda dues noies deixen caure les manetes dins una peixera, intentant atrapar els peixos de colors que hi neden tranquils. Els dits fan de cuquets, però els peixos, que no tenen una gran memòria, continuen nedant perquè només recorden el silenci. El temps i el silenci fugen dels dits menuts i es queden enganxats a les escates exactament igual que en les fotografies de les noies, quan eren nenes, que pengen davant la peixera. Elles juguen, riuen i encara pensen que el temps passa lentament i que els dies estan fets de peixos de colors.

Microrelat guanyador del “Premi Grau Miró de relats Hiperbreus” 2011. L'il·lustra una obra de Jacques Henry Lartigue (1929)

Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: Llengua de gat

LA RENTADORA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Aquella bugadera inepta va confondre el pare amb un vulgar llençol brut. Des de llavors, sóc un fantasma orfe.

Microrelat inclòs al llibre Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010)

LENTA PERSECUCIÓ (Un microrelat de Sílvia Romero)

–Al lladre! Al lladre! –cridà la víctima, nua i tota esparverada.

–Digui’m què li ha robat? –preguntà el policia amb el bloc a la mà.

–Que no veu què m’ha robat? –s’exclamà el pobre cargol assenyalant el llimac.

Sílvia Romero i Olea (Barcelona, 1962) és escriptora i llicenciada en Filologia Catalana. Ha publicat poesia i relats breus (cal remarcar el seu recull de relats “Verbes”, guanyador del III Premi Ramon Planes de Narrativa Breu), però el gènere on centra la seva feina com a escriptora és la novel·la: “Amor a sang freda” (finalista del II Premi Sèrie Negra de Novel·la), “Ànima mesquina” (XVII Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó), “Júlia M.” (IV Premi Ramon Roca Boncompte), i les novel·les escrites amb coautoria amb Alícia Gili: “Iskander. Un viatge a la màgia dels llibres” (V Premi Lleida de Novel·la) i “El camí del Bandama Vermell” (Premi Columna Jove 2010). En l’actualitat coordina diversos clubs de lectura a biblioteques i és presidenta de l’ARC (Associació de Relataires en Català).

EL MAL MENOR (Un microrelat de Joaquim Carbó)

Feia anys que sabia que no era fill dels seus pares: algú, a la clínica, l’havia canviat de bressol sense mala fe. Era ben conscient que, de no ser per aquell error, hauria viscut ric i rodejat de comoditats fins avui, en què les empreses dels seus pares de debò havien fet fallida: ho deia el diari. En reflexionar-hi, va pensar que encara havia estat de sort ja que, en aquests moments, potser hauria estat tan feble com aquell que havia ocupat el seu lloc i que, incapaç de fer front a la misèria, s’acabava de disparar un tret al cor.

Microrelat inclòs a “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994). L'il·lustra "Le berceau" de Berthe Morisot (1872).

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és autor d’un centenar de llibres, entre obres per a nois i noies i per públic adult. Redactor de la revista “Cavall fort” i membre del col·lectiu “Ofèlia Dracs”. Va guanyar el premi Víctor Català per “Solucions provisionals” (1965) i va ser finalista del Sant Jordi amb “Els orangutans” (1966). Entre els seus llibres de microrelats cal destacar “Bonsais de paper” (Edi-Liber 1993) i “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

SILENCI (Un microrelat de Joan Pinyol)

–Compte amb l’allau! –no va dir ell. 

Microrelat inclòs al recull "Glops" (Petròpolis)

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net

LA GATA ROSSA (Un microrelat de Josep Maria Casals)

La seva esposa, la Glòria, estava nua i estesa al llit. Tenia les cames obertes i arronsades i entre elles el cos d’un mascle musculós que la penetrava i bombejava amb entusiasme. Donava gust veure-la tan complaguda i ben atesa. A més, estava maca: s’havia tallat els cabells molt curts i se’ls havia fet tenyir d’un negre intens i brillant que harmonitzava amb els trets angulosos del rostre i el blau marí dels ulls. Semblava que aviat arribaria al clímax, perquè esgarrapava els llençols i obria molt la boca. Però el Mateu no es va esperar a veure-ho. Va sortir de l’habitació de matrimoni travessant l’envà i va entrar a l’estudi.

Tal com havien assenyalat els que miraven de consolar la vídua, el Mateu no va tenir temps de patir. És el que té de bo morir en accident d’avió. A més, els de la companyia s’ocupen de tot.

