NO VULL PRENDRE CAFÈ AMB TU (Un microrelat de M. Victòria Lovaina)

I després del cafè ens defugirem els ulls i ens tornarem a dir adéu per sempre.

Abans, però, mentre prenem el cafè, ens demanarem per la salut; després de la quarantena sempre cal comentar-ne alguna cosa. Et diré que no em trobo gaire bé i que me'n recordo tant d'aquells dies i tu diràs si fa no fa el mateix. Però això en realitat seran paraules per ocultar que ens trobem perfectament sense la companyia de l'altre perquè finalment hem tastat la llibertat, i això no té preu.

I parlarem del temps ennuvolat dels darrers dies que ens ataca els ossos i l'humor. El temps sempre ha estat un recurs en les nostres converses, sovint hi hem coincidit sense problemes. Potser insinuarem un desig de vent de dalt que escombri la humitat i la depressió que cau damunt la comarca aquest final de setembre i ens omple de malenconia la memòria. Tal vegada ha estat la malenconia l'origen de la teva trucada. Tampoc no farem cas de la gent que entrarà xopa perquè tomarà a ploure, això preveuen els meteoròlegs pel cap de setmana. I ni tan sols farem cas de la parella que entrellaçarà les mans sobre la taula com temps enrere sempre fèiem nosaltres. I encara durant una estona tomarem a recordar les nostres antigues passejades arran de mar. I aquell estiu a pagès, al nord, i la relació amb la gent de camp, oberta i afable. Sé que a tu no t'agradava gens, sempre m'ho deies. T'ho recordaré i faràs veure que exagero, fins i tot em diràs que ja t'estava bé tot allò. I parlarem dels sopars d'aquell darrer estiu, quan començàvem a cloure la nostra relació i cada conversa era un conflicte i tornarem a repassar cada conflicte en els mateixos termes que ara fa dos anys. I no farem cas al cambrer que ens mirarà amb cara inexpressiva fent veure que no sap de què parlem, però en el fons desitjarà saber de la nostra vida perquè aixecarem la veu i això sempre motiva sospites.

Abans de marxar ens demanarem per la feina. Tu em preguntaràs si continuo en aquell cul de món d'oficina i que si ja m'han apujat el sou. I jo, després de dir-te que tinc el mateix sou en aquella mateixa oficina on em sento feliç, et diré que vaig llegir un article que parlava de la teva obra i et deixava més bé que no pas et mereixes, i que aquella foto teva de l'article no et feia justícia, saps que encara et trobo atractiu, no t'ho puc ocultar. Trauràs importància al meu comentari, com sempre has fet, i em diràs que no recordes de quin article es tracta. Però sabré, per aquell conegut gest dels teus llavis, que et sentiràs orgullós que l'hagi llegit i que hi hagi fet esment. Segurament tens l'article classificat en el teu arxiu perquè parlava molt i molt bé de tu. I et recordaré, a contracor, que l'article parlava de la teva darrera exposició i que enhorabona per l'èxit. I et diré, sense embuts i lentament, que vaig anar-la a veure un dia que sabia que no podies ser-hi. I que l'exposició no em va agradar gens, que des que no estem junts el teu estil ha evolucionat envers una trista inconsistència, que la teva pintura m'agradava més abans, quan eres més senzill, més simple, quan les teves línies eren traços segurs i humans, els colors nítids i els símbols entenedors.

Segur que en aquell moment els nostres ulls diran de nosaltres que som els mateixos desconeguts que hem estat sempre. I després del cafè ens defugirem els ulls fent veure que no ens adonem de l'acidesa de les paraules. I ens tomarem a dir adéu amb un mig somriure, potser fins i tot ens farem un petó de comiat, d'altres més cínics feren petons abans que nosaltres.

Per tot això, i per moltes altres raons, no vull tornar a prendre un cafè amb tu, i no vull repetir-t'ho.

El quadre és "El desayuno" (1914) de Juan Gris.

M. Victòria Lovaina i Ruiz (Barcelona, 1959) és diplomada en magisteri, llicenciada en ciències de l’educació i compagina l’escriptura amb la docència. Ha cursat cursos de narrativa a l’Escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Ha guanyat diversos premis literaris com el Districte cinquè, Barcelona (2005); el de relats Mercè Rodoreda, Molins de Rei (2007); el de Novel·la Joescric, Palma (2008); el de Narrativa breu per a dones, Terrassa (2009); Paraules a Icària, Barcelona (2009); el de relat breu Rafael Comenge d’Alberic, València (2011) i Solé i Estruch de narrativa de Villanueva de Castellón, València (2012). D’entre les seves novel·les destaquen Amb ulls de nina (2008), Dietari de Les Gorges (2009) i Pell de gat (2013), a banda d’altres obres publicades en edicions col·lectives.