HOPE (Un microrelat de Mercè Bagaria)

Va sortir al jardí. No suportava el xivarri de la sala, ni les rialles, ni els càntics, ni les felicitacions a la nou casada. Per més que s’hi esforçava, no podia entendre què havia passat. No entenia què hi feia Liza Lay ocupant el lloc que li corresponia a ella. Però si Liza Lay era esmunyedissa com una anguila, sempre amb aquella mirada lànguida, amb aquell posat de no haver trencat mai un plat, tan desmenjada, tan figaflor, tan sense senderi... I havia gosat donar-li la toia a ella: “Li portarà bona sort”, li havia dit. El que li hauria portat bona sort hauria estat casar-se amb lord Spark. I ben coll avall que ho tenia. Bé que li havia fet creure ell quan li va dir: “Estimada Hope, la mare està entestada a anar a Florència i aquest cop jo no puc acompanyar-la. Li faria res d’anar-hi amb ella? Prometo que la recompensaré”. Li havia dit “estimada” i havia afegit “Hope”. Si hagués dit “estimada miss Bright”, però havia fet servir el nom de pila. Quin home es prendria aquella llibertat si no fos per fer-li entendre que hi havia proximitat entre tots dos! A més encara havia afegit: “Prometo que la recompensaré”. Sempre havia pensat que aquell viatge era una estratègia familiar, una imposició de lady Spark abans de donar el seu consentiment per celebrar les noces, que el casament era la recompensa. Però si ella era lletrada, si tocava el piano, si parlava francès, si sabia la Bíblia de cap a peus, si presidia una associació benèfica, si cada dia llegia The Daily Telegraph i estava informada dels temes d’actualitat, si era una entesa en Shakespeare, si formava part de la lliga pel sufragi femení, si la seva conversa era apreciada allà on anava, si sempre havia vist en els ulls d’ell una guspira d’admiració... Va ser en aquell debat interior que la va trobar la núvia i s’apressà a donar-li la resposta: “No em tingui tírria, miss Bright. M’ha triat a mi perquè sóc simple, perquè no hi ha res pitjor per un marit que envejar la intel·ligència de la seva esposa”.

El quadre que il·lustra el microrelat és de Childe Hassam (1859-1935)

Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia.