dilluns, 4 de març de 2013

CONXORXA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


Volen fer-me creure que sóc qui no sóc. Per començar, no em dic Aureli –un nom ridícul, que detesto– però tothom s’obstina a anomenar-me així. Amb els anys m’hi he avesat i ara ja no m’escarrasso a contradir ningú: quan a l’oficina demanen pel senyor Aureli Font els responc com si realment me’n digués.

El meu fill no em diu Aureli: ell em diu papa, encara que jo no sóc, de cap manera, el seu pare. Si no el desmenteixo és per compassió, pel temor a decebre’l, però és evident que no és fill meu, només cal veure’l: la pell pàl·lida, la mirada trista i desemparada, l’obesitat incipient. Però jo me l’estimo, m’esforço en fer el paper digne d’un pare amatent, i la meva dona tàcitament m’agraeix les atencions que dispenso al vailet.

És clar que ella tampoc no és, en realitat, la meva dona. Es fa dir Carme i és una noia intel·ligent, atractiva i de convivència planera (molt sovint lamento no estar-hi casat de veritat!). Em tracta amb un afecte extrem, i manifesta una confiança que de tan sincera em desconcerta: qualsevol observador anònim diria que formem una parella d’enamorats modèlica. Malgrat que sóc conscient a tothora de la farsa, jo miro d’actuar com si veritablement fóssim marit i muller: em preocupo per ella, l’ajudo en tot el que puc i, sol·lícit, atenc les seves necessitats íntimes quan les reclama. Sembla tan feliç en la meva companyia que mai no he gosat revelar-li que he descobert la conxorxa.

La casa on vivim no és la meva. Per molt que hi hagin traslladat algunes de les meves pertinences, és plena de records d’una vida que jo no he viscut i de fotografies emmarcades que algú, per perseverar en l’engany, s’ha pres la molèstia de falsificar. Però sóc discret i enemic dels escàndols, i faig veure que no me n’adono, que accepto aquesta situació. Perquè mentre no em retornin la meva feina, la meva família i la meva casa, hauré de continuar vivint aquesta existència apòcrifa, i comportar-me com si fos qui no sóc.


Microrelat inclòs al llibre “Els reptes de Vladimir” (Bubok, 2010). L'il·lustra "Le double secret" de René Magritte, 1927.

1 comentari:

  1. M'encanta aquest tema de la negació de la pròpia identitat. I el relat, que ja havia llegit a RC, és molt bo. Detall de bon humor subtil a la frase entre parèntesi: "molt sovint lamento no estar-hi casat de veritat!".


    Vicent

    ResponElimina