CAN BRULL (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Si mai aneu a Cavèrnoles, no deixeu de visitar Can Brull. A diferència de l’asèpsia que domina tants restaurants avui en dia, el client és rebut amb una olor de refregit que s’ha d’agrair a la deficient ventilació del local. El mosaic d’olors que s’ofereix al nouvingut, li permet endevinar el menú del dia només ensumant l’aire. És la flaire inconfusible del “menjar casolà de l’àvia” que anuncia el rètol de l’entrada. Si sou afortunats de trobar-hi lloc, us haureu d’obrir pas entre un amuntegament de taules i cadires que dóna fe de la voluntat de posar a l’abast de tothom les peculiaritats culinàries del xef (un atapeïment que algunes veus malignes atribueixen, absurdament, a interessos pecuniaris).

Us adonareu que a Can Brull s’ha fet una aposta decidida per l’hule en detriment de les estovalles de cotó o de fil. Si teniu sort, us el trobareu encara humit de la baieta que ha netejat les restes del comensal anterior i que hi ha deixat un perfum a pluja, a llàgrimes, a balneari de tardor. Deliris poètics a banda, són ben conegudes les propietats antisèptiques de l’hule, i l’ús de tovallons de paper també obeeix al mateix afany higiènic.

A Can Brull s’ha procurat disposar d’una sonorització adequada a la vitalitat de l’oferta gastronòmica. Per això el cambrer us recitarà els plats del dia esgargamellant-se per fer-se sentir per damunt del xivarri. Amb la declamació del cambrer, us arribarà també una olor viva d’aixella que anticipa una cuina feréstega, elaborada amb productes de la ruralia. En aquest mateix sentit, no són gratuïts els semicercles de ronya – perfectament delineats– que adornen les ungles dels cambrers, ni és casual la pel·lícula de suor que els amara el front, i que degoteja galtes avall quan fan moviments enèrgics: a Can Brull aquests detalls s’han planificat amb precisió d’orfebre.

Devem a Pierre Grisey, reconegut crític de la “Guia Michelin”, el principi “desconfieu de les vaixelles massa netes”. A Can Brull aquesta màxima s’ha portat a l’excel·lència artística: una pàtina greixosa revesteix els coberts; els vasos, estampats de ditades, tendeixen a tons més opacs; les vores dels plats presenten restes resseques, dissenys multicolors en forma d’esquitx (una decoració que els restaurants més distingits ara malden per imitar).

Un cop ben entaulats, prepareu-vos per assaborir un àpat irrepetible: els fregits se serveixen sobre un llit d’oli que n’accentua la diversitat de gustos; les amanides conserven l’exquisida fauna vermiforme (amb alguna sorpresa coleòptera ocasional); les beixamels i les cremes incorporen grumolls que esclaten a la boca amb una remembrança farinosa. Si sou gurmets inconformistes, crítics amb la uniformitat culinària actual, elogiareu l’audaç eixutesa de les carns, el regust agre dels peixos, l’atrevida insipidesa de les salses que banyen els guisats. Per postres, no us perdeu els pastissos, que sempre es deixen reposar una setmana perquè perdin aquella trista esponjositat i adquireixin consistència i una coloració verdosa ben atractiva.

Les maneres dels cambrers, aparentment esquerps, malcarats, barroers, són, en realitat, una manifestació d’humilitat, de modèstia. Deixeu-los una propina generosa.

Microrelat guanyador d’un accèssit en el VII Concurs de Narrativa Gastronòmica de Manresa, 2013.

LA PRINCESA (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)

Era l'aniversari de la seva filla i no sabia com dir-li que no tindria el regal que li havia demanat, no sabia com explicar-li que la Blancaneus tenia una vida estressant i buida, que el príncep ràpidament va deixar de ser un príncep blau i es va convertir en un marit avorrit, cansat i apàtic que la va carregar de fills; no sabia com fer-li entendre que la princesa bevia, bevia molt per fugir de la realitat, per intentar entendre què havia passat, quan la seva vida s'havia transformat en una rutina gris, i que feia un moment havia parlat amb ella pel watsap i que estava tan borratxa que no aniria a la festa. Primer li va dir que potser la Blancaneus arribaria tard i continuava esperant-la amb la corona posada. Encara no havia tastat res, ni un refresc, ni un tros de pastís, però els convidats no paraven de menjar, riure, saltar, cridar, no els importava massa la no arribada de la princesa. Li va prometre que la portaria, era la seva princesa favorita. Però estava borratxa, molt, estirada al terra de casa seva després d'haver vomitat diverses vegades, li havia dit. El príncep l'havia deixat a casa sola amb els nens, el gos, la roba bruta, la cuina buida, amb tot el caos una altra vegada i havia anat al bar amb els altres amics prínceps a veure el fútbol, es veu que feien un partit important. Quin desastre. Així que va pensar en una excusa millor per a la nena, alguna cosa que pogués entendre. Amor meu, ho sento però la Blancaneus no vindrà avui, la pobra s'ha mort.

Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: Llengua de gat.

HOMER (Un microrelat de Josep Pastells)

La pobresa i la ceguesa no són cap obstacle insalvable si viatges amb astúcia i enginy. Les possessions materials són ben poca cosa quan les compares amb els atributs de l’esperit. Homer és conscient que li han sortit dos aforismes molt fluixos, però és que justament ara se li’n refoten, els aforismes. Ja fa estona que, ajagut entre les roques, assaja moviments masturbatoris amb la destresa de qui sap com i quan cal intensificar els moviments, què i per què convé estrènyer o afluixar. Li encanta sacsejar-se-la al compàs de les ones, amarat d’una olor de sal que li penetra els narius per instal·lar-se en totes i cadascuna de les zones erògenes del seu cos. Cada cop que ho fa, aliè a les possibles mirades, aliè a qualsevol altra cosa que no sigui procurar-se satisfacció, el poeta s’inventa sobre la marxa ciutats assetjades per conquerir a cops de llança, camps de batalla on superar l’enemic amb la força d’una espasa esmoladíssima, peripècies de tota mena, en fi, que conflueixen en la decisiva preeminència de la seva cigala.

Només és una palla, ja ho sap, però se la fa amb les ganes de qui afronta l’episodi més transcendental de la seva existència, amb l’entusiasme d’un aventurer que diposita en cada nou camí totes les esperances de futur. El plaer, immens, li puja pel penis al ritme marcat de la mà destra, equiparable pel que fa a l’eficàcia amb la boca d’una sirena voraç, amb la llengua d’una deessa marina nascuda per endrapar, l’un rere l’altre, tots els homes del mar. En arribar al punt àlgid, quan el semen disposat a morir enfila la sortida del masteler xarbotat, Homer confirma una vegada més que allò és el bo i millor de la vida, la fusió del blanc i el blau, l’alegria d’un instant.

Microrelat inclòs al llibre “Vides lascives” (Bromera, 2013).

Josep Pastells Mascort. De la collita del 1966. Gironí. Periodista. Escriptor. “Vides lascives” és el meu desè llibre, Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida 2012, publicat per l’editorial Bromera. Lema favorit: Nosce te ipsum.

DOLÇA VENJANÇA (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

L'home assegut al pas de la porta, en el graó de pedra picada de l'entrada, sota un sol estival de justícia, fa hores que hi és. Aguanta, ferm. Fa hores que espera, però fa anys que decidí agafar-se al peu de la lletra el consell que li van donar: “La millor venjança és seure davant de casa i esperar a veure passar el cadàver del teu enemic”.

Pacífic, ha descartat qualsevol acció directa. Poc predisposat a l'enfrontament, sempre ha vist amb bons ulls la recomanació que li retornarà la pau interior sabent que el seu enemic és a l'altre barri. Així, ha passat la vida parant la galta, amb l'íntim convenciment de saber-se posseïdor de la veritat i confiant que el temps, àrbitre insubornable, acabarà per tornar-li la raó arrabassada tants anys enrere. 

