LA SÍNDROME D’ESTOCOLM (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

A contracor, obligades gairebé a punta de pistola en virtut de vés a saber quina tradició familiar carrinclona, les bessones Marta i Carla Bartra es van haver de matricular en un curs de llatí. Ni l’una ni l’altra tenien el menor interès per una llengua morta. Les seves apetències, més aviat, corrien de la mà de la biologia fluvial o de la comptabilitat per partida doble, segons el cas, però la vida és dura. La primera declinació va passar factura aviat, massa aviat. Assistien a classe amb unes gracioses i ajustadetes samarretes vermelloses amb les inscripcions “rosa rosae” i “puella puellae” xerografiades, que causaven forta sensació. A mig trimestre ja es veien en la més absoluta incapacitat de fer servir, en idioma matern, cap paraula –cap ni una!– de gènere femení en nombre singular que no acabés en la lletra a.

No van cloure el programa ni de bon tros. L’equip docent agafà el bou per les banyes i promogué mesures profilàctiques, pensant en el benestar mental de les germanes.

Sembla, hores d’ara, que el progrés és adequat. L’altre dia, Carla ja va aconseguir redactar: “La mare de l’emperadriu perdé una dent en la foscor de la vall”.

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d'estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc “De res, massa”.

PARADÍS (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Aquell matí vaig intuir que alguna cosa no anava bé des del moment que la portera de l’escala va barrar-me el pas amb l’escombra i, picant-me l’ullet, va descordar-se el botó superior de la brusa, sota la qual s’insinuava un bust tou, maternal, solcat de delicades venes blavoses. Vaig aconseguir esmunyir-me entre la paret i la càlida ofrena, excusant-me –“faig tard a la feina”–, però al carrer no podia deixar de percebre les mirades estranyament lascives que em dirigien els vianants, i en el vagó del tren una noia de llavis molsuts s’entestava en amanyagar-me el sexe aprofitant els sotracs i l’amuntegament de viatgers. Mentre atenia als clients a l’oficina, van assetjar-me diverses secretàries: algunes es limitaven a xiuxiuejar-me obscenitats a cau d’orella, però una d’elles, durant la pausa del dinar, després d’acorralar-me contra una fotocopiadora i desempallegar-se dels sostenidors amb la destresa d’una estríper, va mostrar-me uns pits inflats, excessius, d’una fermesa inequívocament postissa: “¿Què li semblen?”, va gemegar amb una veu desmaiada. Abans de plegar, el cap de personal va pessigar-me una cuixa tot refregant-me l’erecció indissimulada que li bategava sota els pantalons.

Vaig sortir a la fresca de la tarda, alleugerit, exhaust. En el bar on havia anat a fer un cafè per refer-me, vaig rebutjar les abraçades d’un borratxo que em bavejava el coll i d’una meuca que pretenia oferir-me els seus serveis de franc. Mentre em dutxava a casa, va aparèixer la meva dona amb una combinació de fantasia, mitges negres i lligacames. “Vull practicar el sexe”, va dir polidament, però esbufegant d’anticipació. Sempre ha estat una persona assenyada, metòdica –només accedeix a mantenir una relació a la setmana–, però aquella nit, a banda d’alterar la mitjana setmanal, va exhibir una fogositat desconeguda (i això que va haver de maldar amb un membre estupefacte que, per portar la contrària, s’entossudia en una flaccidesa pertinaç). Abans d’adormir-se va preguntar-me si ja havia estrenat aquell perfum que m’havia regalat, “Eau du Paradis”.

–Sí –vaig admetre–. Aquest matí.

Microrelat guanyador del 7è Concurs de Microrelats “El Carmel eròtic” (2009) a la Biblioteca Juan Marsé de Barcelona, i publicat dins el recull “Els reptes de Vladimir” (Bubok, 2010) . El quadre és la taula central del tríptic "El jardí de les delícies" d'El Bosco.

PASSAREL·LA (Un microrelat de Mercè Bellfort)

S’acosta el gran dia en què podrà exhibir la seva figura. No se’n penedeix de ser grassa: sempre ha lluït el seu cos amb molta gràcia i orgull. Davant el mirall es va col·locant amb parsimònia la disfressa que ha confeccionat amb una il·lusió desmesurada. Creu que té tots els números per guanyar el concurs organitzat pel centre recreatiu del barri. Aquest cop deixarà a tothom sense alè. Comença a caminar elegantment amunt i avall de la cambra. Se sent cofoia amb el seu aspecte provocador: l’escot generós deixa al descobert l’exuberància dels pits, el vestit sedós permet endevinar unes cuixes arrodonides que poden provocar un efecte especial a més d’un espectador, els talons de pam ajuden a enlairar la menudesa de la Gigí, el maquillatge engrandeix la mida dels ulls i destaca els llavis rogencs, la perruca rossa fins a la cintura i una corona daurada donen el toc de gràcia.

