EL VERS (Un microrelat nadalenc de Jordi Masó Rahola)

Quan els dos petits han acabat de recitar, tots hem aplaudit (algú ha deixat anar un bravo obligat). És el que tocava fer. Hem passat per alt el repertori de rimes previsibles –embussades de diminutius–, la vocalització defectuosa, la insuficient projecció de veu –"no se sent, més fort!", reclamàvem en va– i aquella cantarella monòtona apresa a l'escola amb la disciplina d'uns presidiaris que piquen pedra o d'uns soldats en plena instrucció.

Ja n'aprendran, ens hem dit, amb la tolerància que s'adiu a les festes. Però després ha pujat a la cadira el nostre Arnau i l'ànima ens ha caigut als peus. Amb aquell posat desmenjat dels adolescents –els pantalons caiguts mostraven l'elàstic dels calçotets– i encongit de vergonya, ha declamat amb desdeny i, en acabar, ha dedicat un gest de menyspreu als nostres elogis forçats: "No ho faré mai més", ha remugat, com cada any.

La vetllada ha millorat quan l'Elisa s'ha enfilat a la cadira. És un gust escoltar-la, la meva dona! Els seus llavis fan angelical el poema més groller. La dicció perfecta i l'entonació sempre acurada li han fet merèixer la primera ovació sincera del dia. La meva actuació sempre s'espera amb candeletes perquè acompanyo les paraules amb una gesticulació que, dalt d'una cadira, no deixa de ser temerària. En arribar al vers "bressolant el nen Jesús" m'he assegut al respatller i m'hi he gronxat: tots han seguit amb un "oh" l'arriscat vaivé de la cadira. A la meva germana la veu se li ha trencat quan ha dit "l'estel que s'allunya cap a l'Orient", potser perquè li ha recordat al brètol que l'ha deixat amb les dues criatures i una tercera en estat embrionari.

Si els avis, malgrat les seves xacres, també s'enfilen a la cadira per torns, és gràcies a l'entusiasme que conserven per la tradició. La meva mare ha recitat amb veu tremolosa i els ulls molt fixos a l'horitzó: una imatge d'una solemnitat que corglaçaria, si no fos que ho fa obligada pel vertigen que pateix. El meu pare, que a l'estiu va tenir un atac de feridura, ens ha ofert aquest any un barboteig benintencionat però incomprensible. La meva sogra ha hagut de repartir prudentment el seu sobrepès sobre dues cadires –una a cada cama, com un Tità– i un cruixir amenaçador ha acompanyat la seva intervenció. La fractura del maluc no ha impedit al meu sogre fer la seva aportació: però quan entre l'Elisa i jo hem aconseguit enlairar-lo i col·locar-lo dempeus sobre la cadira, l'home, més preocupat en mantenir l'equilibri, ha proferit un rodolí precipitat sobre el Pare Noel que més semblava un crit de guerra o un renec.

La vetllada ha acabat amb les frases rituals: "un any més!", "i que el Nadal que ve ho puguem repetir".

La fotografia és obra de l'artista de les galetes, la Chus Castro.