LA CITA (Un microrelat de Pere Herrero)

Si hagués sabut el que passaria després, ella hauria anat a la perruqueria i també s’hauria comprat un vestit atrevit per estrenar ahir, abans de precipitar-se al buit des del pis cent tres de l’enorme gratacels, quan tractava d’abastar un paper que el vent va aixecar de la seva taula de treball i va empènyer cap a l’exterior. Ja en l’aire, tot presagiava una patacada incontestable però, a l’altura del pis quaranta-dos, el seu cos va caure en braços d’un jove providencial, d’aspecte agradable i musculós, que vestia un vestit ajustat de lycra blau i vermell i una capa de conjunt, molt elegant,

que s’alçava tant com el seu bell tupè de color negre. A partir d’aquí, el descens va ser un passeig deliciós fins arribar al carrer, on aquell galant es va acomiadar cortesament i va tornar-se’n cap a les altures, no sense abans dir-li que sí, que avui es podrien tornar a veure al mateix lloc i a la mateixa hora. I avui ella estrena un vestit nou, elegit a consciència, i s’arregla amb cura per acudir a la cita amb el seu misteriós salvador. I a l’hora convinguda es llança sense por per la finestra del seu estudi i aprofita la caiguda en picat per la façana de l’immoble per donar els últims tocs al maquillatge. Però aquesta vegada ningú no l’espera davant de la planta quaranta-dos. I en arribar a la catorze, convençuda que li han fet el salt, es veu obligada a admetre que, si ja és dur baixar d’un núvol i tocar de peus a terra, més dur serà haver-ho de fer de cap.

La versió en castellà d’aquest microrelat va guanyar el IV Concurs de Microrelats “El Basar” de Montcada i Reixac l’any 2008. La traducció és de Jordi Masó. La fotografia és de Montse Labiaga Ferrer.

Pere Herrero (Badalona, 1953) viu a Castellar del Vallès. El 2008 va guanyar el concurs de microrelats "El Basar" de Montcada i Reixac. Forma part de la selecció d’autors inclosa dins del recull "Velas al viento - Los microrrelatos de La nave de los locos", de Fernando Valls. A internet manté la seva bitàcora "Humor mío" i coordina la secció de microrelats de la revista En sentido figurado. Acaba d’enllestir el seu primer llibre de microrelats "Els dies hàbils", per al qual cerca editor.

INVOLUNTATS IMPERTINENTS (Un microrelat de Núria Pujolàs)

Mentre esperava el tren un parell de petons de la parella que anava en l’altra direcció va descarrilar. Jo no els volia pas però el reglament ferroviari d’aquell país així ho exigia i vaig endur-me’ls galtes enllà. I, tal i com temia, a la frontera vaig tenir problemes: el detector de besades involuntàries no em va deixar creuar.

"Black and White Train" de John Wilkinson

Núria Pujolàs. Sóc filla de Can Saulo de Cànoves: aprenent de mare, dona, amiga i escriptora. Diuen que dec ser gestora cultural tot i que circumstancialment estic a l'atur. Llicenciada en Economia a la Universitat de Barcelona he treballat 13 anys a la Generalitat de Catalunya i un parell a l’Associació Pas i la Fundació Lluís Maria Xirinacs. M’apassiona escriure, llegir, anar al teatre, escoltar poesia i música (o les dues alhora), organitzar activitats culturals i estimar als qui estimo.

EL TALENT (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El que més destacava d’aquell jove era el bigoti, un bigoti espès, quadrat, retallat amb cura: segons l’orientació del sol podia semblar que era l’ombra del nas que es projectava damunt del llavi superior. S’estava dret davant la taula del secretari d’admissions, les mans respectuosament creuades, la mirada severa, les celles arrufades. Només delatava el seu nerviosisme un lleuger moviment pendular del cos, com si tingués ganes d’orinar.

El secretari s’havia encavalcat unes ulleres bifocals i fullejava la paperassa. Com molts subordinats, gaudia d’aquells instants de poder: tenia el futur d’aquell jove a les seves mans (encara que ell no l’havia dictat, només n’era el missatger). Finalment va localitzar l’expedient que buscava. “Aquí el tenim: vejam...”. Feia veure que llegia els documents, absort, i de tant en tant remugava algun “hum” cruel. Ah, quin plaer disposar de l’atenció absoluta d’algú! Per guanyar encara uns segons més d’incertesa, va treure’s les ulleres i va netejar-les amb un mocador.