Ara era un difunt novell i encara estava una mica enjogassat tot experimentant aquella característica incorpòria i invisible que comporta el nou estat astral. Camí de casa, havia creuat impunement diversos carrers amb els semàfors en vermell i travessà el portal del bloc sense haver d’obrir la porta. A dins, passà de forma imperceptible a través del cos de la senyora Pilar (la veïna del tercer addicta a la COPE i que trobava tan atractiu l’Aznar) que sortia de l’ascensor. Tampoc no s’havia cansat gens ni mica pujant les escales fins al cinquè, i no cal dir que havia entrat al pis sense haver ni de buscar la clau ni de trucar el timbre.

Era l’última hora d’una tarda de finals de juny. A l’estudi no hi havia cap llum encès. Uns raigs de sol prims i llargs s’endinsaven a través de les escletxes de les persianes i creaven una atmosfera càlida i acollidora. La gata rossa, que dormitava enroscada sobre la butaca de l’escriptori, va saltar fins als peus del Mateu i allí va arquejar el cos per fregar-li el llom contra els turmells, mentre rumrumejava la seva benvinguda. El Mateu la va agafar i, seient al davant de l’ordinador, se la va posar a la falda i li acaronava el coll i el cap amb els dits. De sobte, algú va encendre els llums. Era la Glòria. Portava un barnús blanc obert i s’eixugava els cabells mullats amb una tovallola lila. Se la veia esplèndida. Es va atansar a l’escriptori i es va aturar uns instants per fer una festa a la gata rossa. Després, va obrir el primer calaix de la dreta i es va endur una capsa de Camel encetada i el Zippo del difunt. En sortir, va apagar els llums. El sol ja s’havia post i l’estudi va quedar a les fosques. El Mateu hi va romandre una estona més i després va marxar.

La il·lustració és una obra de Karen Margulis.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Hores d’ara, porta escrits més de 1.600 títols de tirada curta i contingut tècnic precís i pràctic. En l’aspecte literari, encara no té biografia rellevant; a vegades aporta relats al web relatsencatala.cat amb el pseudònim SenyorTu.

FINAL (Un microrelat d’Eduard Ribera)

Però els covards, els descreguts, abominables homicides, fornicadors, malèfics, idòlatres i tots els falsaris tindran la seva part a l’estany encès amb foc i sofre, que és la segona mort. (Apocalipsi, 21:8)

El lector àvid de bones lectures agafa el llibre dolent i el llença per la finestra, amb tant d’encert que cau sobre el parabrisa del cotxe del conductor irat i el fa a miques.

El conductor irat, en vista que la trencadissa del seu parabrisa ha estat produïda per un llibre, atura el cotxe i entra a la llibreria de la cantonada. Arremet contra el llibreter amb problemes econòmics, li clava un cop de puny a la cara i li trenca les ulleres.

El llibreter amb problemes econòmics, cansat dels conductors irats que li claven cops de puny a la cara i li trenquen les ulleres, surt de la botiga, travessa el carrer, entra a la comissaria i denuncia el conductor irat a l’agent de policia impertèrrit, exigint responsabilitats immediates.

L’agent de policia impertèrrit, fart que tothom li exigeixi responsabilitats immediates i de denúncies estúpides, abandona la comissaria, entra en un restaurant proper i comença a disparar indiscriminadament amb la seva arma reglamentària, abans de suïcidar-se.

Entre les víctimes d’aquesta escabetxada hi ha un nombrós grup d’escriptors de novel·les dolentes, que realitzaven un dinar de treball amb el projecte d’escriure una obra col·lectiva.

Microrelat inclòs al volum “Oficis específics” (1996). La il·lustració és de M.C. Escher.

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions, i ha participat en volums col·lectius. Des de març de 2005 manté “L’Escriptori”, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. Recentment ha publicat “A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa 2009 i la novel·la breu “La vida assistida” (Premi “Ciutat de Mollerussa 2011”).

TZATZIKI (Un microrelat de Mercè Bagaria)

Va ser Jorgos Kalimeris qui em va descobrir el tzatziki. Amb iogurt, cogombre, sal, una dent d'all, una cullerada d'oli d'oliva verge, unes gotes de llimona i un polsim d’anet s’obté una salsa molt apreciada a la gastronomia grega. Per obtenir un gust més intens, es poden afegir unes fulletes de menta trinxades. Sobre un bocí de pa de pita, està deliciós. Tota la vida m’hauria alimentat de tzatziki al costat d’en Jorgos. Tota.