–Espectacular, seré la perfecta Bella Dorment! –pensa la Gigí. Després d’aquest acte d’autoafirmació de les seves possibilitats es despulla per ficar-se al llit i esperar l’endemà.

L’endemà surt el sol però a ella l’ha visitat la nit. Els focus de la passarel·la no s’encendran, totes les amigues restaran al seu costat, disfressades d’elles mateixes amb unes generoses carns. No apareixerà aquell príncep màgic per alliberar-la del somni etern com espera tothom. L’espectacle d’enguany se suspendrà i les vídues jubilades hauran d’agafar el relleu de la Gigí, la companya de l’ànima que desprenia vida pels quatre costats. Fins avui.

Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa tres anys que publica els seus relats al web Relats en Català, tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009) amb el relat “L’entrevista” i va guanyar el tercer premi de la llibreria “El racó dels contes” pel microrelat “Un dia més”. Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència.

DESESPERANÇA (Un microrelat de Míriam Cendra)

Tota la vida havia esperat que arribés la seva oportunitat. Després, tot va tornar a ser com abans.

Microrelat seleccionat al “VI Premi de Microrelats El Basar de Montcada, 2010”. La fotografia que acompanya el microrelat és de Jordi Ribó.

Míriam Cendra és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i diplomada en Correcció i Qualitat Lingüística per la Universitat Autònoma de Barcelona. Després de participar en diversos tallers literaris, va cursar el Màster en Creació Literària a la Universitat Pompeu Fabra. Els seus microrelats “Una melodia per a dos” (2007) i “Desesperança” (2010) van quedar finalistes en el concurs “El Basar de Montcada Ràdio”. Va participar amb quatre contes en el llibre col·lectiu “Dejad que os cuente algo”, publicat l’any 2008. També ha escrit una novel·la, que mai no acaba de donar per enllestida i que, mentrestant, espera el seu moment en una carpeta de l’ordinador. Per a ella l’escriure és una conseqüència del llegir i, més que aficions, pensa que són una manera de viure. No pot imaginar la vida sense un llibre a les mans, un company i un còmplice alhora.

EL DOCENT VOCACIONAL (Un microrelat d’Eduard Ribera)

Sempre que beu unes copes de més, l’Enric agafa una cadira i li dóna algunes lliçons perquè aprengui a caminar. Això acostuma a passar als bars. I, és clar, sempre acaba tenint problemes.

Tot i el seu estat deplorable, l’Enric hi posa tota la paciència del món. Ara una pota, després l’altra. No dóna mostres, com ho fan alguns mestres sense vocació, de superioritat ni de menyspreu per la poca traça de les cadires a caminar. Ni tan sols les deixa en ridícul davant el nombrós públic que generalment s’aplega als bars en aquestes ocasions.

Els amos d’alguns bars ja coneixen la dèria de l’Enric de fa alguns anys i li permeten que realitzi les seves classes, perquè són comprensius i perquè saben que mentre duri l’espectacle els clients demanaran consumicions.

L’ensenyament és per a l’Enric un acte suprem de generositat. Realment creu que si alguna cosa de bo pot fer en aquesta vida és ensenyar. De vegades ha pensat a muntar una acadèmia, però la seva inconstància sempre l’ha fet tirar endarrere. Prefereix fer-ho in situ, quan realment en té ganes, i no per obligació ni per guanyar-s’hi la vida. Ho fa perquè creu que ensenyar una cadira a caminar és donar-li la llicència per a la seva llibertat, per a la seva independència, i aquests són principis que l’Enric té com a sagrats.

Quan l’Enric creu que per avui ja n’hi ha prou i que ja ha satisfet el seu propòsit, el públic comença a aplaudir, però ell, modestament, acota el cap i fa la intenció de marxar. Perquè sempre acaba tenint problemes: sovint la cadira que ha après a caminar, en mostra d’agraïment cap al seu mestre, inicia el pas amb satisfacció darrere de l’Enric.

És aleshores quan els amos dels bars salten de les barres i encalcen l’Enric perquè què s’ha pensat d’emportar-se una cadira que no és seva, que si aviso la policia, que si aquí no en volem de borratxos, que si tomba i que si gira...