Per fi va alçar el cap: “Lamento comunicar-li que no ha superat les proves d’accés” (no ho lamentava gens: s’alegrava de tots els fracassats, dels que en el futur serien tan mediocres com ell). “Sembla que no té talent artístic”, va insistir, “li aconsello que es busqui una altra ocupació en la vida”.

No podia saber l’orgullós secretari –ni tampoc ningú de l’Acadèmia de Belles Arts de Viena– que, en suspendre aquell noi, acabaven de canviar el curs de la història. Perquè, efectivament, l’Adolf va dedicar la seva vida a una altra ocupació.

Microrelat inclòs a "Catàleg de monstres" (Marcòlic, 2012). L'il·lustra un fotograma de la pel·lícula "El procés" (1962), d'Orson Welles.

BUBULCUS IBIS (Un microrelat de Mercè Bagaria)

Els esplugabous sempre m’havien cridat l’atenció: el seu caminar sigil·lós, fent petits saltirons; la manera d’estirar i arronsar el coll tot furgant amb el bec els tolls i les pastures en busca d’insectes; la sòlida complicitat amb remugants tant salvatges com domèstics: es fan amb els búfals i els antílops, amb els bous i les vaques... El motiu d’aquesta harmònica convivència són els paràsits. Als esplugabous no els cal escarrassar-se gaire: allà on hi ha bestiar, hi ha aliment assegurat. Les paparres s’arrapen a la pell dels animals per xuclar-los-hi la sang. Els esplugabous es cruspeixen les paparres. És una relació de beneficiosa dependència en la qual resulta difícil determinar qui necessita més a qui.

No va ser fins un dia de primavera que, tot observant el festeig dels ocells, vaig comprendre la fragilitat dels meus sentiments. Jo em creia posseïdor d’un ferm equilibri, pensava que la relació que havia construït amb la Júlia era perfecta –bé, no hi ha res que ho sigui del tot, però gairebé perfecta– i resulta que, de sobte, m’adonava que hi havia més ardor en aquell ritual de seducció, en aquella manera vehement de batre les ales, que en les nostres còpules. Aquell mateix dia, convençut que necessitava vibrar com els esplugabous mascles objecte de la meva observació, li vaig dir a la Júlia que em calia un temps per retrobar-me, per reconduir la meva vida, i ella em va mirar amb commiseració i em va dir: «I què faràs tot sol?». Vaig pensar que havia de mirar de combatre-les les pors per ser lliure. Vaig arreplegar quatre coses en una motxilla i vaig marxar.

Sembla que això va passar ahir, però ja fa gairebé dos anys. I tot ha anat molt de pressa. Tant, que dissabte que ve em caso. Amb la Júlia no, amb la Cristina. De fet, no hi ha gaire diferència. Sé que el meu destí és el d’esplugabous i tant se val si les paparres provenen d’una gasela o d’una zebra. Del desig, ja me n’ocuparé a la primavera.
Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia.

L’HOME DE LA CIUTAT (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)

L’home de la ciutat pensa que el bosc espanta com abans. L’home recorda els arbres verds immòbils, observant la corda al coll i les mans a les butxaques. L’home es va fer enrere a l’últim moment. No suportava la idea que el trobessin amb la trempera típica dels penjats. Tothom riuria; els arbres també riurien.

La corda va tornar, submisa, al gronxador del pati. Ningú no la va trobar a faltar. I això va ser tot.

Microrelat inclòs a “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008). L'il·lustra "Night in the park" d'Edward Hopper, 1921.

Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat "Astrolabi" (El Cep i la Nansa, 2006), "Les randes del Paradís" (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), "Que no torni i altres contes" (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i "La dona bilingüe" (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal llengua de gat

ELS LABERINTS DE LA MENT (Un microrelat de Mercè Bellfort)

–Lamentablement no se m’acut gran cosa al respecte. Respecte al laberint, això ja són figues d’un altre paner. PANER (Pla d’Acció Nacional d’Energies Renovables) Això sí que es pot dir que és tot un món. Mon, ton, son; ma, ta, sa... Possessius, prepotents: francesos! Francesos, sí, i plurals que de singulars no tenen res. Res a dir de les manifestacions dels indignats arreu. Àrreu, magnífica vall catalana catalogada com a espai d’interès natural; en estat verge. Verge santa! No tinc aturador, m’estic perdent en aquest laberint de la ment.

–Lamentablement, sí.

