Ja va néixer amb fòrceps, però després de la incubadora i de diverses
revisions, va quedar una mica més presentable per anar pel món. Va fer el
convenient descans en una carpeta d’ordinador i un bon dia, el seu pare va
decidir que tenia la talla adequada per ser enviat a un concurs, a provar les
seves armes.
Però no hi va haver sort. I un rere
l’altre, va anar rodolant pels diversos concursos comarcals, regionals,
nacionals. Sense èxit. Per a uns, era massa seriós, per a altres, era trivial.
Ensucrat per a aquell jurat, fat per a l’altre, massa picant per al de més
enllà. Algú el va titllar de pamflet feminista, per a d’altres, era una
història d’amor ja molt vista i per a la majoria, un conte anodí, que va passar
sense pena ni glòria.
Desesperat, va decidir canviar d’aparença,
convertir-se en poema i emprendre el periple de nou. Un jurat el va trobar
massa proper a la prosa poètica, l’altre un poema pretensiós. La majoria, però,
el van considerar mediocre. El poema que havia estat conte ja no sabia què fer
per ser reconegut. I fer-se article periodístic? O eixamplar-se molt i
convertir-se en novel·la?
Avorrit de la vida, es va tornar a amagar
dins una carpeta d’ordinador. I allà s’està, esperant temps millors.
Il.lustra el microrelat un manuscrit de Charles Dickens.
Nascuda
al rovell de l’ou granollerí el 1955, Carme Ballús viu a Les Franqueses i fa de
professora a l’Institut A. Cumella de Granollers. Vallesana com la mongeta del
ganxet, no escriu -per ara- llibres de cuina, sinó contes i relats breus. Forma
part del col·lectiu literari Pep Campei, amb el qual ha publicat la novel·la
d’autoria conjunta “L’artefacte”. Ha publicat contes en reculls amb d’altres
autors i un recull propi, “Portes endins”, cuit a foc lent i de degustació
pausada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada