Quan el sol està dalt de tot, si et poses
d'esquena a la teva ombra, miraràs al sud.
Em vaig adonar que no tenia ombra el dia
que em vaig perdre al desert. Per sort, vaig trobar l'esquelet d'un camell.
Vaig triar un os llarg i recte, el vaig plantar, i així, gràcies a la seva
ombra, em vaig poder orientar.
En arribar a la ciutat, em vaig atansar a
un home que passejava un gos i li vaig preguntar l'hora. Me la va dir com si
res mentre el gos m'ensumava els camals. No estava mort ni m'havia tornat
transparent, doncs. Després vaig abordar una dona amb uniforme verd que
escombrava les fulles del parc. Li vaig demanar si podia veure la meva ombra i
em va dir que no. El mateix el jubilat que seia en un banc i tenia aspecte de
bon observador.
D'ençà aquell dia, em fixava molt en les
ombres dels altres.
De la mateixa manera que el gat havia
tornat quan ja el creia desaparegut, avui l'ombra ha fet cap a mig matí. Me
n'he adonat quan, en el moment d'entrar a casa, el sol l'ha projectada meitat
al terra, meitat la paret del rebedor.
Josep Maria Casals
(Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Hores d’ara, porta
escrits més de 1.600 títols de tirada curta i contingut tècnic precís i
pràctic. Aporta relats al web relatsencatala.cat amb el pseudònim SenyorTu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada