Quan era jove, el meu pare va tenir un idil·li amb una ballarina del
Teatre Bolxoi. La companyia era a Barcelona i cada nit representaven El trencanous al Liceu. Devia ser l’any
1947 o el 1948.
Es deia Irina. Una disciplina estricta regia la companyia: per
poder-se veure, els amants havien d’idear ardits, subornar guardaespatlles,
freqüentar pensions sòrdides del Raval o de la Barceloneta. “Ves que no tingui
un fill comunista, jo!”, solia comentar el pare als companys de timba. Recordo
que cada dia, havent dinat, alçava un gotet de vodka i brindava: “Za zdaróvie!”, deia abans de buidar-lo
d’un glop. Seguia els resultats del Dinamo de Moscou, s’esforçava per llegir
Tolstoi i Txèkhov, escoltava Tschaikovsky amb els ulls humits. I si alguna
vegada discutien amb la mare, ell li etzibava: “Me n’hauria d’haver anat amb la
Irina!”.
Molts anys després de la mort del pare, la curiositat va fer-me
rastrejar Internet i hemeroteques. No vaig trobar enlloc cap referència a una
gira del Bolxoi a Barcelona als anys quaranta.
Microrelat seleccionat en el
II Concurs de Microrelats 2012-13 “La microbiblioteca” de Barberà del Vallès.
Forma part del recull inèdit "Les mil i una".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada