La seva esposa, la Glòria, estava nua i
estesa al llit. Tenia les cames obertes i arronsades i entre elles el cos d’un
mascle musculós que la penetrava i bombejava amb entusiasme. Donava gust
veure-la tan complaguda i ben atesa. A més, estava maca: s’havia tallat els
cabells molt curts i se’ls havia fet tenyir d’un negre intens i brillant que
harmonitzava amb els trets angulosos del rostre i el blau marí dels ulls.
Semblava que aviat arribaria al clímax, perquè esgarrapava els llençols i obria
molt la boca. Però el Mateu no es va esperar a veure-ho. Va sortir de
l’habitació de matrimoni travessant l’envà i va entrar a l’estudi.
Tal com havien assenyalat els que miraven de consolar la vídua, el Mateu no va
tenir temps de patir. És el que té de bo morir en accident d’avió. A més, els
de la companyia s’ocupen de tot.
Ara era un difunt novell i encara estava una mica enjogassat tot
experimentant aquella característica incorpòria i invisible que comporta el nou
estat astral. Camí de casa, havia creuat impunement diversos carrers amb els
semàfors en vermell i travessà el portal del bloc sense haver d’obrir la porta.
A dins, passà de forma imperceptible a través del cos de la senyora Pilar (la
veïna del tercer addicta a la COPE i que trobava tan atractiu l’Aznar) que
sortia de l’ascensor. Tampoc no s’havia cansat gens ni mica pujant les escales
fins al cinquè, i no cal dir que havia entrat al pis sense haver ni de buscar
la clau ni de trucar el timbre.
Era l’última hora d’una tarda de finals de juny. A l’estudi no hi
havia cap llum encès. Uns raigs de sol prims i llargs s’endinsaven a través de
les escletxes de les persianes i creaven una atmosfera càlida i acollidora. La
gata rossa, que dormitava enroscada sobre la butaca de l’escriptori, va saltar
fins als peus del Mateu i allí va arquejar el cos per fregar-li el llom contra
els turmells, mentre rumrumejava la seva benvinguda. El Mateu la va agafar i,
seient al davant de l’ordinador, se la va posar a la falda i li acaronava el
coll i el cap amb els dits. De sobte, algú va encendre els llums. Era la
Glòria. Portava un barnús blanc obert i s’eixugava els cabells mullats amb una
tovallola lila. Se la veia esplèndida. Es va atansar a l’escriptori i es va
aturar uns instants per fer una festa a la gata rossa. Després, va obrir el
primer calaix de la dreta i es va endur una capsa de Camel encetada i el Zippo
del difunt. En sortir, va apagar els llums. El sol ja s’havia post i l’estudi
va quedar a les fosques. El Mateu hi va romandre una estona més i després va
marxar.
La il·lustració és una obra de Karen Margulis.
Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior,
pagès i viatger. Hores d’ara, porta escrits més de 1.600 títols de tirada curta
i contingut tècnic precís i pràctic. En l’aspecte literari, encara no té
biografia rellevant; a vegades aporta relats al web relatsencatala.cat amb el
pseudònim SenyorTu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada