CAN BRULL (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Si mai aneu a Cavèrnoles, no deixeu de visitar Can Brull. A diferència de l’asèpsia que domina tants restaurants avui en dia, el client és rebut amb una olor de refregit que s’ha d’agrair a la deficient ventilació del local. El mosaic d’olors que s’ofereix al nouvingut, li permet endevinar el menú del dia només ensumant l’aire. És la flaire inconfusible del “menjar casolà de l’àvia” que anuncia el rètol de l’entrada. Si sou afortunats de trobar-hi lloc, us haureu d’obrir pas entre un amuntegament de taules i cadires que dóna fe de la voluntat de posar a l’abast de tothom les peculiaritats culinàries del xef (un atapeïment que algunes veus malignes atribueixen, absurdament, a interessos pecuniaris).

Us adonareu que a Can Brull s’ha fet una aposta decidida per l’hule en detriment de les estovalles de cotó o de fil. Si teniu sort, us el trobareu encara humit de la baieta que ha netejat les restes del comensal anterior i que hi ha deixat un perfum a pluja, a llàgrimes, a balneari de tardor. Deliris poètics a banda, són ben conegudes les propietats antisèptiques de l’hule, i l’ús de tovallons de paper també obeeix al mateix afany higiènic.

A Can Brull s’ha procurat disposar d’una sonorització adequada a la vitalitat de l’oferta gastronòmica. Per això el cambrer us recitarà els plats del dia esgargamellant-se per fer-se sentir per damunt del xivarri. Amb la declamació del cambrer, us arribarà també una olor viva d’aixella que anticipa una cuina feréstega, elaborada amb productes de la ruralia. En aquest mateix sentit, no són gratuïts els semicercles de ronya – perfectament delineats– que adornen les ungles dels cambrers, ni és casual la pel·lícula de suor que els amara el front, i que degoteja galtes avall quan fan moviments enèrgics: a Can Brull aquests detalls s’han planificat amb precisió d’orfebre.

Devem a Pierre Grisey, reconegut crític de la “Guia Michelin”, el principi “desconfieu de les vaixelles massa netes”. A Can Brull aquesta màxima s’ha portat a l’excel·lència artística: una pàtina greixosa revesteix els coberts; els vasos, estampats de ditades, tendeixen a tons més opacs; les vores dels plats presenten restes resseques, dissenys multicolors en forma d’esquitx (una decoració que els restaurants més distingits ara malden per imitar).

Un cop ben entaulats, prepareu-vos per assaborir un àpat irrepetible: els fregits se serveixen sobre un llit d’oli que n’accentua la diversitat de gustos; les amanides conserven l’exquisida fauna vermiforme (amb alguna sorpresa coleòptera ocasional); les beixamels i les cremes incorporen grumolls que esclaten a la boca amb una remembrança farinosa. Si sou gurmets inconformistes, crítics amb la uniformitat culinària actual, elogiareu l’audaç eixutesa de les carns, el regust agre dels peixos, l’atrevida insipidesa de les salses que banyen els guisats. Per postres, no us perdeu els pastissos, que sempre es deixen reposar una setmana perquè perdin aquella trista esponjositat i adquireixin consistència i una coloració verdosa ben atractiva.

Les maneres dels cambrers, aparentment esquerps, malcarats, barroers, són, en realitat, una manifestació d’humilitat, de modèstia. Deixeu-los una propina generosa.

Microrelat guanyador d’un accèssit en el VII Concurs de Narrativa Gastronòmica de Manresa, 2013.