Qualsevol que hagi visitat Hamelin sap que
en aquesta ciutat no hi queda una sola rata. No en veureu ni una, enlloc. Ni en
els barris més desfavorits, ni al voltant dels contenidors d'escombraries, ni a
les golfes, als soterranis o a les bodegues de les cases. I si us endinséssiu
en les profunditats del clavegueram tampoc no en trobaríeu rastre. Cap rata,
cap ratolí, ni tan sols un innocent ratolinet de camp. Tots els rosegadors han
desaparegut de la ciutat.
El que hi ha a Hamelin –i en grans
quantitats– són flautistes. N'hi ha per tot arreu, surten de sota les pedres.
Dia i nit, l'aire d'Hamelin està impregnat del so sibilant de flautes dolces,
travesseres, de Pan, flautins i xiulets. Pel xivarri que sura en l'ambient, el
viatger sap que s'aproxima a Hamelin fins i tot abans de divisar el perfil de
la torre Klütturm. Des que un cèlebre
taumaturg va demostrar les propietats raticides del so de la flauta, no hi ha
cap ciutadà que no hagi après a tocar aquest instrument.
Ara l'Hameliner Zeitung publica la notícia:
en un edicte, l'alcalde demana algú capaç de combatre aquesta plaga. Algú que
enviï els flautistes al fons del riu Weser, a fer companyia a les rates.
Serà que no estem mai contents o que ens cansem de tot. Un relat excel·lent i molt original. Enhorabona.
ResponEliminaSalutacions.