En aquell temps, jo era una estudiant apassionada per l'arqueologia i no m’importava treballar de franc només pel gust de contribuir a la recuperació de vestigis del passat. Va ser al jaciment de Nàuplia on el vaig conèixer. No era arqueòleg ell, no. Treballava en un petit restaurant a prop del port. Cada dia, al pic del sol, venia a portar-nos entrepans i beguda fresca. Feia un màrqueting tan natural que ens endossava tot el que duia. I l'oferta augmentava a mesura que desenterràvem objectes de valor de sota la pols dels segles.

Tenia un somriure tan pertorbador, en Jorgos! El veia i tremolava. Per petita que fos la peça que tenia a les mans, se'm figurava que em relliscaria i em cauria i es faria bocins, més petits encara. Un dia vaig trobar una àmfora en un estat de conservació miraculós. El seu valor devia ser incalculable. I ell me la va demanar com a record amb la mateixa naturalitat que em demanava les dracmes que costava l'entrepà. «No ho ha de saber ningú», em va dir. I jo, beneita de mi, la hi vaig donar tal com li havia donat el cor. Ell es va esfumar amb el botí. Per sempre. I en mi va arrelar un odi visceral que el temps no ha esborrat.

Vaig deixar l'arqueologia. Ara sóc una experta criminòloga i treballo en una unitat internacional que es dedica a recuperar obres d'art. Tinc paciència i bons contactes. Aviat trobaré la pista del lladre repartidor d'entrepans. És hora que el malparit em retorni el que em pertany. L’àmfora és el de menys. L’orgull és el que m’ha de tornar. L’orgull, i poder tornar a assaborir el tzatziki.

Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia.

EL LLOP (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Viu amb un llop. Mai no l’ha pogut veure, però el senyor Morell n’endevina la presència per tota la casa cada matí: troba senyals de les urpes sobre la tapisseria dels sofàs, excrements damunt les catifes, bosses d’escombraries esquinçades a la cuina. L’intueix enorme, pelut, d’un pèl tan fosc que es confon amb les tenebres, amb ullals esmolats i pupil·les resplendents com cuques de llum. Durant el dia, el busca en va per tota la casa; a les nits, sempre que és a punt de sorprendre’l, l’animal s’amaga: és silenciós, astut i ràpid. Una nit, exasperat, cansat de les queixes dels veïns –quan hi ha lluna plena, el llop udola–, li prepara un parany: compra una cuixa de xai i l’arrebossa amb mata-rates. L’endemà, estès sobre l’estora, abocat sobre el plat de carn, descobreixen el cadàver del senyor Morell.

Microrelat inclòs al recull “Els reptes deVladimir” (Bubok, 2010)

LUMPEN RENASCIT (Un microrelat de Pau Álvarez)

Conduir amb parsimònia per aquest carrer fou, en altre temps, el meu únic plaer. La misèria palpitant sota la llum dels fanals afalagava la meva bona estrella, la desesperança dels captaires dormint sobre cartrons humits em feia més guanyador i la fortor de ronya, insinuant-se per la finestra del meu Esportiu, accentuava l'aureola d'èxit al meu voltant. Jo mateix hi enfonsava els incompetents que resultaven incapaços de satisfer els seus compromisos financers.

Avui no hi soc de visita. Vaig a peu. Una ensopegada banal, seguida d'una mala caiguda, van fer que un dia em despertés amb la boca enterrada al fang. Em vaig aixecar i, ara, frueixo cada dia que estic viu; assaboreixo amb delit la mínima engruna de pa; l'escalfor del caixer on dormo em conforta l'ànima; acumulo, com un tresor, tota espurna de compassió, la que jo mai vaig tenir, entre les mirades de la gent. Celebro cada passa endavant com un triomf i li dono gràcies al jutge que em va condemnar, als amics que em van abandonar i a la dona que em va deslliurar de les meves últimes pertinences, plenes de la buidor asfixiant que m'impedia sentir.

La il·lustració és una obra de Nicolai Kasatkin.

Pau Alvarez és de Manresa, on va néixer el 1957. Nouvingut al mon de les lletres, ha aconseguit un premi de microrelats i ha escrit alguns contes. El seu seu somni literari és el teatre, format que creu ideal per comunicar mil idees que li volten pel cap. És soci fundador de l’associació d’escriptors Totlletres de Manresa. Professionalment, és impressor i dissenyador web.