Microrelat inclòs al volum “Oficis específics” (1996). El dibuix és el que apareix a la portada del llibre.
Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions (“Les vacances de l’avi Sinofós”, COM Ràdio 1998; “La muntanya és font de vida”, Generalitat de Catalunya 2002; “Gags inanimats”, Lleida TV 2008). Ha participat en els volums col·lectius “Alt risc” (Laertes, 2000), “Fira, festa, festival” (Universitat de Lleida, 2003) i “La catosfera literària” (Cossetània, 2008). Des de març de 2005 manté L’Escriptori, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. També ha rebut el Premi Lleida de Narrativa 2009 pel projecte d’escriptura de “A que no! 99 exercicis d’estil”, un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.

LA FERUM D’ADAM (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

La Coriandre Adàmica és una planta que, segons una interpretació molt agosarada de les Sagrades Escriptures, va néixer de la primera gota de suor d’Adam després d’abandonar el Paradís en contacte amb l’aridesa de la terra erma.

Per aquesta raó, la Coriandre Adàmica viu i creix només si es rega amb suor humana, la qual cosa fa que sigui desconeguda als països rics, ja que sol fer-se entre els sembrats de les zones més tropicals d’Àfrica.

Algun botànic ha dit que és una flor massa humana. Tal vegada tingui raó, perquè el seu tuf d’aixella i la seva textura granular fan que la fruita, aparentment saborosa, sigui execrable i vomitiva.

Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”.

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: "Ploma Blanca" (Poesia Oral Africana), "L’Ocell Imperfecte" (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), "Viatge al cor de Li Bo" i "Kosambi, el Narrador", així com "Viatge per l’Àfrica" i "El Gos poeta" escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes "Reliquiari", "El laberint de Filomena" (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i "Versions profanes". I dos llibres de teatre "Diàlegs Morals sobre la Felicitat" (Premi Recull) i "La Dama de Cors se’n va de Copes" (Premi Lluís Solà).

C’EST LA VIE (Un microrelat de Maria Cirera)

Hauria sigut una gran boxejadora. A dalt del ring s’hauria mogut amb un mestratge mai vist fins llavors. La seva estratègia de joc del tot inèdita l’hauria propulsat cap als pòdiums més elevats. El seu revés l’hauria convertit en un emblema nacional. La seva tenacitat no tan sols l’hauria catapultat com a bandera dels grups feministes d’arreu del món sinó també com a símbol inqüestionable de superació personal. S’hauria pogut comprar una casa prou gran. Al seu costat hauria tingut un marit enamorat, o potser més d’un. En resum, hauria tingut una vida de plenitud i felicitat. Malauradament, quan va complir vuit anys els seus pares la van apuntar a classes de ballet.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

LA VERSIÓ OFICIAL (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

La llegenda ha estat molt benèvola amb Guillem Tell. Perquè se sap que la fletxa disparada amb la ballesta es va desviar uns mil·límetres fatals, i va travessar el crani del nen, partint-lo en dues meitats admirablement simètriques. La poma, col·locada sobre la tofa de cabell, va caure a terra, intacta. Aquests són els fets inqüestionables.

Un pare que esberla el cap del seu fill per un error de càlcul (però un mal dia el té qualsevol!) no és una història gaire edificant. Per això els rondallaires van afanyar-se a alleugerir-la, a redreçar-la, a amorosir-la: a tergiversar-la. Els primers narradors mencionaven la imprudència del nen: s’havia mogut al moment transcendental (així la punteria del ballester insigne quedava fora de dubte). Però poc satisfets amb aquesta versió –que menava al mateix desenllaç tràgic– van fer circular una variant més compassiva: la poma sí havia rebut l’impacte de la fletxa i el nen n’havia sortit malferit. Al llarg de generacions la ferida del nen Tell va esdevenir successivament un trau, una esgarrinxada i una rascada superficial. Finalment (oh, miracles de l’oralitat!) el fill de l’heroi suís va sortir il·lès del mal pas.

Però l’evolució de la història no s’atura aquí. En una època dominada per la correcció política, no es d’estranyar que darrerament expliquin que, superat el tràngol, a Guillem Tell van retirar-li la tutela de la criatura: ¿qui no es malfiaria d’un home tan arrauxat capaç d’arriscar el cap d’un fill?

Microrelat finalista al Concurs de Microrelats “ARC a la radio” organitzat per l’Associació de Relataires en Català i Radio Argentona.

GRANDESES (Un microrelat de Joan Pinyol)

En un racó de bosc d’un país diminut vaig trobar una petitíssima fulla d’arbre i vaig voler cedir-la al Museu de la Miniatura de la capital més petita del món.

