Molts autors de contes o novel·les, quan
els pregunten sobre com se'ls acudeixen determinades escenes o trames de
relats, acostumen a respondre, segurament per falsa modèstia, que els
personatges van prenent vida pròpia al llarg de la narració i que ni els escriptors
mateixos controlen el seu desenvolupament.
La veritat és que no m'ha passat mai, però
m'han posat la por al cos. No voldria de cap manera ser responsable civil
subsidiari de les paraules o actes dels personatges que pugui crear, si en
algun moment se'ls acut forjar-se una existència al marge de la meva imaginació.
Per això, val més prevenir aquetes
situacions abans que succeeixin i la millor forma és acabar els contes
profilàcticament abans que els protagonistes arribin a entreveure cap indici de
personalitat pròpia. Com ara.
Il·lustra el microrelat una imatge de M.C. Escher.
Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia
i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais
naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any
2008 el seu recull de contes satírics “I...” va guanyar el Premi Jaume Maspons
i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i
publicats en reculls col·lectius. El darrer de tots ha estat “Els cadells de
Mas Palou”, guanyador del Premi Vent de Port, de Tremp (Pagès editors, 2013).
Potser un dia algun dels teus personatges es rebel·larà. No hi tindrà res a veure la modèstia, sinò la voluntat de ser, i ja no podràs acabar el relat de manera profilàctica a no ser que estiguis disposat a trair-te. :-) Una reflexió interessant de totes maneres.
ResponElimina