–Sí? De veritat? Senyor meu i Déu meu! Per fi escolto la teva divina veu, intermitent, llunyana i propera alhora. Treu-me d’aquest embull que no veig la sortida. Mostra’m el camí!

–El camí l’iniciaràs ben aviat. S’ha esgotat la paciència i el temps de passeig per aquests jardins d’Horta. Deixa’t portar per l’abnegada sud-americana que t’acompanya; no et rebel·lis ni l’escridassis que no s’ho mereix. Ja ho saps, ningú com ella et fa unes dutxes casolanes d’aigua freda tan reparadores. Elles són la font de tota santedat i de tota sanitat. Gràcies als seus serveis –de retribució revisable, per cert!– quedaràs com nou, i amb la ment en blanc.

–Blanc, sí, com la neu, com...

–Com? Proooooou!!!

Il·lustra el microrelat "Relativitat" de M.C. Escher, 1953

Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa tres anys que publica els seus relats al web “Relats en Català”. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009). Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència.

VACANCES (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

Vacances, aeroport, maletes, passaport, tarja d'embarcament, el cinturó també, avió, taxi, hotel, todo incluído, braçalet, platja, sorra, palmeres, horitzó...., biquinis, salsa, merengue, tovallola, crema protectora, ulleres de sol, lectura, hamaca, xiringuito, olives, gintònic, aire de mar, moreno paleta, bany, meduses, gandula, diari, pala, galleda, petxina, pilota, carai de nens empipadors, where are you from, gorra, xancletes, biquinis, velers, patins, gavina, dutxa, passeig, gana, cambrer, menú, paella, llagosta, vi rosat, una ampolla, cafè amb gel, hotel, habitació, migdiada, son, biquinis, biquinis, biquinis..., bip-bip, bip-bip, bip-bip, habitació, despertador, llençols, suor, casa, oficina, taula, papers, urgent, director, les set del matí, vacances, vacances...

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Té cura del bloc “De res, massa” .

USURPACIONS (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Una també es cansa de la mateixa cantarella. De ser, dia rere dia, la més atractiva del regne. Dels elogis i les declaracions d’admiració incondicional. De la idolatria –insistent i llefiscosa– del mirall.

Per això, el matí que el mirall màgic li fa saber –burleta– que la fillastra li ha usurpat el ceptre de la bellesa, no s’amoïna gens. Ja era hora! Que la nena es passi ara els dies pentinant la seva vanitat davant la imatge reflectida! Amb els sacrificis que demana conservar el lideratge, lluitar contra el desgast dels anys, vèncer la decadència inevitable.

La reina destronada té uns altres plans: abandonarà el palau d’incògnit i s’endinsarà al bosc. Trobarà la casa on viuen els set miners sol·lícits. S’hi instal·larà. Llavors només haurà d’esperar la visita de la bruixa amb la poma. Passat el mal tràngol, sap que obtindrà el premi del petó d’un príncep i del final feliç que sempre li havien negat.

Microrelat inclòs al recull "Catàleg de monstres" (Marcòlic, 2012) que es presenta el dia 8 de Març a la llibreria La Gralla de Granollers. Més informació a Catàleg de Monstres

PRÍNCEPS I GRIPAUS, I VICEVERSA (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Davant del toll pensa: “el beso o no el beso?”. De prínceps que es tornen gripaus en coneix molts. No hi perd res en provar si funciona també a l’inrevés.

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011). També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc Tens un racó dalt del món va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

PER L’ADREÇADOR (Un microrelat de Maurici Capdet)

Encara no havia nascut i la seva mare ja l’havia dut a un fotimer de manifestacions a favor dels drets socials i contra les retallades de l’estat del benestar. Quan era a casa, des de dins l’úter sentia cada dia les notícies que li pintaven un futur cada dia més negre. Sabedor que no es podia fer enrere va decidir que a l’hora de néixer mostraria la seva disconformitat amb el món que li tocaria viure. Així, es va preparar a consciència per néixer de cul.

No li va sortir bé. El sistema no va dubtar ni un instant a acabar d’arrel amb la seva rebel·lió fent-li una cesària a la mare.


Maurici Capdet és un informàtic de lletres, apassionat pels bits i per la literatura al mateix temps. Ha publicat uns quants contes en diferents reculls d’autoria compartida (editorials Cossetània i La Quadriga), i també ha guanyat diversos premis literaris on destaquen el premi Marcel Sentís de Torroja del Priorat, el concurs de relats breus Sant Jordi de Valls i el concurs literari de narrativa curta Els cinc pins de Sant Pere de Ribes. Alguns dels seus contes es poden llegir a El Blog del Maurici.