Una vegada dins, vaig seguir les breus explicacions que ens regalava en poc temps un guia de curta edat i, després de la fugaç visita, el vaig distreure un momentet per comunicar-li la meva intenció. Però ja no vaig ser-hi era a temps. Pel camí havia perdut la petita fulla. No pas al minibús que m’havia portat –perquè en entrar al Museu encara la duia al mig del palmell de la mà–, però sí una vegada dins, en algun raconet d’aquelles modestes instal·lacions.

Mentre em disculpava breument, vaig notar un pessic al turmell. El conductor d’un dels trenets que s’exposaven havia abandonat feia escassos segons la maqueta per retornar-me l’obstacle que impedia el pas al seu comboi.

Després d’agrair-li el gest, vaig regalar-li la fulla perquè li fes de para-llum i, abans de córrer cap a les estretes vies, m’ho va agrair amb un petó en un dit del peu. Tot i que era petit de mida, l’homenet tenia un cor molt gran.

Microrelat inclòs al recull “Glops” (Petròpolis, 2009)

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net

MICROCONTE DELS ZEROS INHUMANS (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Quan hi ha una gran catàstrofe no suporta que s’arrodoneixen les xifres dels morts. “Quaranta mil”. És difícil creure’s una dada així, tan buida, tan plena de zeros, que no deixen intuir el rostres que s’hi amaguen darrere. Quan era petit els odiava, els zeros, i hi dibuixava dos ulls i un serrell.

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009) i el poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

El dibuix és de l'Ada Masó

ELOGI DE LA VIDA CALLADA (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

–Oh Jardiner que conjugues cel i terra per vèncer el foc del temps i el pes de la memòria. Tu que obstinadament remous els polsos de la vida i estimules l’esclat dels colors i el perfum de les delícies, que coneixes els secrets del diàleg, que dónes corda al rellotge de les llavors i mesures les ràfegues del vent i l’univers encès de la nit. Tu que convoques el ganivet de la perfecció i anivelles, en desigual combat, els brots del dolor i la bellesa, que sembres la pols dels astres i adobes el destí amb la rosada del silenci. Tu que enyores l’ocell que abasta el cel de la tempesta, i vius arrelat al somni del futur –va recitar, emocionat, el Príncep-, oh poeta de la llum, tu seràs per sempre més l’horitzó de les nostres mirades, perquè portes la primavera al cor i la pluja a les mans!

.

Microrelat extret d’“Els jardins del príncep Umar”, publicat dins el volum “Kosambi, el narrador” (Proa, 2006)

.

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: "Ploma Blanca" (Poesia Oral Africana), "L’Ocell Imperfecte" (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), "Viatge al cor de Li Bo" i "Kosambi, el Narrador", així com "Viatge per l’Àfrica" i "El Gos poeta" escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes "Reliquiari", "El laberint de Filomena" (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i "Versions profanes". I dos llibres de teatre "Diàlegs Morals sobre la Felicitat" (Premi Recull) i "La Dama de Cors se’n va de Copes" (Premi Lluís Solà).

L’INDIANO (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

De jove, quan va marxar, era un tarambana acabat. Li agradava més la xefla que el treball, però semblava que havia acabat posant seny. Havia emigrat amb una mà a cada butxaca i ara, milionari en tornava. Les notícies que arribaven de Cuba no podien ser més prometedores. A can Ribot s’esperaven amb gran delit el retorn del fadrí, que havia passat llargs i dificultosos anys a l’illa i semblava que havia aconseguit, finalment, fer fortuna.

En la darrera carta els explicava que tornava a casa amb una maleta plena de bitllets, aconseguits després de liquidar el seu negoci d’indiano: havia creat, del no-res, una fàbrica de pèsols. S’acabaria haver de treballar la terra, sembrar, regar, collir… Un inèdit procediment industrial, la revolució al món agroalimentari, feia que els preuats llegums es poguessin produir de manera mecanitzada. Ja no calia patir més per la collita: la seva fàbrica elaborava pèsols dia i nit, tot l’any. Tan extraordinària era la patent que els americans, bocabadats, li havien pagat a preu d’or. Això li hauria de permetre, a ell i família, tenir la vida resolta i un futur daurat per davant. En un racó de l’era de la casa pairal ja hi tenien un clot fet per plantar-hi una palmera monumental.

Poc s’imaginaven a can Ribot que, en meitat de la travessa camí d’Europa, una gran tempesta sacsejaria de tal manera el vapor que el tornava a casa, que la maleta dels somnis aniria a parar, sencera, al fons de l’Atlàntic.

Almenys, aquesta era l’explicació que el fadrí comptava donar-los …

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d'estalvis (és més de números que de lletres). Participa a www.relatsencatala.com sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista Parlem de Sarrià, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc De res, massa