L'home sap que l'instant que està esperant des de jove és pròxim a complir-se. Ara, però, se sent vell. La vida l'ha menat per camins sense retorn. La pell resseca, les mans ossudes maltractades per feines dures. Encara hi habita el desencís, la injustícia i les ganes de fer pagar el mal sofert. Tot això està a punt d'esborrar-se i se sent reconfortat veient com el moment és a punt d'arribar. Quanta raó tenien en aconsellar-li: “La venjança es pren freda, com el xampany”.

Aquest sol, aquesta calor, aquest foc que cau del cel: l'home s'alça del modest seient. S'eixuga la suor que li baixa del front, pòmuls avall. Recorda que fa dies ha posat al frigorífic una botella de vi escumós, per servir-la freda quan arribi l'hora. I l'ocasió ja és aquí. Mai més de la vida, com aquell dia, tindrà oportunitat més propícia per fruir d'una copa de xampany glaçat. Tantes hores al sol, tants anys patint, bé s’ho valen.

Ara és dins, a la cuina, i mentre descargola parsimoniosament el morrió de filferro de l’ampolla, pel carrer hi passa a moderadíssima velocitat un Mercedes fosc, immens, de la funerària.

El quadre és el Judy Kirouac (2009)

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Té cura del bloc De res, massa

TURBULÈNCIES (Un microrelat de Mercè Bellfort)

Fou de nit, sobrevolant el cel de Bangkok, quan, tot d’una, sense cap mena de penediment i amb un fervor inusual, Sor Concepció decidí convertir-se al budisme.

Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa anys que publica els seus relats al web “Relats en Català”. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009 i 2011). Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència. 

AMB DEVOCIÓ ETERNA (Un microrelat de Sònia Moll)

La mare sempre us deia que no us refiéssiu dels desconeguts. Ell no era un desconegut, era el pare del vostre amiguet, aquell nano rodanxó i caravermell que estiuejava a l'altra banda del riu. No era un desconegut, i aquelles vacances de Setmana Santa us havia convidat a veure els conills, i les gallines, i l’hort. Davant del cobert, va dir als germans que anessin a buscar maduixots un tros enfora, a l’altra punta de la finca, i a tu et va dir: “Queda’t, que vull ensenyar-te una cosa”. Se’t va fer un nus, però eres massa petita per no creure els adults. Per creure’t a tu.

El març, ho sabries aviat, és un temps turbulent, una mica traïdor. Et va dir que al prestatge més alt del cobert hi havia una gàbia amb gatets menuts, negres i d’ulls blaus, com a tu t’agradaven. No el vas creure, els gatets no es tanquen en gàbies, però et vas enfilar a la cadira, “T’ajudo”, i no calia, però ja no va deixar-te moure. I a la gàbia dels prestatge més alt només hi havia gallinassa i una pudor agra, d’òxid. Vas voler imaginar que hi havia un gatet negre d’ulls blaus mentre et quedaves tu tancada dins la gàbia i se te n’anava l’ànima no saps ben bé on, seccionada pel mig.

Somiaries moltes nits gatets d’ulls blaus tancats en gàbies de galliner. Però sobretot somiaries la cara del germà bessó, tan petita com la teva, tallada d’espant i de fúria. El germà que sí que va creure’s, que va desfer el camí perquè es va malfiar dels coneguts, i que ara obria amb violència la porta de la gàbia. Arrencares a volar amb una ala trencada.

Com es paga un rescat de l’infern?

Amb devoció eterna.

Microrelat inclòs a “Creixen malgrat tot les tulipes” (Viena, 2012). La fotografia és obra d'Alejandro Jurado Prieto.

Sònia Moll (Barcelona, 1974) és llicenciada en filologia catalana i ha fet de correctora, editora, traductora, lingüista i professora. Amb “Non si male nunc” (2008), el seu primer llibre de poemes, va rebre el V Premi Sant Celoni de Poesia. “Creixen malgrat tot les tulipes” ha rebut el XXXII Premi de Narrativa Curta “25 d’abril” Vila de Benissa.

L’INVENTOR (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

La invenció de la màquina per invertir el temps s’atribueix a Ernst Müller (1941-1867).