PAPERS RECICLATS (Un microrelat de Judit Pujadó)

Ascendeixo lentament la carretera del Carmel, dins del cotxe. Segueixo ranquejant el camió de les escombraries, el del paper reciclat. Dibuixem les corbes sinuoses. Delecta la foscor. Un dels pocs llocs de la ciutat on la nit és quasi negra. S’aixeca un aire lleu, una brisa minsa. La noto en els cabells. S’escola pel vidre de les finestres, obertes. S’inicia un vals intrèpid de papers blancs. Cauen del camió i dansen cap al terra. Giravolten, es tomben, omplen de confeti la nit tancada. M’imagino les lletres escrites. La seva carta de comiat, potser mai redactada. Cada nova corba el camió desprèn part de la seva càrrega. Quina tasca tan inútil recollir cada dia els papers dels diaris, els cartrons dels ous, els sobres de les cartes impersonals, les ofertes dels supermercats i caminar fins al contenidor. El camió entapissa la muntanya pelada amb una capa de cel·lulosa usada, paper de segona mà. Com la nostra relació, abans de trencar-la. Entra per la finestra una carta. Em cau a les mans. La llegeixo mentre el camió insisteix a omplir-se i amb un soroll de trons trenca la matinada. Les lletres tortes no són les seves. Però fan el mateix mal. Tota la brutícia de la ciutat m’ha nevat el cor.

Microrelat guanyador d’una Menció Especial del jurat del Premi El Basar de Montcada i Reixac. L'il·lustra "Gas", d'Edward Hopper, 1940.

Judit Pujadó Puigdomènech, va néixer el 1968. És llicenciada en història per la UB. Ha publicat diversos llibres sobre els refugis antiaeris de la Guerra Civil, i els llibres “Nit de Reis, les cavalcades a Barcelona” i “Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines”. Ha estat codirectora de l’audiovisual “La ciutat foradada” i ha escrit textos per diverses obres musicals. Coautora de “Planeta ESO” (Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira) i “30, 40 l'Edat Amarganta”. Ha publicat les novel·les: “Dones absents”, “El límit de Roche” i “Les edats perdudes” (Finalista del Premi Llibreter 2009). Cofundadora d'Edicions Sidillà, acaba de publicar “Tombes i lletres”, i és autora de la major part de les fotografies. Com a periodista treballa per mitjans com la Revista de Girona, el Diari de Girona i La Vanguardia. Més informació a Judit Pujadó.

A L’AUTOBÚS (Un microrelat de Pau Álvarez)

He validat el bitllet, sense fixar-m’hi, pendent tan sols d’ella. La sort m’ha regalat que l’únic espai disponible fos just davant seu. No m’esperava que, tant de prop, el seu encant es multipliqués i m’he torbat com un ximplet.

El suau brunzir del motor em gronxava entre grates quimeres quan una bèstia, amb un ull vermell com l’infern, ens ha barrat el pas, hem sentit un batec profund i una urpa potent ha pres la noia per arrabassar-la. La seva lluita es mostrava inútil, només jo he gosat enfrontar-me a la fera per alliberar-la. M’he trobat una espasa a les mans, l’he premut tan fort que s’ha encès de pura ràbia i, brandant-la amunt, li he clavat al mig de l’ull, repetidament, fins que l’espectre ha esclafit en una bafarada àmbar i s’ha desintegrat en mig d’un udol esfereïdor. Esgotats, tots dos panteixàvem.

Indiferents al drama esdevingut, una ambulància s’allunyava, el semàfor s’ha posat verd i el conductor ha continuat la ruta. Mentre jo desava el meu llapis, encara ardent, i ella s’eixugava dues gotetes de sang dolça, les nostres mirades còmplices s’han creuat. Avui, per primera vegada, m’ha somrigut en baixar del bus.

Microrelat guanyador del 1er Concurs “Tocats de lletres” de Manresa, 2010. L'il·lustra "New York City Fifth Avenue Bus" de William J. Glackens (1915).

Pau Alvarez és de Manresa, on va néixer el 1957. Nouvingut al mon de les lletres, ha aconseguit un premi de microrelats i ha escrit alguns contes. El seu seu somni literari és el teatre, format que creu ideal per comunicar mil idees que li volten pel cap. És soci fundador de l’associació d’escriptors Totlletres de Manresa. Professionalment, és impressor i dissenyador web.