REVENJA (Un microrelat de Josep Pastells)

No m’agrada córrer, ni crec que tingui massa sentit fer-ho per plaer. Admeto, això sí, que més d'una vegada m'he embalat fins a perdre l'alè, però sempre per causes de força major, quan tot semblava indicar que qualsevol altra opció era massa arriscada. Diuen que ser polonès, pertànyer a un poble que s'ha vist obligat a defensar la seva llibertat i sobirania al llarg de més de mil anys d'història turbulenta, confereix un cert caràcter, un orgull tan gran com el poder agressiu de Rússia i Alemanya, però jo tinc la impressió que el lloc de naixement no té tanta importància. Vull dir que, més enllà dels teus orígens, la vida és plena de situacions dramàtiques, de moments angoixants i caòtics que retroalimenten l'esdevenir, entre irrellevant i tràgic, d'una òrbita que sembla moure's al compàs del llibertinatge.

Més d'un cop he intentar oblidar-me dels companys i de les atrocitats que he presenciat o m'han explicat, tancar-me en mi mateix i crear al meu voltant tanta indiferència que tothom acabés oblidant-me o, si més no, pensés que sóc una mostra molt clara de la imperfecció del planeta. Potser ho aconseguiria amb els que són com jo, que per raons òbvies poden arribar a entendre les causes de la meva desmoralització, però no amb els altres, criminals despietats que es delecten amb la mort i la destrucció. I emigrar o amagar-me no serviria de res: sembla que olorin la nostra sang, que gaudeixin amb la mort d'éssers innocents que hem tingut la desgràcia de ser diferents.

És per això que vaig començar a córrer i, poc a poc, vaig mobilitzar un grapat de companys que també covaven a les entranyes un impuls de revenja. Es tractava de posar fre a tantes injustícies i desgavells, lluitar pels nostres drets i combatre les infàmies dels opressors. Per què hem de viure pendents dels atacs d'uns individus que no respecten res ni ningú? Per què hem de permetre que s'endinsin a la nostra terra, als nostres boscos, i en surtin victoriosos, amb els nostres cadàvers com a trofeu, sense experimentar el més mínim remordiment?

Ja m'agradaria, ja, no haver de tornar sempre a la concreció d'una matèria que, guiada pels meus batecs, em fa pujar, baixar, accelerar o alentir-me en funció dels moviments dels enemics, eternament condemnat al regust de les victòries efímeres, a una sèrie de fugides que no tenen res de sublim. I encara m'agradaria més no haver de córrer a la velocitat d'una sageta cada cop que fem les nostres pròpies batudes i estomaquem algun d'aquests malparits, però he d'admetre que la nostra organització, que ja fa dos anys que reivindica el dret a l'autodeterminació de la serralada de Karkonosze, té pocs mitjans i, al cap i a la fi, no passem de ser un grupet de porcs senglars.

Microrelat inclòs a “L’últim alè de Fidípides” (Adhara, 2009). L'il·lustra una fotografia d'Emil Zátopek entrenant.

Josep Pastells Mascort. De la collita del 1966. Gironí. Periodista. Escriptor. Pare d’en Pol. Autor de nou llibres, com ara “Vida i miracles d’Odell Kraus”, “Temps de neguit” i “L’últim alè de Fidípides”. Corredor amb aspecte de boxador. Introvertit a estones. Despistat quasi sempre. Frugal. Voraç. Contradictori. Sinistre recent: m’he fracturat el colze mentre feia dominades a la Devesa. Objectiu de futur: escriure millor. Lema favorit: Nosce te ipsum