Microrelat guanyador del II Concurs de Microrelats “La microbiblioteca” de Barberà del Vallès, 2012-13

HOPE (Un microrelat de Mercè Bagaria)

Va sortir al jardí. No suportava el xivarri de la sala, ni les rialles, ni els càntics, ni les felicitacions a la nou casada. Per més que s’hi esforçava, no podia entendre què havia passat. No entenia què hi feia Liza Lay ocupant el lloc que li corresponia a ella. Però si Liza Lay era esmunyedissa com una anguila, sempre amb aquella mirada lànguida, amb aquell posat de no haver trencat mai un plat, tan desmenjada, tan figaflor, tan sense senderi... I havia gosat donar-li la toia a ella: “Li portarà bona sort”, li havia dit. El que li hauria portat bona sort hauria estat casar-se amb lord Spark. I ben coll avall que ho tenia. Bé que li havia fet creure ell quan li va dir: “Estimada Hope, la mare està entestada a anar a Florència i aquest cop jo no puc acompanyar-la. Li faria res d’anar-hi amb ella? Prometo que la recompensaré”. Li havia dit “estimada” i havia afegit “Hope”. Si hagués dit “estimada miss Bright”, però havia fet servir el nom de pila. Quin home es prendria aquella llibertat si no fos per fer-li entendre que hi havia proximitat entre tots dos! A més encara havia afegit: “Prometo que la recompensaré”. Sempre havia pensat que aquell viatge era una estratègia familiar, una imposició de lady Spark abans de donar el seu consentiment per celebrar les noces, que el casament era la recompensa. Però si ella era lletrada, si tocava el piano, si parlava francès, si sabia la Bíblia de cap a peus, si presidia una associació benèfica, si cada dia llegia The Daily Telegraph i estava informada dels temes d’actualitat, si era una entesa en Shakespeare, si formava part de la lliga pel sufragi femení, si la seva conversa era apreciada allà on anava, si sempre havia vist en els ulls d’ell una guspira d’admiració... Va ser en aquell debat interior que la va trobar la núvia i s’apressà a donar-li la resposta: “No em tingui tírria, miss Bright. M’ha triat a mi perquè sóc simple, perquè no hi ha res pitjor per un marit que envejar la intel·ligència de la seva esposa”.

El quadre que il·lustra el microrelat és de Childe Hassam (1859-1935)

Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia.

TROBAR EL CAMÍ (Un microrelat de Joaquim Carbó)

D’infant, els pares satisfeien els seus mínims desigs, i més. En créixer en edat i necessitats, s’espavilà pel seu compte: va xoriçar magatzems per poder privar a to drap i, més endavant, es prostituí per pagar-se la merda, la neu i les xeringues. No s’estava d’extorquir els clients a punta de navalla. En el reformatori va seguir un curset de formació professional accelerada i, a la sortida, es va graduar cum laude en assaltar en un matí els cinc bancs del seu carrer. S’acomplia el vell somni familiar que fos el primer del seu ofici.

Microrelat inclòs a “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és autor d’un centenar de llibres, entre obres per a nois i noies i per públic adult. Redactor de la revista “Cavall fort” i membre del col·lectiu “Ofèlia Dracs”. Va guanyar el premi Víctor Català per “Solucions provisionals” (1965) i va ser finalista del Sant Jordi amb “Els orangutans” (1966). Entre els seus llibres de microrelats cal destacar “Bonsais de paper” (Edi-Liber 1993) i “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

LES COSES NORMALS (Un microrelat de Daniel Ruiz-Trillo)

L’altre dia vaig trobar el forn tancat. Era un pèl tard, però la gana em vencia i no em podia estar sense sopar un bon pa amb tomàquet. Per tant, vaig decidir anar a la recerca d'un altre forn i vaig trobar, un carrer més amunt, un lloc d'aquells tan macos i moderns que serveixen per a tot: pastisseria, forn, sala de te, bar i no sé què més.

Hi vaig entrar i vaig demanar una barra (de pa), tot assenyalant les que hi havia a la barra (del bar). La resposta de la noia va ser:

-La vols negra, alemanya o amb cereals?

-Normal, si us plau.

Ni negra, ni alemanya, ni amb cereals. Avui en dia no hi ha coses normals, o què? Els tomàquets han de ser cherries, les olives han de ser enormes, els bollycaos han de ser de dos miserables centímetres i el sofà, si pot ser, d'una sola plaça. I, evidentment, les dutxes sense cortina (ni plàstic, ni vidre ni res), les sabates sense cordills i els restaurants, sens coberts, que queda més fashion. Més in. On són les coses normals?

No vull kiwis grocs, ni síndries albines, ni pipes sense sal. Només una excepció: m'encanten les crispetes de microones si tu ets al meu costat, en un sofà de més d’una plaça.

Microrelat inclòs en el llibre “40 plaers. Petites coses que fan la vida més dolça” (Paralelo Sur, 2012). L’il·lustra un fragment de la portada del llibre, obra de Marite Evaristo.

Daniel Ruiz-Trillo és escriptor, periodista i director del festival Poemestiu http://poemestiu.wordpress.com/. Ha publicat 10 llibres, dos dels quals són en prosa, la resta de poesia. Edita el bloc www.versos.cat i ha guanyat 5 premis literaris, quatre amb relats. http://40plaers.wordpress.com/

COM VA GUANYAR DANVERS UNA PLAÇA A MISKATONIC (Un microrelat de Carles Bellver Torlà)

La tesi doctoral de Danvers, Secret Worships and Witchcraft in Deep New England, va merèixer els elogis i felicitacions de tot el tribunal. Eixint de l’Aula Magna, el seu tutor li va demanar que l’acompanyés al despatx.

–Crec que us ha arribat el moment de llegir alguna cosa més –li va dir alhora que li lliurava un volum de mida mitjana mal enquadernat.

Danvers hi va tornar a comparèixer l’endemà, sense afaitar i amb els ulls irritats.

–Aquest llibre em farà tornar boig. Si una mínima part del que diu és veritat… llavors la meva tesi no és més que un conte de fades.

El seu tutor va esclatar a riure. Va arrencar d’una estirada les cobertes del llibre i les va reemplaçar per unes altres en les quals es llegia un títol fatídic: Necronomicon.

–Ara ja ets un dels nostres! –va exclamar, i abandonà el despatx sense parar de riure esgarrifosament.

Danvers va restar tot sol amb el seu pànic. Es va passar la nit udolant, fins la matinada. Al rompent de l’alba va acudir a la secretaria del Departament de Religions Comparades per firmar el contracte.

Microrelat inclòs al llibre “El llibre de tòpics” (Brosquil, 2002).

Carles Bellver Torlà és analista de tecnologia educativa del Centre d’Educació i Noves Tecnologies de la Universitat Jaume I de Castelló. Ha escrit entre altres “El llibre de tòpics” (Brosquil, 2002),  “La vida canina” (Brosquil, 2005), “L’home del calendari” (Tria, 2011). 

A L’OMBRA D’UN GINKGO BILOBA (Un microrelat de Maria Cirera)

A l’ombra d’un ginkgo biloba, el mestre Xun Lu va preguntar als seus deixebles:

–Què és pitjor, matar un elefant o un mosquit?

L’efecte produït va ser just el que desitjava: estupefacció general. Al final, algú es va atrevir a aixecar tímidament el braç:

–Un elefant és un animal molt gros, senyor. Caldria estratègia i refinament per a matar-lo i veritable maldat per aconseguir-ho.

Un altre deixeble, animat pel debat que s’obria al seu davant:

–L’ànima d’un mosquit pesa tant com la d’un elefant, senyor. Tots dos crims mereixerien igual consideració.

Encara un tercer:

–Sens dubte, matar un mosquit és mil vegades pitjor perquè existeix un vertader vincle de consanguinitat amb nosaltres. No som més que mosquits dins d’un univers inabastable. Seria depravat.

Després d’una intensa discussió, Xun Lu va donar la classe per acabada. Des de l’ombra del bell ginkgo biloba, un borborigme va recórrer la distància que separava la seva panxa de la branca més alta de l’arbre. Abans de posar-se en camí, encara va ser a temps de desitjar que aquell dia hi hagués estofat de gos per dinar.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.