BUBULCUS IBIS (Un microrelat de Mercè Bagaria)

Els esplugabous sempre m’havien cridat l’atenció: el seu caminar sigil·lós, fent petits saltirons; la manera d’estirar i arronsar el coll tot furgant amb el bec els tolls i les pastures en busca d’insectes; la sòlida complicitat amb remugants tant salvatges com domèstics: es fan amb els búfals i els antílops, amb els bous i les vaques... El motiu d’aquesta harmònica convivència són els paràsits. Als esplugabous no els cal escarrassar-se gaire: allà on hi ha bestiar, hi ha aliment assegurat. Les paparres s’arrapen a la pell dels animals per xuclar-los-hi la sang. Els esplugabous es cruspeixen les paparres. És una relació de beneficiosa dependència en la qual resulta difícil determinar qui necessita més a qui.

No va ser fins un dia de primavera que, tot observant el festeig dels ocells, vaig comprendre la fragilitat dels meus sentiments. Jo em creia posseïdor d’un ferm equilibri, pensava que la relació que havia construït amb la Júlia era perfecta –bé, no hi ha res que ho sigui del tot, però gairebé perfecta– i resulta que, de sobte, m’adonava que hi havia més ardor en aquell ritual de seducció, en aquella manera vehement de batre les ales, que en les nostres còpules. Aquell mateix dia, convençut que necessitava vibrar com els esplugabous mascles objecte de la meva observació, li vaig dir a la Júlia que em calia un temps per retrobar-me, per reconduir la meva vida, i ella em va mirar amb commiseració i em va dir: «I què faràs tot sol?». Vaig pensar que havia de mirar de combatre-les les pors per ser lliure. Vaig arreplegar quatre coses en una motxilla i vaig marxar.

Sembla que això va passar ahir, però ja fa gairebé dos anys. I tot ha anat molt de pressa. Tant, que dissabte que ve em caso. Amb la Júlia no, amb la Cristina. De fet, no hi ha gaire diferència. Sé que el meu destí és el d’esplugabous i tant se val si les paparres provenen d’una gasela o d’una zebra. Del desig, ja me n’ocuparé a la primavera.
Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia.