dissabte, 21 de desembre de 2013

LA MAMA I JO (Un microrelat de Sílvia Armangué)


La mama i jo estem molt quietes aquí a dins l'armari fondo del quarto de dalt, perquè hem sentit les seves passes a l'escala.

Ell entra a casa i després va caminant d'ací d'allà fent gambades desiguals, xarbotejant. La mare gemega fluixet.

Abans, quan tenia feina, tot era diferent. Però es va anar quedant a casa i cada cop bevia més, i ha canviat tant que és com una altra persona. S'enfada i gruny per tot. A vegades cau i es fa mal. I sempre acabem rebent nosaltres.

Ens odia. Sap que tenim gana però s'enfada si toquem alguna cosa de la cuina. Ahir, la mama va agafar un tros de pizza de la que ell havia portat per sopar, però li va prendre, i la va pegar. Quan la mama xiscla d'aquesta manera jo sento una pena fosca, com una mà gran que m'estreny tot el cos. Ja no em ve la il·lusió de jugar, ni res, només tinc tristesa, i gana.

Avui ens ha estat cridant, amb una veu dolça mentidera. No ens troba perquè estem al fons de tot, tapades amb la roba gruixuda. Però quan ens ha portat pernil i pollastre i tot de coses bones, la mama ha sortit. Llavors, l'ha presa pel coll, cridant que ens escanyarà a totes dues. La mama s'ha defensat, i li ha clavat totes les ungles dels dits a la cara. Als ulls: ell ha ganyolat, ha trompassat enrere, el seu cap ha fet clonc, i s'ha quedat completament quiet. Amb els ulls –el que en queda– esbatanats.

Hem engolit delitosament el menjar escampat i després llepat la sang. Potser trigaran, a treure'ns d'aquí, però tenim aliment per dies, amb aquest cos tan gran.


Em rellepa les orelles i fa méééu, blanament. Ja no tenim por, la mama i jo.


Microrelat finalista del mes de novembre del Concurs de Microrelats "ARC a la Ràdio" organitzat per l'Associació de Relataires en Català. La il·lustració és d'Alan Lee.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada